Robert Altman ho va intentar amb el Dr. T i las Mujeres, un dels films més infravalorats dels últims temps; P.J Hogan se’n va sortir millor amb La boda de mi mejor amigo. ¿Què conforma la felicitat d’una dona? O millor (en aquests dos casos)… què conforma la felicitat d’una dona, en els ulls d’un home?

Altman apuntava una reflexió demolidora sobre la falsa i dependent felicitat que niua en el cor de la dòcil princesa, aquella inoblidable Farrah Fawcett perduda entre els luxes dels suburbs de Dallas, Texas. Hogan, per la seva banda, s’interessava pels ulls vius i exigents d’una guerrera, a la Costa Est –tot regalant, per cert, el paper de la seva vida a la Roberts–. La conclusió dels dos films era sorprenent, amb dos dels millors finals de la comèdia nordamericana de les últimes dècades. Altman feia acabar el seu film amb un sagnant pla d’una vagina (¿metàfora del naixement d’un nou ordre femení?) i Hogan ens enlluernava amb el ja clàssic diàleg antiromàntic entre la Roberts i el gran Rupert Everett (“Maybe there won’t be marriage… maybe there won’t be sex… but, by God, there’ll be dancing.”)

En la repesca de pel·lícules vistes i no comentades al blog que vaig iniciar el juliol passat en recupero cinc que, d’alguna manera, continuen preguntant-se (certament, sense tanta ambició) sobre això que no sé si en podem dir “la felicitat femenina”…

Sunshine Cleaning segueix l’estela de mi Pequeña Miss Sunshine, però és més mandrosa i es desinfla ràpid. Tanmateix, és una història de dones que es reinventen i que aprenen superar homes ‘infantilitzats’, a les antípodes del model ‘caçador’. La vida privada de Pipa Lee és la història d’una altra reinvenció o el conte, precàriament versemblant (tot i que això ja és una altra història), d’una dona que aprèn a parlar per si mateixa… a la cinquantena! A Backup Plan, la Jenniffer López ens desordena la narrativa de la història de sempre, una certa valentia per portar al ‘mainstream’ tendències com l’agricultura ecològica o els parts naturals… El resultat final és només vàlid (i encara) pel mercat del dvd. An Education és un intent per analitzar els primers capítols d’un itinerari sentimental, plantejat amb encert, ofici i un pèl d’avorriment per Nick Hornby; i Mujeres del Cairo un singular recordatori de les diferents velocitats que viu el desenvolupament humà de les dones al món.

Jennifer Aniston, soltera i sense fills, s’explica a través del seu últim film The Switch (Un pequeño cambio). Vet aquí una altra història en la qual l’amor arriba passada la trentena i la maternitat s’exerceix fora del marc definit per la família convencional. Hollywood sempre ha disposat d’un bon termòmetre i ara està aprenent a explicar les relacions sentimentals d’una altra manera (això sí –que Hollywood és molt Hollywood–, sense retocar massa la sintaxi). M’ha estat impossible veure aquesta desigual comèdia sense entreveure la mirada un pèl desorientada de la Rachel –de fet, la productora d’Aniston ha invertit en el film. Abans les històries d’amor al cine apel·laven al somni del príncep blau, avui aposten per l’empatia del ‘essay and error’. La generació que s’havia de menjar el món sense sortir del Central Perk es mira al mirall i presenta com a targeta un gran interrogant, sofisticat i exigent. Joves a la quarantena; en Peter Pan intentant entendre perquè és més difícil tocar de peus a terra que volar rera la pols de la campaneta. Un amor més analític, una mica més poruc. No és estrany: ha de competir en una balança personal més complexa: amistat, feina, desenvolupament personal… a les antípodes de l’amour fou i el hago chas y aparezco a tu lado. Potser The Switch no és més que una pel·lícula simpàtica (malgrat Alan Bateman se surt i hi ha un parell d’escenes ben reeixides)… però en tot cas aconsegueix el que –diria– volia l’Aniston per a ella mateixa escoltar, mitjançant uns quants fotogrames, unes paraules que podrien ser aquestes: “tranquil·la, hi ha temps, tot sortirà bé.”