La reaparició de l’exalcalde de Badalona, Àlex Pastor, trencant el silenci sobre la seva abrupta sortida de la política arran de la seva detenció l’abril del 2020, ha posat sobre la taula un debat pendent i incòmode. Les seves dures confessions sobre la depressió i l’addicció a l’alcohol que patia, i la consegüent reducció a un simple estereotip per part de la societat, no només generen interès per la història personal, sinó que obliguen a una reflexió més profunda i necessària sobre la salut mental en el món polític.

Llegeix l’article publicat al diari Línia a continuació.

Fa uns pocs dies, l’exalcalde de Badalona Àlex Pastor va concedir a la Sara Muñoz, periodista d’El Punt Avui, la primera entrevista després d’aquella fatídica nit d’abril del 2020 en què va ser detingut en ple confinament, un titular que va donar la volta al món i que va comportar la seva abrupta sortida de la política. Pastor s’hi sincera amb cruesa i confessa la depressió i l’addicció a l’alcohol que patia i sobre la crueltat d’una societat que el va reduir a un estereotip després de l’incident. 

Al voltant d’això, sorgeix una primera reflexió: com n’és d’important el periodisme exercit a peu de carrer, sense eines d’intel·ligència artificial i amb noms i cognoms; és l’únic capaç d’establir les condicions de confiança que, com un premi merescut, condueixen a una entrevista com aquesta, en què la valentia de l’entrevistat s’uneix a la responsabilitat, l’empatia i el coneixement del context que aporta el periodista. La feina de la Sara ha tingut continuïtat aquests darrers dies amb l’entrevista, també molt completa, que Carles Tornero va dedicar a l’expolític en el seu magazín Badalona 360.

La segona reflexió és la raó d’aquest article perquè de la relació entre salut mental i política no només n’hauríem de parlar més, sinó que n’hauríem de parlar millor.

És molt significatiu el pas que ha fet Àlex Pastor obrint el cor i el cap en aquests dos intervius (i els que vindran). Més enllà del morbo, més enllà de l’estèril xafarderia, aquí trobem un testimoni expressat en primera persona, que són els testimonis que interpel·len més i que tenen una major capacitat de generar conversa i reflexió.

Tanmateix, és important enfocar correctament el tema. La detenció rocambolesca de l’alcalde Pastor, la seva caiguda fulminant, l’esfondrament posterior del castell de cartes de la política badalonina i l’èpica lluita per sobreviure del polític –tot plegat dona per a una sèrie de Netflix– són un material periodísticament molt atractiu, però que dissimula les raons estructurals subjacents al cas.

Agendes impossibles que condueixen a la desconnexió de la família i el cercle d’amistats, l’escrutini públic practicat amb eines cada vegada més esmolades, la repressió de qualsevol emoció fora del guió establert, els foscos passadissos d’algunes decisions, la sordesa i la ceguesa dels companys quan les cames flaquegen… tot plegat conforma una quotidianitat en la primera línia política que només alguns caràcters poden suportar sense uns elevats costos emocionals. Centrats en la història personal, desatenem el context còmplice que l’afavoreix.

Per què es van desatendre les evidents pistes que alguna cosa no anava bé amb la primera autoritat d’una de les grans ciutats de Catalunya? Fins on arriba l’ànsia de mantenir el poder a tot cost (polític i emocional)? I l’endemà del cas? Quines mesures prenen les organitzacions per evitar que es torni a repetir un cas com aquest? Es canvia alguna cosa o preval la inèrcia? Com una societat com la nostra treballa i afavoreix la reinserció? Quin ha de ser el perfil d’un polític?

Hi ha moltes preguntes que sorgeixen amb el cas Pastor, però em quedo amb aquesta darrera, que conté una petita trampa. Es podria pensar que precisament perquè ‘la política és com és’ necessitem gent amb capacitat d’aguantar-ne el ritme i els costos. Però crec que això ens porta a un error. Una política inhumana atraurà, precisament, els perfils més durs i cínics, amb cor de ferro i armadura de titani. I això és una mala notícia.

És una bona notícia saber que l’exalcalde Pastor s’ha pogut recuperar, però encara seria millor si la reflexió de la seva caiguda passés de la primera persona del singular a la primera del plural. Aquest petit gran canvi en l’enfocament vull pensar que serà més útil per millorar una política malalta (també emocionalment).