“El desallotjament més gran de la història” o el fracàs social més gran de la política?

Convertir un drama humà en gasolina electoral no soluciona cap problema, només el desplaça i l’agreuja. Desallotjar persones sense oferir alternatives és protegir la desigualtat estructural. No acceptem marcs que ens volen petits i dividits; el futur es construeix des de la col·lectivitat.

Article d’urgència publicat avui al Línia:

Ahir eren molts els periodistes que van seguir el desnonament del B9, ‘presentat’ amb un cruel superlatiu –el desallotjament més gran de la història–, ben propi d’un cas en què, com passa ben sovint quan parlem de Xavier Garcia Albiol, és més important l’aparença i la percepció, més que no pas l’objectivitat dels fets concrets. Del context comunicatiu de tot plegat –com convertir un drama humà en gasolina electoral– en parlava fa uns dies en aquest article, ‘Manual d’estigmatització’. Ras i curt: esborra el context, simplifica i deshumanitza, serialitza el drama, deslegitima la crítica, reitera els mantres.  

En l’auge dels nous feixismes, el periodisme (i el fotoperiodisme) a peu de carrer són més necessaris que mai. Els llums i taquígrafs van ajudar a explicar el que anava més enllà del cínic discurs oficial: la falta d’alternatives socials, les detencions per la llei d’estrangeria, la duresa de la policia, el racisme institucional, la crisi de l’habitatge. També es van recollir desenes d’històries personals, amb noms i cognoms. Donar veu, el millor antídot contra l’estratègia de deshumanització de l’extrema dreta a les nostres ciutats.

“S’apaguen les llums dels platós i queda el fum de les fogueres i el fred als ossos”, manllevo aquesta frase de Núria Pascual Pérez, veïna de Sant Roc, al seu X. Cert. El repte és ara continuar explicant la realitat, més enllà del clímax comunicatiu que ahir ens va servir el gran prestidigitador Garcia Albiol, perquè aquí no s’ha arreglat res. Ben al contrari. El desallotjament no ha solucionat res, només ha traslladat el problema. I l’ha agrejat.

Per començar, el que és obvi. Plou sobre mullat, en les vides de les persones que s’han quedat sense res, d’un dia per l’altre, algunes de les quals han dormit al ras davant de fogueres improvisades a pocs metres de l’institut que, tan precàriament, els va acollir fins ahir. Altres han passat la nit en els opacs CIE, fora de tot control i supervisió, uns pocs hauran tingut la sort de tenir, durant un dia, potser dos, un allotjament provisional… però la majoria s’ha dispersat discretament fins que en poc temps es detecti un nou assentament a tocar.

En realitat, Xavier Garcia Albiol mai s’ha preocupat especialment ni de la situació dels veïns de Sant Roc i el Remei. El del B9 és l’únic problema que tenen? És evident que no. Només cal passejar-se per la zona per entendre, i indignar-se, amb la interessada mirada selectiva de l’alcalde de Badalona.

El que en realitat volien desallotjar era l’esperança i l’empatia que cus i sustenta qualsevol societat sana. I aquest atac al cor d’allò que articula un projecte col·lectiu –que és més que una agrupació d’individus o, pitjor, de consumidors– té una raó ben prosaica. Això és:

el manteniment de la desigualtat estructural, la protecció dels interessos de qui més tenen (els rics són cada vegada més rics, i cada vegada estan menys subjectes a control). És una història explicada ja massa vegades, la de desviar el focus del problema a la baula més feble i així, tot amagant la tossuda realitat de les classes socials (no fos cas que la gent s’organitzi), deixar en un discret i lucratiu els mecanismes del poder real. Vet aquí els antisistema més útils al sistema. 

No li regalem a Albiol aquest altre triomf. 

No callem quan ell, o la seva xarxa d’altaveus a les xarxes, ens escupen: perquè no l’aculls tu a casa teva. No acceptem aquest marc, no ens fem petits, que només ens falta això. Autoflagel·lar-nos quan més ens caldria preparar una resposta col·lectiva de transformació real.

I recordem-los i recordem-nos que la solidaritat i el compromís que anima tantes persones des de fa tant de temps no és una promesa sinó una realitat. A pocs metres del desallotjament hi ha l’Ateneu de Sant Roc, exemple i far d’un model de ciutat més just. No és l’únic. També hi ha la feina d’altres associacions a la ciutat, sindicats (els més veterans i els més nous, amb les seves formes renovades) i col·lectius professionals diversos. En definitiva, moltes persones que de manera desinteressada i compromesa contribueixen a una resposta real, lluny del còmode sofà en què molts s’instal·len per assenyalar i criticar-ho tot. 

Els nous feixismes volen deslegitimar tota crítica associant-la a la hipocresia amb un plantejament tan infantil com, malauradament, eficient (si tan t’importen, perquè no te’ls endús a casa), en especial quan no el contrastem i el deixem passar. Doncs responguem amb més organització, més compromís, responguem amb projectes amb menys retòrica i més proximitat, amb més capacitat de generar sinergies de canvi real. Sumem amb la gent que ja treballa. Aportem-hi mans, ulls i idees. 

Hi ha un desallotjament que encara podem evitar, el de l’esperança.