[Article publicat al diari Público]

1. La campanya permanent
Xavier García Albiol és, per damunt de tot, un projecte electoral. L’actual alcalde de Badalona –sempre més còmode comunicant que gestionant– ha estat una màquina imbatible a les urnes fins ara, aprofitant un vot dual absolutament inaudit i que, per posar un exemple relativament recent, l’ha convertit en primera força en unes municipals (maig de 2019), mentre que el PP, la marca sota la qual es presentava, quedava en cinquè lloc en les eleccions al Congreso (abril del mateix any). La seva potència comunicativa i la connexió emocional amb l’electorat l’ha portat a desbordar les pròpies sigles (en campanya, quasi invisibles en cartells i anuncis) i a guanyar eleccions des de 2011, millorant els seus resultats en cada convocatòria.

Guanyar el dia de les eleccions, però no al saló de plens. Allà la seva clara majoria en nombre de vots no li ha permès establir aliances duradores per governar amb una mínima estabilitat. El 2023 les eleccions no aniran de qui guanya a Garcia Albiol sinó de si aquest obté o no la majoria absoluta que necessita per governar. Si una cosa sembla clara de l’impacte dels papers de Pandora a aquestes altures segurament és aquesta: el refredament de les seves opcions d’aconseguir-la. Bona notícia, en tot cas.

Veurem ara amb quina força redirigeix la seva lògica de la campanya permanent a la trinxera de l’oposició. S’equivocarà, això sí, qui el doni per acabat.

2. La debilitat del PSC
El lideratge del projecte ‘lepenista’ del PP a Badalona, evident ja a partir del 2007, es desenvolupa sense resistència significativa per part d’un PSC que, en clau local, afegia a la crisi ideològica del partit més general, una guerra intestina que, progressivament, el va anar desconnectant de la ciutadania. El fenomen Garcia Albiol difícilment s’hauria elevat de la manera que ho va acabar Continue reading →