[POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: ‘Acció!’ i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.

[POSTALS ESTIU 09] “Once you ‘got’ Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again”. La cita és d’Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ‘Popism’. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l’artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l’entreteniment, els béns de consum eren –són!– molt més reveladors que l’Art de l’Acadèmia. Els ‘signs’ manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d’acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l’edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l’asfalt i la cascada al bosc; l’embolcall i el tall… i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d’espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual… és que, infectats de ‘Pop’ com estem… ‘americans’ com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és ‘novel·la’ a cop de twit.

[POSTALS ESTIU 09] A l’avió, comparteixo seient amb l’home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets… i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l’encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l’avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l’home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d’un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d’una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l’armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta… i l’home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.

[POSTALS ESTIU 09] M’agraden els aeroports perquè a vegades s’hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M’agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc ‘en espera’: són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t’agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses… i per això m’agraden, per això m’agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l’alegria portable de l’imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se’n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.

“Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana”, deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d’Amèrica. “Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época”. Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l’Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d’un viatge de vuit dies –sí, només vuit dies–, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA (aquí, aquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la ‘llengua diferent’ dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d’aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.

Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.