La gent de ‘Política i Prosa’ em van encarregar un perfil sobre l’alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol. No va ser una feina fàcil (aconseguir la distància necessària, un repte); si en voleu llegir el resultat, aquí el teniu. Brillant com sempre la caricatura de Luis Grañena.

Per raons d’espai no va poder ‘entrar’ la seguent postdata:

Conec Xavier Garcia Albiol personalment: l’he tractat com a periodista (si fa o no fa
ell va començar en política en el mateix moment que jo entrava al periodisme local) i
políticament hem estat adversaris alguns anys. Durant molt de temps, vam ser veïns
del barri de la Morera. No he escrit aquest article com a expolític o des d’una òptica
partidista, sinó amb l’ànim d’entendre i situar el personatge per a la gent de dins i
fora la ciutat on visc, Badalona. Espero haver-me’n ensortit.

⬇️ Aquest és l’article:

Xavier García Albiol, alcaldíssim de Badalona, el grup municipal del qual duplica en el saló de plens el de tota la resta de partits amb representació sumats, és una de les figures més insòlites i longeves de la política catalana recent. Segons el seu perfil oficial, va néixer el 1967 a Badalona i és, escaridament, graduat en Dret (2022) i pare de dos fills (que, com la seva vida privada, ha mantingut meticulosament fora de tot focus).

El polític conservador fa trenta-dos anys que és càrrec electe, d’ençà que l’any 1991 va ser elegit regidor en solitari pel PP; durant aquest temps ha conreat una carrera atípica amb regularitat tenaç i reeixida intuïció política. Surt elegit regidor amb 23 anys: en feia tres que s’havia fet militant d’una jove formació d’arrels en el NO-DO, aquell PP nascut cínicament de les cendres de l’Aliança Popular de Manuel Fraga. A alguns els va fer gràcia aquell jove candidat, els seus 2,02 metres d’altura, la seva particular dicció i una sobreactuada fal·lera per nuar-se la corbata.

La fórmula García Albiol es basa en la campanya permanent, la flexibilitat ideològica, l’ús capritxós i interessat de la marca PP, l’agressiva política de comunicació (sempre ben assortida de polèmiques) i la connexió emocional. Té, tanmateix, un factor singular que n’ha fet impossible la rèplica en altres ciutats; això és la debilitat intrínseca del PSC al municipi immers entre la segona meitat dels 90 i la primera meitat dels 2000 en una sagnant guerra interna.

Aquesta història comença molts anys abans a la Morera, un barri petit i familiar, i que des dels anys 20 es va anar enfilant entre el torrent de la Font i la riera de Pomar. Xavier García Albiol és fill de família treballadora, sense un interès especial per la política: el seu pare va néixer, com tants altres badalonins, a Vélez Blanco (Almeria) i va arribar a Catalunya a la dècada dels 60. A Badalona es va casar amb una veïna amb arrels al poble de Godall (Montsià), ben coneguda al barri com la perruquera de confiança de moltes de les àvies de la zona.

Estudia a l’escola Àngelus, el precedent de l’actual escola pública Salvador Espriu, on va votar molts anys i en la qual la seva mare ha estat apoderada del PP des de fa dècades (Nota a peu de pàgina: l’Àngelus era una escola en la línia de les escoles de pedagogia activa de l’entorn del CEPEC). Abans de fer els 18 anys ja apunta un cert interès per la cosa pública: el seu servei de premsa feia córrer fa un temps que d’adolescent havia escrit ja a la premsa local demanant, no la pau al món, sinó… millores al parc infantil de davant de casa!

El jove García Albiol aprofita la seva altura per fer-se un lloc en categories juvenils de la Penya (concretament al juvenil i al júnior del 84 al 87); una afició pel bàsquet, i en part un cercle d’amistats, que mantindrà sempre. Al seu perfil esportiu hi sumarà aviat un cor perico i l’afició pels esports nàutics.

Sigui com sigui, García Albiol es mou amb habilitat en les dues Badalones (la del bàsquet i la del barri), amb natural bilingüisme, una fluida sociabilitat que li ve per via materna. Aquell jove voluntariós aprèn ràpidament les convencions de la política en el seu vessant més teatral, sense demostrar ni una especial febre ideològica ni una especial originalitat més enllà de l’argumentari oficial del partit. Tot un professional.

Primera polèmica

Però García Albiol té alguna cosa diferent, i això ja es veu poc temps després de ser escollit regidor per primera vegada. El jove polític salta a tots els titulars amb un escàndol mediàtic avant-la-lettre. L’any 1994, l’Ajuntament en ple va aprovar la regulació de les parelles de fet, i el jove regidor no va tenir altra pensada que comparar la unió entre persones del mateix sexe amb «tenir una mascota». Tot un escàndol en una societat catalana en ple procés de reconquesta de drets i del qual, avui, amb tot, costa trobar el rastre en l’hemeroteca.

En aquells primers anys en la política institucional, Xavier García Albiol ja compta amb la complicitat i l’acompanyament de Ramon Riera Macià, una figura lleial, que ostenta una gran influència en ell, i, aquest sí, amb un rocós i sec perfil ideològic conservador. És l’altre regidor que uns anys més tard veurem als titulars amb l’escàndol fiscal dels papers de Pandora.

Al llarg de la dècada dels 90 i fins ben entrats els 2000 Xavier García Albiol va fent créixer la formació al municipi, a la vegada que es va formant en comunicació política (ha fet diferents seminaris a la Universitat George Washington, 2004, 2006 i 2012). Va guanyant pes, també, en el Partit Popular català on haurà fet una mica tots els papers de l’auca.

El Gorg, Zona zero

És l’època en què l’exalcalde Màrius Díaz, mort ara fa unes setmanes, s’exaspera en privat pel joc que li dona Joan Blanch, el polític socialista que buscava aliats en la seva guerra de posicions amb el PSUC i que en poc temps havia de derivar també en un enfrontament amb el seu propi partit: Xavier García Albiol ho aprofita per guanyar visibilitat i recursos al grup municipal, mentre el PSC inicia la seva guerra civil fratricida.

Però el moment crític en la carrera de Xavier García Albiol és l’any 2007, que és el moment en què culmina el canvi estratègic iniciat poc temps abans. És l’enduriment de la seva imatge. L’any 2006 s’avança al que fa unes setmanes va protagonitzar Ignacio Garriga de Vox en un míting a Badalona (precisament) i plantifica un televisiu cop de puny a un manifestant que protestava en un acte del PP. «El Partit Popular havia donat permís al seu candidat de Badalona per experimentar amb un discurs explícitament “lepenista” i havia sortit bé. García Albiol estava ben assessorat», escrivia Enric Juliana a política&prosa fa tres anys.

En aquesta etapa entra en contacte amb Ivan Redondo, l’spin doctor que, anys més tard, acabarà acompanyant Pedro Sánchez a la Moncloa. Malgrat que moltes informacions situen Redondo rere les campanyes de 2011 i 2015, en realitat l’única en la qual treballa directament és la de 2007, que és la que implica de veritat un canvi estratègic amb l’accent reforçat en la seguretat i la immigració. L’any 2009 sorprèn tothom amb un vídeo electoral (tot i que falten 2 anys per a les eleccions!) tremendista i estigmatitzador en què descriu una zona pendent de transformació urbanística del Gorg com a territori de guerra.

Poc temps després, l’any 2010 apuja l’aposta amb uns fulletons en què demana l’expulsió de la comunitat romanesa, fet pel qual és denunciat (des d’Amnistia Internacional a ICV, passant per la mateixa Fiscalia). La direcció del partit acaba demanant disculpes, però ho fa plorant llàgrimes de cocodril, perquè un any més tard, es passeja per la Salut –on en poc temps obrirà una «oficina» electoral– amb la diputada de Sarkozy Marie-Thérèse Sanchez-Schmid: «Nadie quiere expulsarlos. No es lo ideal, pero si no se integran, hay que buscar una solución» diu la diputada envoltada d’un núvol de mitjans i amb crits ben poc edificants del veïnat. L’eslògan que utilitza Xavier García Albiol l’any 2011 és un revelador: «muchos lo piensan, yo lo digo». Xavier García Albiol jugant a ser indignat (era el moment del 15M) però desbordant el moviment a través d’un populisme amarat de xenofòbia.

2011, alcaldia i ‘procés’

Xavier García Albiol guanya finalment les eleccions de 2011 amb un plantejament de campanya en què cal agafar una lupa per trobar el logotip del partit. Governarà Badalona gràcies a CiU, que decidirà no participar en una alternativa que hauria bloquejat aquella primera alcaldia (adduint que Albiol acabarà estavellant-se en poc temps i que prendre-li la vara d’alcalde en realitat el farà més gran). Malgrat que en el seu mandat és evident el desgovern (dimissions, cessaments, denúncies i escàndols mediàtics), no és menys certa la seva habilitat per aïllar-se del soroll i continuar jugant unes cartes que combinen el victimisme, la fanfarroneria i una prodigiosa habilitat per navegar. Aquell primer govern Albiol sobreviu als primers temps del procés, i se’n surt passant de puntetes per un «tolerat» 9N a la ciutat.

2015, ‘Limpiando Badalona’

Però Xavier García Albiol necessita prémer gas a fons: l’acceleració del procés (i el desgast del partit que li va permetre l’alcaldia el 2011) l’obliguen a buscar la majoria absoluta. I així apareix el Limpiando Badalona: el provocador eslògan és un èxit i un fracàs al mateix temps. La polarització el fa créixer, però l’aïlla al Saló de plens. Pocs contrastos a Catalunya com el d’aquell dissabte de juny de 2015: de Xavier García Albiol a Dolors Sabater.

Són, també, els moments d’un cert dol personal i d’obrir nous camins. Arriba aviat una oferta que l’incomoda però que no pot rebutjar. Cansat i arraconat pel front d’esquerres, diu sí al salt a la política catalana en el moment àlgid del procés d’octubre. Treu els pitjors resultats del partit i histriònicament surt donant suport a la policia nacional l’endemà de l’1 d’octubre a Calella. Aquella sobreactuació treu el focus del seu àmbit d’especialització, la ciutat de Badalona. Acaba plegant i, com reconeix ell mateix en una xocant entrevista amb Gabriel Rufián, rebutja fer carrera fora de la ciutat i demana tornar. Sonen en aquell moment algunes incomoditats al grup municipal i alguns comencen a parlar de relleu. Es presenta el 2019 d’esma, conscient que té l’absoluta lluny i que l’acord ampli d’esquerres el condemnarà. Quasi amb pilot automàtic.

Però el mandat 2019-2023, que havia de servir per al seu relleu, en realitat implica el seu renaixement: arriba a l’alcaldia després de l’escàndol d’Àlex Pastor (l’alcalde del PSC detingut enmig del confinament), que obliga la ciutat a celebrar un nou ple d’investidura de desenllaç inesperat. En aquell ple, García Albiol ha de refer el discurs que portava escrit de casa (no imaginava que les esquerres al final no es posarien d’acord) i acaba agafant la vara d’alcalde més perplex que emocionat. Quan tot just ha passat un any, l’escàndol sobredimensionat per l’oposició al voltant dels papers de Pandora i la seva societat off-shore no declarada (un afer poc estètic, però innocu judicialment) fa la resta. Els altres partits es posen d’acord en una moció de censura i l’envien de nou a la bancada de l’oposició. García Albiol no desaprofita l’ocasió per treure partit del seu paper de víctima i l’endemà continua, com si res, la seva campanya permanent. Per cert, la ciutat, des del 2015 haurà viscut 6 plens d’investidura, amb canvis en el govern i en l’organigrama municipal.

El «badalonisme», el darrer truc

El «badalonisme» és el darrer truc de Xavier García Albiol, truc exitós per incompareixença de l’oposició (ara com ara, en anguniós knock-out) i per la desmemòria tan pròpia del moment. García Albiol s’ha presentat –i així ha aconseguit convèncer– com una persona «nova» que podia fer funcionar un ajuntament col·lapsat, obviant màgicament el fet que dels darrers deu anys n’ha governat més de sis i que de la seva etapa de gestió en queda un record més aviat pobre (és comprovable al portal de licitacions) i decisions més que controvertides en la gestió i control dels recursos públics.

Quin serà el García Albiol dels propers quatre anys? Corre el risc de ser inhabilitat (té una causa oberta, aparentment menor)? L’alcalde de Badalona ha dit i repetit que sap qui l’ha votat, i que té vot prestat en gairebé tots els colors que decoraven els seus cartells. I que governarà per a tothom, per tant. L’agenda conservadora anirà per sota: privatitzacions de serveis?, estigmatització de col·lectius?, falta de transparència? Podem comptar-hi, tot i que molt probablement intentarà confrontar més aviat poc i anar fent… que en el seu cas és qualsevol cosa menys confiar-se.

És un cínic oportunista amb poca ideologia? Un populista xenòfob i agressiu? En realitat, en la carrera de Xavier García Albiol hi veiem pistes (i combinacions) d’un descriptor i de l’altre. És, en tot cas, un solvent representant de la política-espectacle, que connecta emocionalment amb els neguits i pors de la ciutadania; algú que, més enllà de les simplificacions, ha tingut l’habilitat de servir-se instrumentalment del que li ha calgut, sense gaires escrúpols; això sí, amb una capacitat de resistència prodigiosa.

Xavier Garcia Albiol està pendent de judici pel cas de les antenes, alguns ho fien tot a la
seva (no fàcil) inhabilitació, mentre altres firmarien vuit anys d’alcaldia, amb por que no
acabessin sent més. Poc s’imaginava el seu pare quan es va mirar amb esglai les veleitats
polítiques del fill a finals dels noranta, que el fill seria un d’aquells treballadors que entren
joves a l’empresa on havia treballat el pare i que… s’hi acaben jubilant!