Hi ha una xarxa d’equipaments bàsica que el 90% de ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona tenen a menys de mitja hora de casa. Hi ha una primera lectura precipitada d’aquesta dada –per cert, fruit d’un espectacular treball periodístic d’eldiario.es–, i és que anem bé. Fins i tot molt bé. Almenys si ens centrem en el context propiciat per la nova ‘expressió de moda’, la ciutat dels 15 minuts, i no hi aprofundim gaire.
Però alguna cosa grinyola encara que el titular, que recull la proximitat a hospitals, escoles o supermercats, és estrictament correcte. Vegem-ho. La informació recollida pels periodistes que han elaborat l’experiment ens permet concloure dues coses: la primera és que els primers ajuntaments des de la dictadura van fer una bona feina amb la planificació de mínims (que en aquell moment era més aviat de màxims). La segona és que, malgrat això, aquests mínims no es compleixen en algunes zones de l’estat espanyol, i això és indicador d’una determinada agenda política. Fins aquí, diguem, bé. (continua)
Això vol dir que tenim la ciutat dels 15 minuts a tocar i resulta que no ens n’havíem adonat? És evident que no. Ni els territoris dels 30 minuts, ni les ciutats dels 15. La ciutat dels 15 minuts –àrees urbanes amb accés, a un quart d’hora a peu o en bici, a casa, feina, escoles, centres sanitaris, entreteniment i comerç– continua sent una (bona) idea aspiracional, no pas una realitat, perquè no podem reduir la ciutat a un mapa de proximitat sense anar més enllà de la pedra, que ens diu coses, però no ens ho diu tot.
No és només si tenim un hospital a prop, sinó les llistes d’espera d’aquest hospital o l’existència o no de plans de salut comunitària. Més enllà de tenir ‘una escola’, quina escola? És pública? Treballa per projectes i té patis oberts? Quin grau de segregació escolar tenim comptabilitzat a la zona on vivim?
No és només el càlcul binari de si disposem o no d’aquesta xarxa bàsica a prop, sinó de quin és el seu grau de diversitat, qualitat i accessibilitat dels serveis.
És interessant complementar la lectura del reportatge d’eldiario.es amb l’estudi de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans sobre el grau de satisfacció que tenim envers els barris on vivim, elaborat el 2022 i en el qual veiem, precisament (!), com a l’eix Besòs creix la insatisfacció amb el que conforma ciutat en el nostre entorn més immediat.
A més d’una qüestió de rellotge, la ciutat dels 15 minuts és també una qüestió de línia administrativa. El continu urbà de l’àrea metropolitana és ple de fronteres invisibles, com per exemple la que determina que veïns d’un mateix carrer disposin de més del doble d’inversió per càpita que els altres, i com això té un impacte evident en els horaris, els serveis disponibles, la varietat de l’oferta, els models de gestió, les pràctiques innovadores, la distribució de recursos… A més, és clar, dels equipaments en si mateixos, que també.
Aquests darrers dies, també el periodista Miquel Molina es preguntava a La Vanguardia sobre perifèria i cultura (en una línia complementària, jo també escrivia això un temps abans). Reflexions pertinents ara que comença el Dansa Metropolitana i que està en marxa la iniciativa del Cabal Musical, dues de les poques iniciatives que lliguen cultura i metròpoli que s’han articulat en els darrers temps. Dues experiències molt interessants, per cert, encara que no han pogut arrelar en un conjunt de barris segurament massa divers, sense una figura de governança madura i que arrosseguen l’ombra de tantes indiferències, malgrat compartir bona part dels problemes.
La ciutat dels 15 minuts és molt més que una qüestió de rellotge: és una qüestió de drets. I per això, més enllà de les etiquetes i dels titulars, és tan important l’agenda que han de portar implícita per defensar i prioritzar les ciutats que protegeixin drets i promoguin oportunitats des de la proximitat. També, i potser especialment, des de les mal anomenades perifèries metropolitanes.
+ Article publicat al Línia Xarxa.
Pingback: Debats de ciutat (tornem-hi) - oriolllado.catoriolllado.cat