Hi ha notícies que només trobes aquí

vilaweb.catVilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d’una capçalera d’èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.

Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic. També ha estat (i és) un referent en l’aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m’ha semblat que insistim massa en l’aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l’instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat… [continueu llegint l’article, al blog de Vilaweb]

Vistes a la capital

Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.

+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

Agenda oberta damunt la taula

Avui és dilluns, però en realitat és diumenge. Diumenge era el dia de les fronteres ‘sagrades’, avui és la jornada de les línies difuses. Quants de nosaltres aprofitem aquestes darreres hores per plantejar coses de la setmana laboral, que comença en unes hores? L’agenda oberta damunt la taula, correus urgents respostos, quatre notes per una reunió d’a primera hora, un repàs al blog i la primera ‘to do list’ de la setmana. La foto que il·lustra aquest apunt –presa a Sant Martí d’Empúries, jugant a ser Sorolla amb una automàtica Canon– és la prova que; sí!, i encara que ara no ho sembli; en algun moment va existir el cap de setmana!

Un diari, aquí i ara

Presentació Diari ARA a Badalona (27/10/10)

La bona notícia és la primera notícia: surt un diari, aquí, ara. El Círcol es va omplir de gom a gom ahir al vespre per escoltar Toni Soler i Iu Forn, dos dels impulsors del nou diari ARA. La presentació anava a càrrec de l’Anna Pruneda, en representació de l’entitat amfitriona, i de mi mateix, com a periodista i president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord. Prop d’un centenar de persones es van quedar a fora. Crisi del periodisme? Crisi nacional? En vaig parlar breument en la meva intervenció, resumida en el full que il·lustra aquest apunt.

Per cert, que el periodista Joan Carreras, janquim, també en parla en el seu blog.

Petició d’amistat: acceptar/ignorar

The-Social-Network-posterUn dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de Lawrence d’Arabia en la qual David Lean centra l’objectiu de la càmera en la flama d’un llumí i, tot desenfocant el pla lleugerament, fa aparèixer una espectacular sortida de sol al desert. Un truc de prestidigitador de segona convertit en lliçó narrativa per un dels més grans, el tan oblidat director britànic. El salt de temps i espai proposat per David Lean és, més que un recurs retòric, la perfecta metàfora d’un cinema que sabia passar com pocs de l’esquiva intimitat d’un primeríssim primer pla a l’èpica inflamada d’un pla general, el recordatori que no hi ha Història en majúscules sense histories (els anglesos distingeixen entre history i story, oportunament). The Social Network, la nova de David Fincher (amb l’inestibable col·laboració d’Aaron Sorkin), connecta aquests dos plans amb una habilitat similar, especialment en la genial darrera seqüència. Amb la història del creador de Facebook, Mark Zuckenberg, el director nordamericà relata una revolució cultural i també una història personal. Finalment les prodigioses estadístiques de la xarxa social (500 milions d’usuaris!) contrasten dolorosament al costat d’una sola petició d’amistat sense resposta.

* La memòria sempre és capritxosa, la cinematogràfica… més! Gràcies a l’Ismael Peña-López que m’ha fet adonar que no era una posta, era una sortida. Hi adjunta la prova.

“Ens agrada Badalona”

“Ens agrada Badalona” perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l’abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se –diuen– a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D’altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d’anys d’història.

I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d’un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.

D’acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l’ombra en el temps. Però “Ens agrada Badalona”, una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d’explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències.

  • Dijous es presenta el manifest “Ens agrada Badalona”. Ja l’has llegit? I de passada, ja t’has adherit a “Badalona som tots i totes”?
  • Un cel blau (que ni pintat)

    Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.

    Tea Party, vapor sense enginy

    “El moviment Tea Party ha capitalitzat la protesta contra el govern amb una estratègia amorfa i autogenerada, amb la crítica a l’augment de la intervenció del govern i el dèficit públic com a banderes. Això és el moviment de la tetera, més que el partit del Te; perquè tot el que fa, en realitat, és deixar anar vapor. Això no vol dir que l’energia que té al darrera no sigui autèntica (que n’és) o que no tingui un impacte electoral (que el pot tenir). Però tenir un impacte en les eleccions i un impacte en el futur del país són dues coses diferents. Així doncs, pel que jo he pogut entendre d’aquest moviment, em sembla que aquí hi ha vapor, però sense l’enginy, la màquina. No hi ha una estratègia per restaurar la grandesa d’Amèrica.”

    Aquest article de Thomas L. Friedman, columnista del NY Times, ens recorda que les emocions són poca cosa sense una estratègia, que el mal humor serveix de poc sense un compromís i que l’eslògan no fa la política, sinó a l’inrevés. I que tota idea ha de ser, sobretot, una solució. I la cosa val per a Amèrica i val per al nostre país. [També publicat al blog ‘Està passant’ a Vilaweb]