Aquests dies he llegit ‘Castellio contra Calví’ (La Segona Perifèria, amb traducció de Marc Jiménez Buzzi), l’assaig que Stefan Zweig va escriure en una Europa a les portes del nazisme. No hi menciona Hitler, ni Goebbels, ni Auschwitz (ni Trump, ni Abascal, ni Gaza), però cada paraula sembla escrita amb la voluntat de resistir-los. Una denúncia de com la religió —com qualsevol ideologia, avui també la política o la tecnocràcia— pot derivar en dictadura quan deixa de tolerar la dissidència. Una lliçó atemporal sobre la llibertat de consciència i la necessitat de resistència moral, que no pot ser més vigent (i urgent!). He seleccionat i transcrit alguns fragments del llibre, a veure si us animo a comprar-lo i digerir-lo amb calma.

A la Ginebra del segle XVI, el reformador Joan Calví imposa amb mà de ferro un règim teocràtic que reprimeix qualsevol dissidència en nom d’una reforma religiosa que nega la llibertat que ell mateix havia reivindicat davant Roma amb la Reforma. Ressonen en la descripció d’aquell règim ‘El cuento de la criada’ i l’Afganistan dels Talibans, tot un contrast en la ciutat ‘per a tots els públics’ en què s’ha convertit la ciutat suïssa. La traducció al català del llibre, escrit a mitjans dels anys trenta del segle passat, permet posar el focus en un moment històric que és, també, mirall de present. 

1. L’equilibri necessari entre llibertat i autoritat: “D’aquesta demarcació constantment necessària entre llibertat i autoritat no se n’escapa cap poble, cap època ni cap persona pensant, ja que la llibertat no és possible sense autoritat (altrament, es converteix en caos) i l’autoritat no és possible sense llibertat (altrament, es converteix en tirania). Sens dubte, al fons de la naturalesa humana hi viu un misteriós desig d’autodissolució en la comunitat, és indestructible el deliri que ens fa pensar que es pot trobar un determinat sistema religiós, nacional o social que portarà la pau i l’ordre a la humanitat d’una manera definitiva i justa per a tothom.” Pàgina 17.
2. La ceguesa dels contemporanis: “Els contemporanis sempre són els que menys saben del seu temps. Els moments més importants passen desapercebuts a la seva atenció, i en les seves cròniques les hores veritablement decisives no troben gairebé mai l’atenció que mereixen.” Pàgina 34.
3. El mite del líder exiliat: “L’exili, la presó i el desterrament no són mai obstacles per als grans revolucionaris mundials, sinó més aviat promocions de la seva popularitat; per ser idolatrat per les masses, cal haver estat un màrtir, i és precisament la persecució d’un sistema odiat allò que crea per a un líder popular la condició mental prèvia per al seu posterior èxit de masses decisiu, perquè amb cada prova evident el nimbe del futur líder ateny una alçada mística als ulls del poble. Res no és més necessari per a un gran polític que passar un temps a un segon pla, perquè és justament gràcies a la seva invisibilitat que es converteix en una llegenda; com un núvol, la fama glorifica el seu nom i, quan torna, troba una expectació centuplicada, formada com qui diu atmosfèricament, sense la seva intervenció.” Pàgina 45.
4. L’ascetisme com a forma de tirania: “Perquè qui renuncia tan completament al gaudi personal de la vida voldrà que aquesta renúncia —que per a ell és voluntària— sigui la llei i la norma per a tothom, i tractarà d’imposar a la força als altres el que per a ell és natural. L’asceta sempre és el tipus més perillós de dèspota —Robespierre n’és l’exemple—. Qui no experimenta personalment la vida humana d’una manera plena i joiosa serà sempre inhumà amb els altres.” Pàgina 58-59
5. El terror com a motor de submissió: “Però un es pregunta, ¿com una ciutat republicana que durant dècades havia viscut en la llibertat helvètica va poder suportar una dictadura savonaroliana com aquesta? ¿Com un poble que fins aleshores havia gaudit de l’alegria meridional va poder suportar aquesta asfíxia de la joia de viure? ¿Com un sol asceta intel·lectual va poder destruir tan completament l’alegria de viure de milers i milers? El secret de Calví no és pas nou, sinó que és l’etern secret de totes les dictadures: el terror. No us equivoqueu. La violència que no s’atura davant de res i es burla de tota humanitat com una debilitat és una força tremenda. Un terror d’estat ideat sistemàticament i exercit despòticament paralitza la voluntat de l’individu, dissol i soscava tota comunitat. Es menja les ànimes com una malaltia devoradora, i aviat —aquest és el seu últim secret— la covardia general es converteix en el seu assistent i encobridor, perquè, com que cadascú se sent sospitós, sospita de l’altre i, per por, els porucs s’afanyen a obeir les ordres i prohibicions del tirà. Un règim de terror organitzat sempre és capaç de fer miracles.” Pàgina 67.
6. Els ‘forts’ dubten: “En tota guerra espiritual, els millors combatents no són els que inicien fàcilment i apassionadament una contesa, sinó els que vacil·len durant molt de temps, els que en el seu interior estimen la pau, en els quals la decisió i la resolució maduren tan sols lentament. Només quan han esgotat totes les altres possibilitats d’entesa i han reconegut que és inevitable prendre les armes, acudeixen a la defensa imposada amb el cor feixuc i afligit; però just aquells a qui costa més decidir-se a lluitar seran sempre els més resoluts i decidits. (…) és conscient que tota veritat terrenal i divina és multiforme i ambigua, i no és casualitat que una de les seves obres més importants porti per títol De arte dubitandi, “Sobre l’art de dubtar”. Però aquest constant dubtar i examinar-se a si mateix no fa en absolut de Castellio un escèptic fred; la seva prudència només li ensenya la indulgència envers totes les altres opinions, i prefereix callar abans que ficar-se precipitadament en lluites alienes.” Pàgina 152.
7. Quan la veritat es disfressa per sobreviure: “Una paraula alta i clara. Però com seria possible pronunciar-la encara en aquesta hora! Hi ha èpoques en què les veritats més simples i clares de la humanitat es veuen obligades a enfosquir-se i disfressar-se per arribar a la gent, en què els pensaments més humans i sants s’han d’esmunyir per la porta del darrere coberts i emboçats com lladres, perquè les portes obertes estan custodiades pels esbirros i els duaners dels governants. Sempre es repeteix el fet absurd que, mentre es deixa parlar lliurement totes les agitacions d’un poble o d’una fe contra l’altra, totes les tendències condescendents, tots els ideals pacifistes, tots els ideals conciliadors resulten sospitosos i són reprimits amb el pretext que posen en perill alguna (sempre diferent) autoritat estatal o divina, que debiliten «amb derrotisme» el fervor religiós o patriòtic amb el seu afany d’humanitat.” Pàgina 154.
8. Els recurrents bocs expiatoris: “El mètode de difamació, menyspreu i destrucció sempre és el mateix: el poble per descarregar les energies de l’ésser humà, les consignes, les consignes. Sempre en l’àmbit de la política (d’una època tria sempre un grup diferent de desgraciats per descarregar col·lectivament contra ells el seu odi acumulat —ja sigui per la seva religió, pel seu color de pell, la seva raça i el seu origen, el seu ideal social, la seva visió de món, el grup més fort triava un grup més petit.” Pàgina 157.
9. Matar un home no és defensar una doctrina: “I com que Calví insisteix una vegada i una altra que s’havia vist obligat a cremar Servet per defensar la doctrina, per protegir la paraula de Déu, com que, a la manera de tots els perpetradors de violència, intenta justificar una vegada i una altra el seu acte de violència amb un altre interès, un interès superior i suprapersonal, topa amb les paraules immortals de Castellio, que són com un llampec que il·lumina la nit d’un segle fosc: «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet, no van defensar una doctrina, sinó que van sacrificar un home; però un no professa la seva fe cremant un altre home, sinó deixant-se cremar un mateix per aquesta fe».” Pàgina 183.
10. Quan l’objectiu no és la raó, sinó la victòria: “Als homes de partit, però, mai no els importa la justícia, sinó només la victòria. No volen donar la raó, només volen tenir-la.” Pàgina 204.
11. El fracàs inevitable (?) del dogma: “En el gran pla de la humanitat, les dictadures signifiquen només correccions a curt termini, i el que vol frenar de manera reaccionària el ritme de la vida, en realitat només l’impulsa encara amb més energia després d’un breu revés.” Pàgina 229.
12. L’esperit lliure sempre retorna: “Però, igual com després de cada inundació les aigües han de decaure, tots els despotismes passen o es refreden en el termini més breu, totes les ideologies i les seves victòries temporals s’acaben amb el seu temps: només la idea de la llibertat espiritual, la idea de totes les idees i, per tant, no subordinada a cap altra, té un etern retorn, perquè és eterna com l’esperit. Si se li pren la paraula de manera externa i temporal, llavors es replega a l’espai més íntim de la consciència, inaccessible a tota opressió. És en va, doncs, que els poderosos pensen que ja han vençut l’esperit lliure segellant-li els llavis. Perquè amb cada nova persona neix una nova consciència, i un sempre recordarà el seu deure espiritual d’emprendre la vella lluita pels drets inalienables de l’home i la humanitat; una vegada i una altra, un Castellio s’aixecarà contra cada Calví i defensarà la sobirana independència de la convicció contra totes les forces del poder.” Pàgina 234.