Parlavem de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions). No és un canvi de focus menor o innocent. Els darrers mesos hem viscut una mena de competició política a veure qui demanava més canvis legislatius o es dotava de més eines per fer front a l’emergència habitacional, però amb un estudiat (i descoratjador) canvi de subjecte a objecte. S’han promogut textos legislatius i diferents ajuntaments han posat en marxa unitats de resposta i fins i tot han definit regidories específiques. L’objectiu, però, no ha estat –ni és– el d’abordar el drama humà vinculat amb la dificultat d’un nombre cada vegada més gran dels nostres veïns i veïnes a un habitatge en condicions, sinó el de simplificar aquest repte colossal en una crua qüestió de seguretat al voltant de la gestió i conservació d’unes propietats. L’habitatge vist com una mercaderia, un capital, no pas com un dret. Doncs sí: vam començar parlant de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions).
Però no només això. Veiem cada vegada més com passem de puntetes per les raons estructurals que expliquen la crisi habitacional (la falta d’un parc de vivenda social, el col·lapse dels serveis socials, l’encariment de l’habitatge i els lloguers, les dificultats de regularització a que sotmetem una part de la ciutadania, la precarietat laboral que afecta en especial dones i joves…), mentre s’imposa un frívol seguidisme de les estratègies incendiàries de l’extrema dreta i els interessos empresarials de fons d’inversió i fabricants d’alarmes i que, a còpia, de tik tok han acabat arrossegant un ampli espectre polític. (continua)
És evident a aquestes altures que la fórmula estigmatizadora ha estat exitosa en termes de suport electoral (i també social). És lamentable, però és així. El discurs de les ‘raons estructurals i els drets’, tan ple de dades i bons arguments, però més matisat i complex, no ha aconseguit ser competitiu en un terreny de joc en què el factor emocional ha estat i és determinant. Que difícil és competir amb el poder inflamable de la por! Cert.
És possible incidir en aquest debat d’una altra manera? És possible sumar al relat fred i objectiu de les dades i els valors una mirada més empàtica que pugui reconduir les coses a un terreny més constructiu, especialment a peu de carrer? És possible reconnectar amb una part de la ciutadania, sovint en barris treballadors i populars, que ha ‘comprat’ el discurs més extrem en relació a les ocupacions?
El primer, penso, seria reconèixer que, sí, que hi ha un problema amb les ocupacions.
I que es diu precarietat, i que té moltes formes, i que té moltes víctimes.
És evident que les primeres víctimes són les famílies vulnerables, persones amb noms i cognoms, i és evident també que la problemàtica no és generalitzada i que a qui perjudica principalment és a grans tenidors i fons d’inversió, i que el ‘he sortit a comprar el pa i m’han ocupat el pis’ és demagògia de la més tòxica. Tot això és cert i caldrà repetir-ho tantes vegades com faci falta.
Però hem de poder dir que també que les ocupacions també tenen un impacte en les comunitats de veïns i en els barris en què es concentren aquestes situacions. I que en la mesura que obviem aquesta realitat, menystenint-la o (també) estigmatitzant-la arrelaran els retrets de ‘bonisme’ o de cinisme als que lluiten a favor dels drets.
Una finca amb habitatges ocupats implica una gestió més complicada en qüestions com ara el manteniment de l’edifici (tema no menor sabent l’estat del parc immobiliari en les ciutats metropolitanes), la qual cosa té implicacions també, per tant, en el valor de l’immoble. A tot això s’hi pot sumar la dificultat d’establir relacions de confiança i bon veïnatge perquè els veïns estan més de pas i tenen situacions laborals i familiars potser més complexes. Un altre factor important és la presència de les màfies que s’aprofiten de la desesperació de la gent i que distorsionen la convivència a peu de repla.
Més recursos en mediació, polítiques valentes de regularització (ningú més interessat a regularitzar la seva situació que la família que es veu empesa a l’ocupació, aquest és l’autèntic quid de la qüestió!), accions contra les màfies i línies i polítiques de suport a les comunitats de veïns haurien d’ajudar a donar resposta a les legítimes preocupacions de les persones que veuen canvis a la seva escala i que, de partida, no tenen res contra cap persona que es veu obligada a ocupar.
Hem de parlar de desnonaments, que al final és l’indicador més punyent del fracàs del sistema de proveir un dret bàsic als ciutadans. I hem de parlar d’ocupacions, però l’exercici està en moure el focus i centrar-lo, no en els interessos d’un grup d’inversors tramposament anònim parapetat en qualsevol paradís fiscal (l’abrumadora majoria de persones que ocupen ho fan en propietats de grans tenidors!), sinó en els veïns, els que es veuen obligats a ocupar i els que ‘reben’ les ocupacions. I posar tots els recursos (s’està avançant, però el camí és llarg!) per assegurar la millor convivència entre (i no contra) veïns.