Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.