La posta de sol en una sopa

[POSTALS ESTIU 09] “Once you ‘got’ Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again”. La cita és d’Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ‘Popism’. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l’artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l’entreteniment, els béns de consum eren –són!– molt més reveladors que l’Art de l’Acadèmia. Els ‘signs’ manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d’acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l’edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l’asfalt i la cascada al bosc; l’embolcall i el tall… i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d’espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual… és que, infectats de ‘Pop’ com estem… ‘americans’ com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és ‘novel·la’ a cop de twit.

Els números i la camisa sense arrugues

[POSTALS ESTIU 09] A l’avió, comparteixo seient amb l’home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets… i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l’encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l’avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l’home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d’un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d’una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l’armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta… i l’home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.

Assaig general de la vida en trànsit

[POSTALS ESTIU 09] M’agraden els aeroports perquè a vegades s’hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M’agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc ‘en espera’: són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t’agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses… i per això m’agraden, per això m’agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l’alegria portable de l’imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se’n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.

Un germà més gran, d'una altra època

“Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana”, deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d’Amèrica. “Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época”. Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l’Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d’un viatge de vuit dies –sí, només vuit dies–, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA (aquíaquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la ‘llengua diferent’ dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d’aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.

La mort es va distreure amb la caipirnha

“Una dona italiana que va perdre el vol d’Air France desaparegut mor en un accident de cotxe a Àustria”, llegeixo via Twitter (@visualpanic): “Johanna Ganthaler, jubilada i natural de la regió italiana de Bolzano, havia passat uns dies de vacances al Brasil amb el seu marit. Tots dos van perdre el vol 447 d’Air France que va precipitar-se a l’oceà Atlàntic, i van tornar cap a Europa l’endemà. La parella era a Kurfstein (Àustria) de viatge, quan hi ha hagut el xoc entre el seu vehicle i un camió. Ella ha mort i el seu marit es troba en estat molt greu.”, diu la notícia publicada pel 3cat24.cat. L’àngel de la mort, està clar, va distreure’s rera una enorme caipirnha, després d’haver canviat la llarga túnica negra per una camisa florejada. Amb la visió entelada i sospirant a ritme de bossanova, va deixar que la parella perdés l’avió. Imperdonable. Però ja a casa, fastiguejada amb aquells bombons tan empalagosos, cansada d’escoltar un cop i un altre el rèquiem de Mozart, la fosca figura va decidir fer alguna cosa de profit i concentrar-se en la feina, que el seu expedient ja no admetia més badades. El recurs del camió a tota velocitat? Previsible, sí. I eficaç. Tan se val. La qüestió és no fallar. I no va fallar. Una notícia, aquesta, perfectament prescindible… i, en canvi, tan interessant!

A la taula de l'Obama no hi ha papers

A la taula de l’Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l’imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, “Inside the real West Wing”. Un sol telèfon –de color grisós, però amb un look molt ‘cold war’–, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d’aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m’escapen les fugues evidents d’aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d’un altre apunt). La taula d’Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure’l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l’últim punt en la línia de comandament. Per dir ‘sí’ o ‘no’, no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu ‘viuràs’ o ‘moriràs’. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L’amo del món.

Tots els colors… del roig

Tots els colors del roig… son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s’estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l’espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l’aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald’s, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus… Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país. [Post publicat, amb la Laura Garcia, el 10 d’agost de 2006 en el bloc col·lectiu de la redacció de Vilaweb Badalona, accessible aquí]

"To Washington", la melodia és el que compta

Hi ha una manera que m’agrada molt d’entendre la música. L’explica a vegades el fotògraf Jordi Vidal: la música com una successió de capes, en la qual unes poques cançons van passant de veu en veu, de la precària saviesa dels cabells blancs, a la vigorosa ingenuitat del que comença. Un cop i un altre. Aquestes poques melodies allarguen l’ombra en la història dels paisatges, en la història dels països, com un capital inclassificable, potser més valuós que el tresor més daurat del British Museum o el Louvre. És possible –bé que no és fàcil ni evident– traçar un mapa misteriós que va de Galway a Dakar, de les planes de Tennessee a la industrial Chicago, d’Honolulu a Kyoto, del port de Calella al malecón de l’Havanna. La música és, en realitat, més poderosa que els mateixos músics; la melodia, diríem, guanya sempre la paraula. Sempre. Aquest matí, a poques hores de la proclamació de Barack Obama com a nou president dels EUA, he pensat en una cançó de John Mellencamp, To Washington, un himne polític molt crític amb el mandat de “W” i que a la vegada era una versió d’un tema de Woody Guthrie (Baltimore to Washington), que a la vegada havia manllevat la melodia d’una cançó de la Carter Family (Cannonball Blues). ‘Tothom ha robat aquesta cançó’, confessava Mellencamp al New York Times el 2003, ‘ara em toca a mi robar-la’. Robar-la? És una manera de dir, naturalment. Perquè en aquest cas qui roba dóna, qui dona estén. I al final participa en el joc mil·lennari de fer córrer alguna cosa, una idea en forma de melodia, a la qual vestim cada vegada amb paraules diferents, segons el signe del temps. Canvi? Definitivament. Però sobretot, la cerca constant, un camí que va avançant. D’aquí uns pocs minuts, Barack Obama escriurà noves bits i paraules sobre una vella melodia, que ja ha començat a allargar l’ombra sobre els nostres paisatges. I és bonic observar quan passa això. No és res nou, naturalment; però impressiona poder-ho veure-ho en directe amb aquesta elegant convicció, amb aquesta inusitada potència.

Foto: Louie Palu for the New York Times.

Els jocs de la CIA

Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.

El bosc dels guardians de la fe

Aquesta fotografia és la meva preferida de les exposades al CCCB de Barcelona dins la mostra del World Press Photo d’aquest any. Mostra un moment molt especial: el seu autor sembla voler demostra-hi que la fotografia no sempre ha de ser l’avorrit notari de la realitat. I és que, de fet, la captura exposada revela una atmosfera del tot irreal, entre la serena contemplació i la violència latent. Un soldat nordamericà vigila els vilatans d’un poble d’Afganistan mentre els seus companys, armats fins a les dents, registren les cases del llogarret. La fotografia de l’hongarès Balazs Gardi, una de les guanyadores del certamen mundial, em va absorbir. És enorme la força d’aquestes  quatre figures d’elegant misticisme, gelosos guardians del bosc de la fe. El soldat representa la nostra mirada, entre la meravella… i l’horror.