* Aquest apunt em recorda que tinc pendent de fa una bona colla de mesos un post sobre les Gilmore Girls…

És veure les coses des d’una distància (necessària) i aconseguir el ‘més difícil encara’: fer-ho des d’una proximitat quasi palpable, amb les olors de la vida quotidiana, les ombres i els secrets d’una casa, que podria ser casa teva. És veure per un forat que una família és aquesta ‘estructura’ tan precària, sostinguda per moltes petites renuncies, alegries inexplicables, el gust d’una tempura, el so de l’agulla en recórrer un disc vell; i saber explicar-ho a cau d’orella, amb un humor molt seriós, defugint sàviament els judicis morals, la vana trascendència. És veure Still Walking (Aruitemo Aruitemo), del japonès Hirokazu Kore-Eda, i pensar, uau, aquesta és, segurament, la millor pel·lícula que avui es pot veure a la ciutat. Però és una falsa miniatura, aquesta: avís per a navegants, no feu cas d’aquells que us diguin “és d’aquelles pel·lícules on no passa res”. Kore-Eda posa la lupa en un dia d’estiu a cals Yokoyama: hom espera veure-hi només (ja seria prou!) la dissecció de la família del vell doctor de la ciutat de províncies, però resulta que en els fotogrames d’aquesta pel·lícula un hi acaba veient la pròpia, de família. I impressiona. Molt. “Allá donde estén las luces, está la sombra de las cosas”, deia un altre savi, el Sr. Chinarro.

Secret sunshine és, en realitat, tres pel·lícules: és el retrat precís i sensible d’una dona, excel·lent la interpretació de Jeon Do-yeon, premiada amb justícia a Cannes; és un assaig sobre el dolor; i és, per últim, una radiografia ajustada –per lúcida i distanciada– de la religió i el seu paper redemptor i/o anestesiant. Moltes coses? Sí, però ben portades. La direcció del coreà Chang-dong Lee és pausada, d’una fredor que de tan correcta acaba sent cruel i tot. Denota, finalment, una gran intel·ligència. Intel·ligència per aconseguir situar-se damunt l’anècdota (les tribulacions del personatge protagonista) fins assolir la categoria. Doble salt mortal. Se’n surt. Secret Sunshine és, a l’acabar, una quarta pel·lícula. El retrat d’una Corea desestructurada, a la cerca de nous valors. Un país al límit de la bogeria, de somorta violència, en un trànsit resignat. Un país que viatja a les ciutats imprecises, les que ja no són de ningú, com la Milyang que dóna títol al film en la versió original.

És una intuïció però diria que Déjame entrar (Låt den rätte komma in) la singularíssima història de vampirs del director suec Tomas Alfredson és, avui, una de les pel·lícules més comentades a Barcelona. És una pel·lícula de terror? És possible combinar la poesia amb una història de xucladors de sang? Acaba bé? O acaba fatal? Què serà de l’Oskar quan sigui gran? Quants anys té l’Eli? M’agrada, quan passa això. No és només que ningú s’acaba de posar d’acord amb la resposta a aquestes preguntes, és que ni jo mateix ho tinc clar. He deixat reposar aquest apunt una bona colla de dies, esperant qui sap quina certesa. Però tan se val, no hi és. No hi és a la pel·lícula, no hi és a la vida. L’amor dóna i treu la vida. Quin sentit té, això? D’això va, en el fons, Déjame entrar. Diu el guionista John Ajvide Lindqvist, que també és autor del llibre en el qual es basa el film, que ‘aquesta és una història d’amor’. Diu, també, que ‘té un desenllaç feliç’. No us confieu. Déjame entrar és un viatge inquietant al món de les preguntes sense resposta. Hi ha amors que maten, diu el lloc comú. Sí. La pel·lícula aborda aquesta qüestió universal (eros i thanatos) a partir d’un material conegut, que agafa prestat de la sèrie B nordamericana, i hi afegeix –per si l’altre temàtica no tingués prou pes!– una interessant reflexió sobre Suècia, el nostre emblemàtic ‘nord-enllà’ convertit aquí en un inquietant paisatge fantasma, com aquells boscos sinistrament encantats de les rondalles.

No he estat mai un ‘trekkie’, més enllà de la distant simpatia amb la qual, algun estiu, havia seguit alguns capítols d’aquesta sèrie. En canvi, he vist totes les pel·lícules de la saga de la Guerra de les galàxies. Però les aventures de Darth Vader i companyia no em fan perdre el son (per no dir que, a més, que darrerament fins i tot em posen una mica nerviós). Que tampoc en sóc cap fan, vaja. Tota aquesta justificació –sí, és una justificació– per dir que el millor de la nova pel·lícula d’Star Treck és quan surt Leonard Nimoy, l’actor que interpreta el mític Spock, i a la sala s’escolta un ‘aaaaaahh’ de reconeixement i alegria… Una cosa és que no siguis un fan de la sèrie, o de les pel·lícules, o dels llibres d’un determinat autor… i l’altra no emocionar-se amb l’emoció dels altres. El cine, també és això, no? I, així, si això em serveix pel cine, ¿per què no em serveix pel futbol? Això, donarà per un altre post, segur.

Començaré pel final. Els títols de crèdit que tanquen ‘La sombra del poder‘ (State of Play), de Kevin Macdonald, estan sobreimpresos en unes imatges que mostren el procés d’impressió d’un diari. És un homenatge explícit (i també una mica candorós) a l’anomenat quart poder i el seu paper vigilant, una picada d’ull als mitjans d’abans. Aquest, el de la premsa, és un dels temes de fons d’aquest thriller sòlid, protagonitzat per Russell Crowe (perfecte, com sempre), Ben Affleck (el millor paper de la seva carrera) i Robin Wright Penn (guapa i interessant, quina novetat!). La investigació d’un prestigiós però molt singular periodista del Globe sobre un tema de corrupció política al Washington d’avui s’entrecreua amb les noves maneres maldestres i apressades de Della Frye, la periodista de la secció digital del diari que interpreta Rachell McAdams. Fent servir amb encert alguns dels recursos de les ‘buddy movies’, els guionistes fan col·laborar la ‘nova’ i la ‘vella’ escola, ajudats per un Crowe que no carrega de paternalisme la seva intepretació. La manera com el film descriu l’univers 2.0 ha generat força polèmica a les diverses ‘blogosferes’. I, en efecte, és superficial i injusta… sobretot si s’agafa al peu de la lletra. Però en realitat, el film està més interessat a mostrar-nos el procés d’aprenentatge d’una jove professional i les dificultats del periodisme d’investigació en empreses de comunicació en crisi (no només crisi ecònomica)… més que no pas a denunciar les limitacions del periodisme a internet.

Hi ha temes de pes, en aquesta producció. El suspens es combina en bona part del film amb reflexions interessants sobre els lobbys de les indústries de la guerra, el paper dels mitjans i la crisi, l’eròtica del poder… El millor d’State of play és la seriositat amb la qual es pren els personatges en la primera part del film, la manera com se’ns presenta un triangle interessantíssim, format per tres amics de joventut, que uns anys després d’haver viscut una apassionada i fosca relació es troben immersos en una conspiració política d’alta volada. El pitjor: que en els últims minuts, la lògica del thriller acaba atropellant la lògica del personatge, la lògica del discurs. I tot plegat es precipita i el film acaba amb un parell d’escenes molt forçades, per no dir incomprensibles. El desenllaç fa perdre altura a la proposta. Un regust agredolç, finalment. Hagués pogut ser una gran pel·lícula, aquesta.

El pitjor de pel·lícules com The International, de Tom Tykwer, és que si les deixes reposar gaire es desdibuixen de forma fatídica, per acabar arxivades en el purgatori dels thrillers d’acció línia conspirativa (tan revistats darrerament), indistingibles amb altres productes similars, carn de col·lecció de quiosc. I no sé tan sols si és una llàstima, això, de tan poc original com és. És veia a venir, no? És veritat que Clive Owen està prou bé i que la fotografia és notable en algun moment –especialment les escenes rodades a Berlín i Milà– però la història és tan previsible i està explicada amb una sintaxi tan avorrida i enganyosa que sobta que hagi passat els filtres d’una gran producció. El film tracta del poder creixent de les grans corporacions internacionals i imagina un banc especialitzat en operar en el cantó fosc de la llei, oferint productes financers adaptats a sàtrapes del primer i el tercer món: parlem? La trama està dibuixada amb ingenuïtat i per tot es noten els fils que mouen els personatges, captius d’uns guionistes que fan trampes fent veure que ‘disseccionen’ l’actualitat amb lucidesa. La pel·lícula, quant al tema, agafa el fil de l’últim James Bond, però sense el Maritni, els smokings, les noies boniques… I es troben a faltar, què voleu que us digui.