FarmaCIA!

No et fiïs gaire d’aquestes senyals equívoques, els rètols de les botigues. El sistema de retroil·luminació treu de context aquesta elegant tipografia que es desajusta en una exclamació impossible. FarmaCIA! Amb quin dramatisme es clou la paraula, despullada del seu entorn més immediat: on som? Podria ser qualsevol lloc. I, tanmateix, som en un lloc que no és cap altre. A la part alta del carrer de Muntaner, baixant del Passeig de la Bonanova. M’enamoren els capricis de la ciutat: en apuntar l’objectiu de la meva càmera, el cartell d’aquesta farmàcia es transforma en l’ingredient sorprenent de la gran sopa de lletres. Una senyal equívoca. Una més. D’aquí néixen sempre els millors versos. A vegades… també les millors fotografies.

S’ho juga tot a un sol color

Aquesta flor s’ho juga tot a un sol color. Verd intens en un impressionant –per singular i minimalista– ram de crisantems, adquirit a www.herbs.es, una floristeria a descobrir i també un bon representant d’un nou estil d’establiment que selecciona amb rigor les pròpies cartes. Aquest és el comerç que s’acabarà imposant als millors carrers de les nostres ciutats. Vet aquí: una curosa selecció de plantes, flors i altres delicadeses ens subratlla amb elegància que… no, aquí no hi ha de tot. Els comerciants –els floristes, en aquest cas– reivindiquen el seu paper prescriptor… perquè només algú que domina i estima el producte que ven pot triar amb encert d’entre tanta oferta. I aquesta qualitat -l’habilitat de satisfer tot seleccionant- ja no és intercanviable: que aquí només triomfaran els millors i no els que venen més barat o tenen més recursos per a dedicar a estratègies de màrqueting.

Lomo, invitació a la descoberta

Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat. En tot cas, en disparar la càmera interpretem allò que veiem, que ja és, de fet, una interpretació d’un tot que de tan gran, de tan divers, de tan complex no podem entendre. La interpretació de la interpretació de la interpretació… fins perdre’ns en la confusió infinita de la subjectivitat total. Hi ha qui s’hi atabala (comprensible, no cal dir-ho) i ho resol amb quatre paraules: les coses són així, la fotografia ens ensenya el que hi ha. Com si fos una ciència exacta. Bé per ells, sí. Però no. Les nostres fotografies són tan exactes com una pintura o una novel·la, una cançó. Ho són del tot, i a la vegada no en són gens. Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat, deia.

Donava voltes a aquestes coses tornant de la botiga de fotografia. Hi havia recollit els primers originals disparats amb la Diana Mini, una càmera analògica de la casa Lomo que permet fer múltiples exposicions en un negatiu. Tenia a les mans el resultat d’un llarg passeig pels voltants de l’estany de Banyoles convertit en una deconstrucció enigmàtica, una mena de patchwork de moments. La filosofia Lomo reivindica l’imprevist, cercant la mirada que s’escapa al nostre món donat per descomptat. Les fotografies en qüestió, com la que il·lustra aquest ‘retall’, mostraven la realitat d’una manera que jo no havia ‘vist’. Ni enfadat, ni decepcionat… ni inquiet. Jo somreia emocionat, amb els còpies a la mà. No havia capturat el paisatge, d’acord, però tenia amb mi una invitació a continuar descobrint-lo.

L’omnipresència de la còpia

El barri badaloní del Progrés, escenari de les novel·les de Julià de Jòdar, va mudant la pell cada dia. Un anunci d’un centre d’estètica reflecteix uns velles parets mitjeres, al carrer Indústria. La força del que és únic –la vella finca, avui ja anècdota entre els nous blocs– ho té difícil davant l’omnipresència de la còpia –aquest anunci barat però amb un poder indiscutiblement multiplicador. La capacitat de reinventar-se caracteritza totes les ciutats. Però la capacitat de reinventar-se a partir de la singularitat és només pròpia de les grans; de les grans ciutats.

Go West

Arribavem a Girona però el cel semblava indicar-nos que estàvem a punt d’entrar a l’estat d’Oregon. És més fàcil viatjar quan els teus ulls deixen l’asfalt i miren amunt. Els fils elèctrics són les altres carreteres: milers de catifes voladores hi transiten amagades rera els grans núvols.

Rebel·lem-nos contra el temps

M’agrada, aquesta foto. Diferents graffits han convertit aquesta paret en un collage incomprensible. És difícil resseguir la petja del que és nou, o del que és vell. És com un assaig. Vegem un possible títol: "L’Oblit, a la ciutat". Així, en majúscules. Què representaven aquelles pintades? quins missatges contenien? Aquestes mostres d’art urbà de fa uns anys se sumen a l’art de l’ofici que s’aventura en aquesta argolla, més antiga encara, més oblidada. La ciutat aplica la seva llei implacable. L’asfalt i les petges perdudes. M’agrada, aquesta foto, deia. Es rebel·la contra el temps. Com totes les fotografies.

Eines de treball: sobre un robatori

Aquestes eren dues de les meves eines de treball, almenys fins la setmana passada. Dijous passat, un robatori fortuït, absurd i imprevist (com molts robatoris) em va deixar orfe de portàtil, de càmera i d’ipod. He perdut una inversió econòmica significativa, però res més. Els arxius, els contactes, les fotos o les cançons que contenien aquests aparells estan ben protegits en un disc dur. És més: amb la pertinent conrassenya, tinc bona part de la meva informació penjada a la xarxa. L’endemà del robatori vaig poder reprendre la feina seguint el fil de d’una última frase, en un google docs. És curiós: entre els objectes robats hi havia la meva agenda de paper. Sense ‘backups’ o cloud computing… la informació que contenia crec que està perduda per sempre. No crec que els delinqüents reclamin la ‘recompensa’ de 30 euros que jo, seguint la tradició Moleskine, havia posat a l’agenda. Tot plegat m’ha fet pensar en el valor de les coses… i en el fet que el que més val (les fotos, les cançons, els textos) és, de fet, el que no podem tocar. Per sort, és el més ‘difícil’ de robar.

El barber de Velázquez

“Peluqueria de caballeros” al carrer d’Amargós amb el quadre de Velázquez (‘Las lanzas’ o ‘La rendición de Breda’) al fons de la sala. “Ambrosio Spínola, general genovés al mando de los tercios de Flandes, recibe del gobernador holandés, Justino de Nassau, las llaves de la ciudad de Breda, rendida tras un largo asedio.” És curiosa l’elecció d’aquest quadre com a decoració principal d’una barberia. Que va empényer al barber en la tria? Es sentia més a prop dels assetjadors? O, vista la transformació del seu barri, d’alguna manera segurament inconscient simpatitza, cada cop més, amb la dels assetjats? Això no es veu a la fotografia, però l’home passava les hores del dissabte al matí, assegut a la butaca de tallar, tot llegint ‘La Razón’. La barberia, ben buida.

Taula parada

M’agraden els restaurants en aquella estona del vespre, entre les set i les vuit: les taules parades, la sala en la penombra, les copes prometen somriures i un silenci lleuger recórre la sala. És com com caminar per un escenari uns minuts abans d’aixecar-se el teló. Els teves passes ressonen exagerades omplint un espai orfe de persones. Al Bestiari del carrer Comerç.

És un bar? És una església?

Potser la provocació i l’excentricitat són l’únic que ens fa aixecar la mirada atabalada en el nostre trànsit apressat per la ciutat. Al convent de Sant Agustí, al cor de la Ribera, a Barcelona, hi ha un d’aquests llocs que, quan els descobrim, ens atrapen per sorpresa. I com es fa mirar, aquesta simbiosi potentíssima entre passat i futur: un llarg túnel embolcallat de blau connecta el carrer Comerç amb el gran claustre de l’exconvent, avui centre cívic. Una teatralització desafiadora i que provoca preguntes interessants: és una església? un bar musical? una sala d’exposicions? Interessants i pertinents: potser avui les ‘esglésies’ les hem de buscar en els centres culturals. Abans acudíem al temple a cercar respostes, avui ens hi arribem per aprendre a formular preguntes. El disseny d’aquesta entrada conforma la primera pregunta: i això, què és? La curiositat, sempre el nostre aliat.

“El savi no és qui proporciona les respostes adequades sinó qui formula les preguntes rellevants” Claude Lévi-Strauss (1908-2009), citat per Francesc Balagué.