El deficient estat de conservació i manteniment del parc immobiliari a les nostres ciutats és com una silenciosa onada gegant abans trencar-se (i trencar) la costa. Els pisos i cases on vivim són, en general, vells, poc eficients i en alguns casos poc segurs i insalubres. La premsa de proximitat informa cada vegada més de pisos que han de ser desallotjats per risc d’esfondrament i són habituals notícies per incendis per sobrecàrrega elèctrica, mala ventilació i altres factors vinculats amb la pobresa energètica. Fa uns pocs dies, el Gremi de Constructors de Catalunya alertava d’un esfondrament mensual a Catalunya.

Més enllà del titular, la Generalitat calcula que a Catalunya hi ha 147.000 vivendes que tenen més de 45 anys ara mateix i que per tant haurien de passar la Inspecció Tècnica d’Edificis (la ITE), tot i que d’aquestes només un 47% han estat auditades. Segons la informació recopil·lada per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (ohb.cat) els habitatges construïts abans del 1981 a Nou Barris, Ciutat Vella o Santa Coloma (passen generosament el vuitanta per cent en dades de 2017), percentatges que són clarament insostenibles si analitzem els certificats energètics deficients, amb Nou Barris al 38,9% i Ciutat Vella al 46,05%. La informació sobre habitatges en mal estat disponible no té dades recents, cal anar 9 anys enrera, però en la demarcació de Barcelona se situa en 9515 vivendes. Dades que certifiquen la urgència i que ens permeten conèixer millor una realitat que ja no podem amagar.

L’habitatge és notícia (l’emergència dels desnonaments, les polítiques per regular el mercat del lloguer, els anuncis de construcció de noves promocions públiques), però cal ampliar el focus per incorporar-hi la rehabilitació… perquè és Continue reading →