L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.

L’ombra de la torre d’ivori

En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).

L’oració del fullet urbà

“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.

+ AMOR

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

Souvenirs al divan

No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que una ciutat o un paisatge ens doni la raó. Deu ser perquè la nostra mirada mai és neta del tot i que, d’alguna manera estranya, tot el que tenim davant, en realitat ja ho portàvem damunt. Però ja és això, no? Quan viatges, també viatges dins teu. Tot el que mires, ho remires i després ho oblides, que és la manera de reinventar i, finalment, tenir memòria.

El París que veu Gil, el protagonista de l’última pel·lícula de Woody Allen, l’excel·lent Midnight in Paris, és una ciutat feta a còpia de maons i lletra, la construcció d’un paradís que, fet i fet, només existeix al cap d’aquest guionista de Hollywood, obsessionat per les vanguardes dels anys trenta a l’aleshores capital del món. El protagonista passa tot un seguit de nits impossibles, en una mena de roadmovie onírica, acompanyat de Dalí, Buñuel, Hemingway, Lorca, Picasso, Gertrude Stein, Man Ray… Reclama amb entendridora desesperació que els fantasmes genials del passat li donin la raó, que qualsevol temps passat va ser millor. Però el que està fent Gil, de nou un maldissimulat alterego de Woody Allen, és desfullar la margarida del seu present.

Perquè el que vol Woody Allen és portar-nos al mateix lloc on han acabat algunes de les seves pel·lícules: viu al dia! I així doncs, vet aquí la moral d’aquesta història: que la ciutat no només et doni la raó, que sigui també el lloc on t’exploti l’amor com una bombolla de sabó en una nit d’estiu passejant al costat del Senna. No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que un paisatge o una ciutat ens doni la raó. I quasi sempre –afegeixo ara– busquem enamorar-nos. D’això va, per a mi, Midnight in Paris.

El millor sermó

La vista de l’església parroquial de Sant Jaume, a l’avinguda Marquès de Montroig entre el Congrès i Can Claris, m’incomodava. La seva eloqüent lletjor havia de voler dir alguna cosa. Però‚ què? Algú em va dir, fa temps, quan començava a fer de periodista a la ciutat: “aquesta església s’estudia a l’escola d’arquitectura”. Va ser un de tants reportatges que es van quedar al calaix. Ara el recupero, gràcies a una d’aquelles falses coincidències. Fa uns dies vaig adquirir per tres euros una monografia d’Antoni Moragas i Gallissà, editada pel Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes. En Moragas, un dels fundadors del grup R, és un dels arquitectes catalans més importants del segle XX. Era, llegeixo en l’esplèndida edició, un gran humanista. A l’església, va aprofitar l’estructura d’una nau industrial a mig construir –l’únic indret que el capellà de la parròquia va poder adquirir amb els pocs recursos de que disposava–. L’arquitecte va optar per no dissimular el caràcter industrial de l’edifici existent. De fet, l’actuació mostra el paviment de formigó i les peces de vidre, que van servir per formar les gelosies del vitrall. En realitat, aquesta església lletja, és una església pobra, però la seva pobresa evident és rica en simbolisme, és millor que qualsevol sermó.

* Foto extreta del llibre.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…