[POSTALS ESTIU 09]El Cira Center de Philadelphia justifica totes les controvèrsies. En la foto es mostra com un gegant prepotent i ofega les vistes de l’esplèndida estació del carrer 30, una de les joies del patrimoni ferroviari dels EUA. A les ciutats europees les capes de la història les trobem, principalment, al seu subsòl; a les americanes… a cel obert. O a cel tancat, no ho sé.
[POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l’estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d’algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l’assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l’imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d’això mateix… però els autors situen l’acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes… Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald’s, Dunkin’ Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l’autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l’aire, que no és ni ‘buit ni transparent’, sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d’estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l’enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.
[POSTALS ESTIU 09] El senyor Ventura es referia al ritual tan nordamericà de segar la gespa en el seu twitter, convertit per uns dies en addictiu full informatiu d’un viatge de tres setmanes pels EUA. I, en efecte, tothom qui ha voltat per un dels suburbis benestants d’aquest país s’hi haurà trobat. A l’est presumit o en la dinàmica Califòrnia, en les oblidades Dakotes o en la maltractada Nova Orleans; sigui a primera hora del matí o a l’última del vespre. El sol baix, l’explosió daurada, l’herba sumisa, el brogit cansat de la segadora. L’home de la casa, el nano petit dels veïns finques enllà, l’avi i la seva gorra de visera, tots van passant la màquina amb escrupulosa diligència. Vet aquí la viva imatge de la burgesia en sèrie, ‘proudly made in the USA’. La vida avorrida que observava en Ventura. I sí, d’acord, ja ve a ser això. Però el ritual sempre és la versió domesticada d’alguna cosa potent, d’alguna cosa que trascendeix les pistes quotidianes. El continent americà és el continent de la natura: boscos que es defensen amb la foscor i pantans sense esperança, deserts de mort i llacs que semblen mars. Els EUA neix en clau de conquesta. La lluita contra els indis és també la lluita pel territori que cal véncer i doblegar. Segar la gespa és, d’alguna manera, el recordatori que la lluita continua, que és cosa de tots, del petit de casa i del gran. Cal mantenir l’herba arran. I no descuidar-se. La natura només espera l’hora de la venjança. El meu professor de cine a la facultat, en Mirito Torreiro, sempre deia que els EUA s’havien fet amb la bíblia en una mà i amb la pistola a l’altra. La segadora ve després, l’endemà d’haver assolit la conquesta. Però és tan important com la pistola o la bíblia. Potser més i tot.
[POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: ‘Acció!’ i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.
[POSTALS ESTIU 09] “Once you ‘got’ Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again”. La cita és d’Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ‘Popism’. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l’artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l’entreteniment, els béns de consum eren –són!– molt més reveladors que l’Art de l’Acadèmia. Els ‘signs’ manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d’acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l’edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l’asfalt i la cascada al bosc; l’embolcall i el tall… i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d’espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual… és que, infectats de ‘Pop’ com estem… ‘americans’ com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és ‘novel·la’ a cop de twit.
[POSTALS ESTIU 09] A l’avió, comparteixo seient amb l’home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets… i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l’encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l’avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l’home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d’un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d’una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l’armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta… i l’home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.
[POSTALS ESTIU 09] M’agraden els aeroports perquè a vegades s’hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M’agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc ‘en espera’: són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t’agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses… i per això m’agraden, per això m’agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l’alegria portable de l’imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se’n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.
“Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana”, deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d’Amèrica. “Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época”. Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l’Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d’un viatge de vuit dies –sí, només vuit dies–, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA (aquí, aquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la ‘llengua diferent’ dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d’aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.
A la taula de l’Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l’imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, “Inside the real West Wing”. Un sol telèfon –de color grisós, però amb un look molt ‘cold war’–, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d’aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m’escapen les fugues evidents d’aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d’un altre apunt). La taula d’Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure’l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l’últim punt en la línia de comandament. Per dir ‘sí’ o ‘no’, no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu ‘viuràs’ o ‘moriràs’. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L’amo del món.