- Per la pedagògica autoritat amb què Arnaldo Otegui explica en el pròleg que obre el llibre com les línies rectes no existeixen en política: i sí, en canvi, hi ha camins, correrols, creuaments, bifurcacions, marrades… i, fet i fet, ben poques dreceres. “En la meva militància –escriu el líder basc– he hagut de superar moltes contradiccions, algunes de molt greus. En permetreu que us digui que el problema no és que hi hagi contradiccions, sempre n’hi haurà si el procés política ja no avui, si no gestionar les de la manera més intel·ligent i menys costosa pels interessos dels nostres pobles. Hem de detectar aquestes contradiccions, analitzar-les, aïllar les i sotmetre’s a un criteri constructiu, a fi que no ens penalitzen i ens divideixen gestionem les per al nostre interès col·lectiu, amb la certesa que, si aquestes contradiccions ens porten a un combat entre nosaltres, hi haurà un salt guanyador: L’Estat”.”On és escrit que s’hagi de guanyar a la primera?” es pregunta l’autor a la pàgina 92. Ja ho veieu, ‘En defensa pròpia’ és més un manual de resistència, més que un tractat de màgia.
- Perquè, de fet, el llibre comença amb dos exemples que podrien invalidar la mateixa tesi de l’autor al voltant de la conveniència d’una ‘convergència de les esquerres’ que desbordi els actuals blocs de la política catalana. Els dos exemples són el fracàs de l’acord ERC-Comuns a Barcelona; i la investidura fallida a Badalona, que va portar a l’alcalia a Xavier Garcia Albiol… Però l’elecció dels dos exemples en realitat no debilita sinó que dona més sentit al plantejament de Tardà. Dos fracassos sonors que no condemnen sinó que animen a continuar lluitant, no des de l’autocomplaença sinó a través del reconeixement de les dificultats. És un llibre per als que piquen pedra. 100% Tardà, ja ho veieu, perquè de fet pocs com ell han obert tant de camí, aquí hi ha allà, en clau de fraternitat i república.
- Perquè s’afegeix i reforça, per bé que des de la seva singularitat política, l’esforç col·lectiu del partit republicà per “pensar i repensar tot el que hem viscut” des de l’1o… ‘En defensa pròpia’ és un bon complement, així doncs, al llibre Tornarem a Vèncer, de l’Oriol Junqueras i la Marta Rivera, i a les aproximacions que han fet en els seus llibres Raül Romeva, Carles Mundó o Dolors Bassa. Lluny de les proclames voluntarioses, de les fórmules placebo, del fullderutisme i del llenguatge inflamat… tindreu a les mans un text sec, crític i autocrític, sincer i lúcid… i tanmateix fèrtil en
propostes de futur. Agradaran o no, però aquestes propostes es basen en una anàlisi de la correlació de forces, de la diversitat del país… i s’exposen amb claredat, alguns dirien fins i tot que pel broc gros. - Perquè malgrat el que ens convida a pensar el seu títol ‘en defensa pròpia’ no és un llibre defensiu. És pur Tardà, això sí. Per tant, entusiasme expositiu, valentia política… i moltes ganes d’explicar-se i explicar llençant la xarxa de les complicitats republicanes. Ni agre, ni pessimista… però sí dur –molt dur, insistentnment dur, a voltes fins i tot transitant cap a terrenys políticament inoportuns. En la diana, la denúncia de les inèrcies d’aquella Catalunya sociovergent i que, malgrat tot, encara fa la viuviu en institucions arreu del territori (entre les quals la tercera del país en importància).
- Perquè funciona també com un homenatge en forma de justa reivindicació a aquells republicans que, com l’autor, fa anys portaven defensaven l’independentisme enmig de la incomprensió i la soledat, des de la llotja del Congreso o des d’on fos. Pioners en la denúncia d’una monarquia corrupta, forçant el primer tripartit disposats a explorar nous fulls de ruta per a la Catalunya del segle XXI. Tot el reconeixement a aquells que van posar al dia d’un catalanisme enfocant-lo –fent servir l’expressió de Tresserras– cap al lloc on vas, i no pas el lloc d’on vens. En Joan és una d’aquestes persones que van ser claus en aquesta feina de sumar noves complicitats (després alguns n’hi van dir ‘eixamplar’).
- Perquè és valent en la reflexió sobre l’avui precari consens intern en clau de país, i en això surt clarament de la zona còmoda (aquí es nota la llibertat que li dona poder parlar ja per ell mateix). Un llibre de tesi no intercanviable, coherent amb tot el que ha anat escrivint l’autor, sovint sota una penosa pluja i imerescuda pluja d’improperis… exposada a les portes d’unes eleccions amb la fórmula d’un front ampli per a la reconstrucció de Catalunya “que cridi la ciutadania i el conjunt de les forces progressistes independentistes i sobiranistaes a articular-s’hi l’endemà de les eleccions”. (Diria que) assessors i spindoctors republicans es deuen haver esgarrifat amb el llibre, que és un vers lliure en temps de relats que es volen més acotats i controlats. Però en Joan Tardà és massa singular per reduir-lo a l’input del dia.