- Escolta el programa aquí.
- I en aquest altre enllaç pots recuperar les cançons.
És possible una cançó de Nadal-protesta? Què passa quan l’esperit nadalenc xoca de front amb la realitat política, la desigualtat i la violència?
- La tragèdia que no fa vacances: la crítica a les armes: “I’ll Be Killing You This Christmas” de Loudon Wainwright III (1986). Aquesta cançó, d’aparença enganyosament dolça, utilitza l’humor negríssim per disparar —mai millor dit— contra la cultura de les armes i la violència als Estats Units. És un recordatori incòmode que la tragèdia no fa vacances, i tampoc el lobby de la National Rifle Association.
- El brindis per la caiguda: la venjança política: aquí la cançó es disfressa d’alegria festiva, però en realitat és un himne de la classe treballadora: “Merry Christmas Maggie Thatcher” d’Elton John (2005). Amb lletra de Lee Hall (creador de Billy Elliot), aquesta cançó és un brindis de celebració per la mort desitjada de la primera ministra britànica. Converteix el brindis nadalenc en un acte de venjança política col·lectiva per part dels miners i tots aquells afectats per les seves polítiques, que no van ser pocs.
- Amor cristià vs. segregació: el Nadal a les antípodes: Deixem els paisatges nevats per anar a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, a l’època de l’Apartheid. Amb “Christmas in Cape Town” de Randy Newman (1983), Newman es posa en la pell d’un afrikaner blanc i ens mostra la dissonància cognitiva de celebrar un Nadal de pau i amor mentre es manté un sistema de segregació racial brutal.
- La Pau Desitjada, i la guerra que es manté: “Happy XMas (War Is Over)” (2020) en la versió de Calexico. El grup vesteix l’himne de John Lennon i Yoko Ono amb una sonoritat fronterera i mestissa que, amb tot, tampoc aconsegueix acabar amb les guerres al món. Si fos tan fàcil!
- Escolti, Mr. President: “Christmas Time This Year” de Ry Cooder (2011). Amb un ritme enganyosament alegre de conjunt mexicà, Cooder fa una crònica amarga sobre els soldats que tornen a casa mutilats —o que no tornen—, convertint la nadala en una denúncia directa dels costos humans dels conflictes bèl·lics.
- El Nadal no és abundància per a tothom, sinó resistència: “Hard Candy Christmas”, en la versió de Tracey Thorn (2012) – originalment de Dolly Parton. Thorn despulla el Nadal de tot el brilli-brilli de Hollywood i ens planta davant la realitat econòmica: el Caramel dur fa referència a aquells dolços barats, l’únic regal que es poden permetre les famílies sense diners. És un retrat preciós però cru de la pobresa.
- Pregària laica: “Christmas in Washington” d’Steve Earle (1997) és una pregària laica. En lloc de demanar regals, Earle invoca els esperits dels seus herois polítics —com Woody Guthrie o Martin Luther King— perquè tornin i arreglin el desastre. Una cançó sobre la desil·lusió política i la necessitat desesperada d’una brúixola moral.
- Contrast musical i informatiu: com es pot cantar a la pau celestial mentre el món crema? Phoebe Bridgers, acompanyada per Fiona Apple i Matt Berninger, recupera amb “Seven O’Clock News / Silent Night” (2019) la idea clàssica de Simon & Garfunkel: cantar la dolça i innocent “Silent Night” mentre de fons se sent un butlletí de notícies real. Però Bridgers actualitza el terror. La veu del presentador ens parla del món d’avui: titulars sobre Donald Trump, la crisi climàtica i els atacs al dret a l’avortament.
- “I was born in Bethlehem” de Nick Lowe (2014) es posa en la pell de Jesucrist que ens recorda que ell també es va trobar les portes tancades i que va ser “l’estrany, el desconegut” qui li va obrir. Què passaria avui en temps de CIES, ICES i altres fronteres?