El rellotge verd, de Julià Guillamon (Anagrama, 2025): Un llibre feliçment caòtic, retrat impressionista d’una Barcelona que ja no és (però que jo d’alguna manera recordo i una mica enyoro, ni que sigui agafant prestats alguns dels records dels meus pares). El que podria ser un tou exercici de nostàlgia és aquí un text efervescent i sincer (és crítica i autocrítica, també) i una exhibició d’àgil i imprevisible erudició, que funciona com a peces d’un puzzle a punt per ser completat i a la vegada com a invitació per llençar les peces pel terra i tornar a començar. Identitat, família, classe i la construcció de la cultura… alguns dels grans temes de Guillamon en un llibre amb un (bon) humor especial. M’ho he passat teta!

Tres fragments que m’han agradat:

“Ara resulta incomprensible, però el 1987 no podies veure les pel·lícules sempre que volies. El vídeo existia des dels anys setanta, però va trigar moltíssim a generalitzar-se per al consum domèstic. Havies d’estar pendent de la programació de cinemes de repertori, de la Filmoteca o dels cicles que passaven a la televisió. Com que era difícil poder veure pel·lícules de les quals de vegades havies sentit a parlar molt, quan finalment les podies veure les absorbies amb una concentració i una atenció que després han desaparegut, substituïdes per l’abundància i la indiferència.”

“Domènec Berguedà, que amb el nom de Mingus B. Formentor va ser una referència del món musical dels anys vuitanta i noranta. El festival Barcewomad és un exemple del que hauria pogut ser la música a Barcelona, si no s’hagués caigut en el forat de la facilitat, la massificació i els diners. La revista Discòlic de discos Castelló oferia una versió de la música fascinant, que no trobaves enlloc més: hi vaig descobrir un munt de músics i grups fora de circuit que m’han acompanyat sempre —de Mink De Ville a Robin Hitchcock—. Les crítiques de La Vanguardia estaven molt ben escrites i feien venir ganes de comprar discos, d’anar a concerts, de cantar i estimar. Enric Casasses era un poeta de la generació dels setanta que hauria pogut formar part del grup de Llibres del Mall o de Quaderns Crema, però que havia anat sempre a la seva i no sortia a cap foto: era totalment desconegut pel públic i ignorat pels altres escriptors. A les editorials, on de vegades anava a buscar feina, se’l treien del damunt amb desinterès i prevenció. L’any 1989 jo dirigia la revista Lletra de Canvi, germana petita de la revista literària Quimera, germana petita literària d’El Viejo Topo, una publicació de l’esquerra més o menys underground que estava impulsada, amb tota mena de jocs de mans comptables, per Miquel Riera, un paio entotsolat, guapot, connectat amb gent d’esquerres amb possibles. Uns i altres mantenien una paradeta que, des de molt aviat, va funcionar a base d’anar cremant tongades de gent: entraven entusiastes, feien set o vuit números, veien que ningú no cobrava mai, anaven un dia al despatx d’en Riera i deien: passi-ho bé! Aleshores arribava una altra colla que al cap de set o vuit números entrava al despatx d’en Riera i també s’acomiadava. Vaig aguantar dotze números, perquè sempre he estat de bona pasta. La dona de Riera, Elisa Núria Cabot, maquetava la revista, traient imatges de catàlegs gràfics americans, que no tenien drets. I si en tenien… que els anessin a buscar! Quan la vaig conèixer encara feia goig, rossa,…”

“Ara vivim en un món on hi ha informació de sobra. Però en aquella època era molt més difícil estar al cas de les novetats. Quan trobaves un filó de coses que t’agradaven l’anaves seguint fins que ja no en sortia res més de bo. Per exemple amb els discos. Descobries un grup que t’agradava, miraves qui n’era el productor, compraves un altre disc que hagués produït, o un altre disc de la mateixa discogràfica, d’un músic convidat, i així anaves construint una mena de constel·lació. No tenies cap maquineta que, amb l’excusa de suggerir-te el que podies escoltar, t’anés abocant la seva merda. Amb els llibres passava una cosa semblant. Moltes col·leccions incorporaven a les darreres pàgines una llista de títols publicats. Si la col·lecció era de confiança, agafaves aquella llista i anaves comprant.”

També a Goodreads.