Cap edifici és una illa, malgrat el somni amagat de molts arquitectes: en la majoria de maquetes, l’edifici es presenta en soltiari, amb sort només envoltat d’uns quants volums minimalistes. Afortunadament, però, la realitat només es pot esborrar a cop d’autocad. En aquesta imatge, l’edifici 00 de Telefónica, obra d’Enric Massip-Bosch, s’emmiralla, com si estés entre bambolines, en el fred triangle blau de Herzog i De Meuron. Què en deuen pensar els dos arquitectes suïssos? I l’arquitecte Massip? Els respectius edificis mantenen un diàleg imprevist, que els canvia, i ells no hi poden fer res. La transformació neix de la conversa, un cop més.
Author Archives: Oriol Lladó
Independència no és separatisme
“Independència no és separatisme”, diu Àlex Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del SNP. La cita la recull en Quim Aranda en un article a l’Avui d’aquest diumenge. Independència no significa separatisme? “La paraula independència potser espanta molts sectors de la població escocesa.” (…) Independència no significa trencament dels vincles històris o culturals” amb la resta de pobles de la Gran Bretanya, rebla el polític. “N’hi ha prou amb aquesta giragonsa verbal –independència no suposa separatisme– per fer viable el projecte de l’SNP?”, es pregunta el periodista. I tanmateix… és realment una giragonsa verbal? Perquè a mi em sembla, més aviat, el lúcid diagnòstic d’una realitat massa rica com per respondre a la clàssica (per antiga) descripció de frontera, sobre la qual s’articula el nacionalisme del segle passat. [Continuar llegint, aquí]
Vet aquí un discurs…
“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.
El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.
Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.
Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.
L’aigua és una joia
Després de regar, el badiu de casa els pares mostra alguns secrets, de ràpida caducitat. Recupero la fotografia que va ‘salvar’ aquestes petites gotes de l’oblit per il·lustrar el meu apunt sobre el Blog Action Day 2010, dedicat a l’aigua.
Només un 1% de l’aigua de planeta està llesta per al seu consum humà. I això té conseqüències greus: la ingestió d’aigua mal tractada mata més gent durant un any que totes les formes de violència (guerra inclosa). El que a mi em va semblar excepcional, aquelles gotetes soltes, és, per tant, una metàfora més aviat òbvia del missatge d’aquest any del Dia del Blog: l’aigua és una joia, un regal. No la podem donar per descomptada.

Amplia la informació, aquí.
Un llapis nou
Tot són promeses, en la punxa d’un llapis nou. Vet aquí un nou exemplar a l’eclèctica i soferta col·lecció. La línia Graf Von Faber-Castell és d’una elegància confiada, un pèl displicent i tot. És, avui, el llapis amb l’autoestima més alta, el buzz lightyear del meu despatx. Tot s’anirà posant a lloc. Sempre és així.
He vist arribar la tardor…
Avui he vist arribar la tardor dalt d’una onada. He fet algunes fotos, i he pensat en uns versos de Segarra (transcrits de memòria i amb alguna omissió al Twitter) i ara aquí, espai més tranquil, ja de forma correcta: “… el mar és fúria, bot i deliri, i és embranzida i és cos a cos.” La nova estació es mostra per fi, desafiant i confiada, llençant-nos als nassos, tan si com no, el tràngol i la mullena. Benvinguda sigui.
El carrer més bonic del món
La Rambla, un diumenge al matí, vista des d’aquell punt precís, entre la Rambla de Canaletes i la dels Estudis en la qual aquest gran passeig presenta la millor cara. És, aquest, el millor lloc per fotografiar-la, perquè aquí una lleugera elevació regala una perspectiva que, malgrat els turistes, et fa exclamar: vet aquí el carrer més bonic del món. D’aquí estant, un s’oblida fins i tot del discutible i arriscat procés de domesticació de la via. La piuladissa dels ocellaires d’abans ha mutat avui en l’assèpsia dels gelaters de disseny obrint la porta a una nova rambla… la rambla dels avorrits.
Qui se n’enrecorda avui…
… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.
Poblenou, sobrenatural
Una sola agenda
“Al capdavall, no hi ha una agenda internacional i una altra de local: és la mateixa agenda política, i en depèn el futur del planeta. L’agenda, per tant, és la mateixa: ens referim a les iniciatives d’economia verda als EUA o a la limitació dels 80 km/h, a casa nostra. Parlem de canvi climàtic al 2010, a les eleccions al nostre país; parlem de canvi climàtic al 2011, en les eleccions de les nostres ciutats. I si Greenpeace no penja pancartes aleshores, pengem-les nosaltres.” Llegir la resta de l’article, publicat a Sostenible.






