Tag Archives: amor

Com dos amics parlant de la vida…

Posted on by
Reply

Perseguint un vers m’he estimbat muntanya avall i he volat sense ser vist. Durant dos dies no em reconeixia davant del mirall i algun cop m’ha semblat trobar alguna cosa que s’assemblava a una resposta per oblidar, tot seguit, les paraules que la conformaven. Ja em va semblar bé. Un no llegeix un llibre de poemes per passar l’estona ni per explicar cap bona nova. Prou feina tens a estirar el fil del vers amb el just i cert temor.

*
Val la pena enfrontar-se a ‘Errors de càlcul’, el primer llibre de poemes del badaloní Jordi Pujol-Nadal, editat recentment per la inquieta editorial 66 R.P.M, amb seu a la vila de Gràcia.

Hi ha poemaris que et consolen, d’altres t’inquieten, alguns més, –aquests m’agraden, especialment–, són com un conversa que tot just comença, t’empenyen a aixecar el dit i a discutir-hi coses. De fet, en Jordi m’ha permès anar intervenint en el procés d’elaboració del llibre, i per mostra aquest enllaç amb una noteta meva amb data aproximada de, diria, 2008. Continuem el diàleg?

Errors de càlcul, dius? Creus realment que la vida és aquest gran edifici? I si hi ha un error, ¿és que hi ha uns plànols que contenen els càlculs previs, oi? I si és així, qui els té? I per a fer què? Jo sempre he pensat que no, que no hi ha pla previst, només homes i dones que posen noms a les coses, tot conjurant bellíssims pactes impossibles. Sempre tendeixo a escriure de les coses que m’agraden. És la meva manera de pactar?

Perseguint un vers sempre trobes un altre vers.

Gràcies, Jordi. Continuarem parlant de la vida…

  • Més informació del llibre, aquí. I de l’editorial que el publica aquí.
  • En aquest enllaç podeu accedir al vídeo que vaig enregistrar sobre la presentació a Barcelona.

“E de novo o mar comezou a ondear
”

Posted on by
2

 

Galícia vista en una trentena de fotos. Record d’un estiu molt especial, inoblidable.

“Ós intres de calma seguíu un aire alquitrán
e de novo o mar comezou a ondear
o seu baile no meu corpo.
Dos tempos dos espellos xurdiron
as horas das postas de sol.
Para dubidar de novo á beira dun río.
Para sair de novo, agora, outra vez
ó camiño.”

(A los instantes de calma siguió un aire alquitrán / y de nuevo el mar empezó a ondear / su baile en mi cuerpo. / De los tiempos de los espejos surgieron /
las horas de las puestas de sol. / Para dudar de nuevo a la orilla de un río. / 
Para salir de nuevo, ahora, otra vez / al camino.)

Rafael Lerma. (Antología de Joven Poesía Gallega).

A vegades trigues molt a entendre una cançó

Posted on by
Reply

 

A vegades trigues molt a entendre una cançó.

Però abans de desvetllar res, dues breus notes d’un parell de pel·lícules visonades recentment. Last Night, aparent història d’adulteris, una parella perfecta dins un apartament de somni. Nova York, la ciutat més bonica del món. Tot brilla com una joia, les copes, els vestits, la flama en les espelmes, els llums dels taxis. Aquesta nit és tota una vida. Hi ha una noia molt prima. És la protagonista. Té uns dits llarguíssims que fan ballar les ombres d’un vol i dol; sospita d’ell, perquè en realitat sospita d’ella. I hi ha el noi, el protagonista, que s’amaga rera una cara inexpressiva que, malgrat això, ho expressa tot: que ja no entén res, que té por, i que ja li va bé, o potser no. El noi vol i dol, també. Però no sospita. I en la llarga nit, la darrera nit, ell i ella conversen amb les vides que haurien pogut tenir, desfullant passat, present i futur. Massy Tadjedin, la directora, excel·leix en l’ambigua foscor que imprimeix en aquesta pel·lícula quasi onírica, i, certament, molt especial.

A Beginners, l’altre film, trobem una història amb una moral més lluminosa. Però compte, que és (també) una moral esquiva, que no s’acaba de definir, i que va saltant de flor en flor, sense acabar de decidir-se del tot. Els punts suspensius com a mode de vida. És, aquesta, una història d’amor i també és una mica una història de mort. És, de nou, un relat sobre les decisions i els camins que emprenem. De tornar a començar. I d’acabar. La cosa, finalment, té més de poema que de llibre d’autoajuda (i hi havia un risc real que el film de Mike Mills acabés rascat en aquesta riba).

A vegades trigues molt a entendre una cançó, deia. La bola de cristall, de l’últim disc de Manel. “Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. “Treu-te la disfressa i revela qui ets!”. I decideix-te.

+ AMOR

Posted on by
Reply

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

#orgull

Posted on by
Reply

“Orgullós de l’#orgull que senten avui tants i tan bons amics.” Ho escrivia fa unes hores en Xevi Montoya, en aquest tuit. Avui és el Dia de l’Orgull Gai. Al diari ARA excel·leixen de nou amb una portada i un ampli reportatge dedicat al tema, i la meva ciutat torna a ser (mala) notícia per la decisió de l’alcalde de saltar-se un acord de ple i no posar la bandera de l’arc iris al balcó de la Casa de la Vila. La casa de tots i totes, per cert.

Souvenirs al divan

Posted on by
Reply

No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que una ciutat o un paisatge ens doni la raó. Deu ser perquè la nostra mirada mai és neta del tot i que, d’alguna manera estranya, tot el que tenim davant, en realitat ja ho portàvem damunt. Però ja és això, no? Quan viatges, també viatges dins teu. Tot el que mires, ho remires i després ho oblides, que és la manera de reinventar i, finalment, tenir memòria.

El París que veu Gil, el protagonista de l’última pel·lícula de Woody Allen, l’excel·lent Midnight in Paris, és una ciutat feta a còpia de maons i lletra, la construcció d’un paradís que, fet i fet, només existeix al cap d’aquest guionista de Hollywood, obsessionat per les vanguardes dels anys trenta a l’aleshores capital del món. El protagonista passa tot un seguit de nits impossibles, en una mena de roadmovie onírica, acompanyat de Dalí, Buñuel, Hemingway, Lorca, Picasso, Gertrude Stein, Man Ray… Reclama amb entendridora desesperació que els fantasmes genials del passat li donin la raó, que qualsevol temps passat va ser millor. Però el que està fent Gil, de nou un maldissimulat alterego de Woody Allen, és desfullar la margarida del seu present.

Perquè el que vol Woody Allen és portar-nos al mateix lloc on han acabat algunes de les seves pel·lícules: viu al dia! I així doncs, vet aquí la moral d’aquesta història: que la ciutat no només et doni la raó, que sigui també el lloc on t’exploti l’amor com una bombolla de sabó en una nit d’estiu passejant al costat del Senna. No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que un paisatge o una ciutat ens doni la raó. I quasi sempre –afegeixo ara– busquem enamorar-nos. D’això va, per a mi, Midnight in Paris.

Amor en uns mots encreuats

Posted on by
Reply

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

The way young lovers do

Posted on by
4

Si no volien estimar-se, perquè es posaven sota aquesta lluna enorme? A vegades les persones busquen el moment, però és el moment el que quasi sempre troba les persones. Tot amant voldria capturar el destí, confrontar-lo a una llum forta i sotmetre’l a interrogatori. És massa terrible imaginar que és l’atzar el que decideix la nostra sort…

Avui dissabte 19 de març, la Lluna plena coincidirà gairebé exactament amb el perigeu, la mínima distància possible a la Terra. Aquesta nit podrem veure la Lluna més gran que s’ha pogut veure des de 1993 (més informació, aquí).

Sona aquell piano i el vell Van canta, “there’s a fabolous night for a moondance”. Esteu avisats.

Love letter, sota el pont de l’autopista

Posted on by
Reply

Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.

Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.