Parlavem de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions). No és un canvi de focus menor o innocent. Els darrers mesos hem viscut una mena de competició política a veure qui demanava més canvis legislatius o es dotava de més eines per fer front a l’emergència habitacional, però amb un estudiat (i descoratjador) canvi de subjecte a objecte. S’han promogut textos legislatius i diferents ajuntaments han posat en marxa unitats de resposta i fins i tot han definit regidories específiques. L’objectiu, però, no ha estat –ni és– el d’abordar el drama humà vinculat amb la dificultat d’un nombre cada vegada més gran dels nostres veïns i veïnes a un habitatge en condicions, sinó el de simplificar aquest repte colossal en una crua qüestió de seguretat al voltant de la gestió i conservació d’unes propietats. L’habitatge vist com una mercaderia, un capital, no pas com un dret. Doncs sí: vam començar parlant de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions).
Però no només això. Veiem cada vegada més com passem de puntetes per les raons estructurals que expliquen la crisi habitacional (la falta d’un parc de vivenda social, el col·lapse dels serveis socials, l’encariment de l’habitatge i els lloguers, les dificultats de regularització a que sotmetem una part de la ciutadania, la precarietat laboral que afecta en especial dones i joves…), mentre s’imposa un frívol seguidisme de les estratègies incendiàries de l’extrema dreta i els interessos empresarials de fons d’inversió i fabricants d’alarmes i que, a còpia, de tik tok han acabat arrossegant un ampli espectre polític. (continua)
Continue reading