El cine és la finestra

6ce-rioheladocine-300aHi ha pel·lícules que són la part del viatge que no vas saber (o no vas poder) recórrer. És per això que la metàfora del cinema com a finestra indiscreta (però necessària) no perd vigència; que no es torna barata o previsible, vaja, que aquest és el cementiri de tota metàfora. Una finestra, deia; l’ull de Déu: el cinema ens mostra el que passa a l’altra banda del bosc, passada la frontera, les vides petites de les persones que passem d’una revolada en els nostres cotxes llogats camí de la següent parada, una altra capital turística, una entrevista de feina… Les pel·lícules són una segona oportunitat, l’oportunitat de parar el temps, reenfocar el paisatge. Aquest estiu vaig moure’m per alguns dels pobles del nord de l’estat de Nova York, venint de Pennsilvanya, anant cap a Massachussetts. Aquest territori va formar part de les sis nacions índies, al segle disset i divuit i és, avui un escenari fronterer que, com tots els escenaris fronterers, té aquella mena de vel invisible, el perill latent, l’aliment de les grans històries. El contraban és exercit pels indis mohawks, persones tristes de gestos lents i enigmàtics, fantasmes reals de la història mal païda.

Amb Frozen River, el modest film que es va ‘colar’ als Oscar de l’any passat i que s’ha estrenat fa uns dies, he tornat a aquells paisatges per saciar les preguntes que la meva pressa ‘viatgera’ no va donar-me l’oportunitat ni de fer-me. Potser si hagués sabut (o pogut) parar el cotxe en aquells pobles hauria vist les mateixes coses que van inspirar Courtney Hunt, la seva directora, a fer una de les millors pel·lícules de la temporada a Barcelona. Tan se val, hi ha pel·lícules que són part del viatge…