4, 3, 2, 1. Paul Auster. Traducció Albert Nolla. Edicions 62 (Col·lecció El Balancí). 2017 (publicat en català 2018)

La (necessària) distància del periodista
“Treballar en un diari comportava alhora un compromís amb el món i una retirada del món. Si en Ferguson volia fer bé la feina, llavors hauria d’acceptar els dos elements de la paradoxa i aprendre a viure en un estat de duplicitat (…). Ser periodista volia dir que no podies ser mai la persona que llençava el maó a la finestra que començava la revolució. Podies mirar com algú llançava el maó, podies intentar entendre per què l’havia llançat, podies explicar als altres la importància que aquell maó havia tingut en l’inici de la revolució, però tu mateix no podies llançar-lo mai, ni tan sols posar-te entre la gentada que animava a fer-ho. En Ferguson no era dels que llançava maons. Era, esperava, una persona més o menys raonable, però els dies que vivien eren tan agitats que els motius per no llançar maons començaven a semblar cada cop menys raonables, i quan per fi arribés el moment de llançar el primer, les simpaties d’en Ferguson estarien amb el maó i no pas amb la finestra.” Pàgina 535.

Les bombolles informatives, també abans de les xarxes socials
“(…) unes publicacions tan esbojarrades i poc convencionals que feien que el Village Voice semblés tan avorrit com el vell Herald Tribune, potser vlaia la penaq ue volorés si li convenia treballar en un d’aquells locs. Com a mínim s’oposaven a totes les coses a què s’oposave n Ferguson i donaven suport a moltes de les coses a les quals ell donava suport, però també hi havia uns quants inconvenients a tenir en compte, com ara el problema del sou (…) i el problema més gran d’escriure exclusivament per a gent de l’esquerra (sempre havia tingut l’esperança de caniar el pensament de la gent, no només de confirmar el que ja pensaven), la qual cosa no el posaria pas en la situació panglossiana de viure en el millor dels móns possibles, però en un món on les paraules ‘millor’ i ‘possible’ quasi mai no apareixien en la mateixa frase una feina possible amb què pogués viure i no sentir-se contaminat era sens dubte millor que no tenir feina.” Pàgina 804

La polarització, arma (de la nova i la vella) política… 
“Primavera del 1968. El que observava era una revolució en minatura, va decidir en Ferguson, una revolució en una casa de nines. L’objectiu de l’SDS era forçar un enfrontament amb Columbia que demostrés que l’administració de la universitat era exactament el que el grup assegurava que era (intransigent, desconnectada de la realitat, una petita peça en el panorama general del racisme i l’imperialisme americans), i quan l’SDS hagués demostrat allò a la resta d’estudiants del campus, els que eren neutrals es posarien al seu costat. Aquell era el propòsit: eliminar el centre, crear una situació que empenyés a tothom cap a un camp o cap a l’altre, els que estaven a favor i els que estaven en contyra, sense que quedés espai intermedi per als dubtes o la moderació.” Pàgina 675

Nines russes, la vida és un infinit estol de carreteres
“(…) des de l’inici de la seva vida conscient, la sensació persistent que les bifurcacions i els cursos paral·lels de les carreteres que agafaves o no agafaves eren tots transitats per les mateixes persones alhora, les persones visibles i les persones de l’ombra, i que el món tal com era mai no podia ser més que una fracció del món, ja que la realitat també estava formada pel que hauria pogut passar però no havia passat, que cap carretera no era millor ni pitjor que cap altra carretera, però el turment de viure en un sol cos era que en qualsevol moment determinat havies de ser només en una carretera, encara que haguéssis pogut ser en un altra, viatjant a un lloc completament diferent. Idèntics, però diferents, és a dir, quatre nois amb els mateixos pares, amb els mateixos cossos i amb el mateix material genètic, però cadascun vivia en una casa diferent, en una ciutat diferent i amb un conjunt de circumstàncies diferents. Girats cap aquí i cap allà per l’efecte d’aquestes circumstàncies, els nois començarien a separar-se a mesura que el llibre avancés, arrossegant-se o caminant per la infància, l’adolescència i els primers anys de l’edat adulta com a personatges cada cop més distints, cadascun en el seu camí divergent, però tot i així tots ells encara la mateixa persona, tres versions imaginàries d’ell mateix, i llavors ell s’hi inclouria com el número Quatre… (…) Així és com acaba el llibre —amb en Ferguson anant a escriure el llibre. (…)” Pàgina 889-890