Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat. En tot cas, en disparar la càmera interpretem allò que veiem, que ja és, de fet, una interpretació d’un tot que de tan gran, de tan divers, de tan complex no podem entendre. La interpretació de la interpretació de la interpretació… fins perdre’ns en la confusió infinita de la subjectivitat total. Hi ha qui s’hi atabala (comprensible, no cal dir-ho) i ho resol amb quatre paraules: les coses són així, la fotografia ens ensenya el que hi ha. Com si fos una ciència exacta. Bé per ells, sí. Però no. Les nostres fotografies són tan exactes com una pintura o una novel·la, una cançó. Ho són del tot, i a la vegada no en són gens. Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat, deia.
Donava voltes a aquestes coses tornant de la botiga de fotografia. Hi havia recollit els primers originals disparats amb la Diana Mini, una càmera analògica de la casa Lomo que permet fer múltiples exposicions en un negatiu. Tenia a les mans el resultat d’un llarg passeig pels voltants de l’estany de Banyoles convertit en una deconstrucció enigmàtica, una mena de patchwork de moments. La filosofia Lomo reivindica l’imprevist, cercant la mirada que s’escapa al nostre món donat per descomptat. Les fotografies en qüestió, com la que il·lustra aquest ‘retall’, mostraven la realitat d’una manera que jo no havia ‘vist’. Ni enfadat, ni decepcionat… ni inquiet. Jo somreia emocionat, amb els còpies a la mà. No havia capturat el paisatge, d’acord, però tenia amb mi una invitació a continuar descobrint-lo.
