Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

Homenatge (i reivindicació) d’A Casa Portuguesa, a Gràcia.

Llegeixo aquest article; de Jaume V. Aroca a La Vanguardia d’avui. “A casa portuguesa, cerrada por precinto”.  Recupero, com un homenatge, i també una reivindicació, aquest apunt al blog, escrit el 17 de juliol de 2009:

“M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden; tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, prudentment dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.”

La llum d’un matí de desembre

M’agrada viure en una ciutat en què un pont entra al mar per no arribar enlloc i en què l’antic pantalà d’una companyia petrolera dóna nom a una col·lecció de poesia. M’agrada caminar cap a la llum d’un matí de desembre sense pensar en gaire res, i tornar refent els meus passos tot prenent de nou el fil de totes les preguntes davant la vista desordenada de les façanes i les teulades d’una Badalona que es nova i és vella, que és bonica i és lletja i que, com una cruel endevinalla, és esperança i desfeta a la vegada…

“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

L’asfalt, un gran amfitrió

És Can Rovira, de Badalona, emplaçada a la confluència del carrer de Santa Barbara i el carrer Rector. Aquí Dalt de la Vila i Coll i Pujol es troben amb una certa incomoditat. Fàbriques abandonades i solars plens de males herbes; la crisi d’avui es troba amb la crisi d’ahir. Alguna nova promoció de pisos es mira perplexa el confiat posat d’una corrua de modestes cases boniques. També hi ha fabuloses finques que semblen escapades d’un altre temps, com Can Rovira. Un error? Un oblit? I no, per sort. L’asfalt és, en realitat, un gran amfitrió.

L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.