L’hivern fa una pausa per mostrar que cap cor és tan fred, i que la cançó canta en cada bri de cosa. Veritats que juguen amb nosaltres, tot fugint; avui com el primer dia, tants segles enrera.
A la foto, ja ho veieu: la millor cara de Cadaquès, un matí de dissabte del primer mes del 2011.
“Fa un parell d’anys vaig descobrir la ‘fotografia amb mòbil’. Crec que és una manera de fixar en imatges allò que està passant al teu entorn, de vegades esdeveniments importants, i a voltes elements fugissers, i també detalls que passarien desapercebuts sense l’ull de la càmera.” Ho diu Pasqual Maragall en el pròleg que fa a MIra, el llibre que l’editorial Blume ha editat aquest Nadal, a partir del projecte de Caro Garcia. Llegim a la contraportada del petit i allargat volum: “En què es fixa Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d’en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent.”
La fotografia no captura allò que veu l’ull humà, la fotografia ens convida a preguntar-nos una altra cosa: què és el que se’ns escapa? Tornem a les fotos, un cop i un altre, perquè és un mirall més interessant i útil. Capturar? Descobrir! Pasqual Maragall, gràcies per ‘mirar-te’, gràcies per mirar-nos.
“L’ombra en el mur escapça límits greus,
tremola allò que és quiet, i tu ho depasses:
volia el pensament saber-ne més
i el temps va esmicolar-se en carn besada.
Ales altives els secrets s’esquitllen
i un sol deler perdura en aquests cels”
La noia del rellotge ens torba des d’un anunci de Swatch, més aviat convencional. Aquí, capturada i deformada gràcies a Instagram, i entrevista a través del vidre mullat d’una marquesina d’autobús, és com si pogúes tornar a la vida, gràcies a aquest poema de Susanna Rafart. Els versos alenen en L’ocell a la cendra, el nou Alabatre de LaBreu Edicions. El que és estrany és que jo encara no sabia del llibre quan vaig fer aquesta foto, tot esperant la B27 a Can Ruti, un dia de novembre.
Diu Jackson Pollock de la seva pintura: “Prefiero los palos, las espátulas y la pintura fluida que gotea y se escurre, e incluso un empaste espeso a base de arena, vidrio molido u otros materiales inusuales adicionados. Cuando estoy en la pintura no me doy cuenta de lo que estoy haciendo.” Jo tampoc em vaig adonar de què feia quan el dilluns passat treia l’Iphone per enfocar aquest tros de platja a Port de la Selva. Unes hores després, un amic em feia adonar de la coincidència: sembla una tela del Pollock! Coincidència? El pintor parlava d’un “període de temps per acostumar-se” a la pintura, una mena de distància necessària per entendre-la allò que et va empényer a fer el ‘click’. I sí, ja deu ser això…
Benvinguts a l’iphoneografia! La proliferació d’smartphones (els d’apple, i els altres, s’entén) ha obert un camp emergent entre els afeccionats a la fotografia. Les múltiples opcions d’edició i les facilitats per capturar i compartir les imatges són els punts forts de diverses aplicacions, entre les quals destaca Instagr.am, de moment només disponible per a Iphone. El petit programa treu tot el partit a la limitada càmera del nostre dispositiu, tot maquillant la mediocritat de les òptiques amb estudiats filtres predeterminats. I així, podem veure una mateixa captura presentada com si haguéssim fet servir una Lomo, una càmera en blanc i negre o una vella càmera dels anys setanta. Això, segur, esgarrifarà molts fotògrafs. Els filtres d’instagram són, en certa manera, el simulacre automatitzat d’una feina d’edició curosa. La frivolitat amb la qual els utilitzem són un autèntic desafiament a un ofici calmat, que requereix un depurat domini de diferents tècniques. Aquí només cal obrir el programet, apuntar el mòbil i fer ‘clic’. L’empobriment del procés té una conseqüència positiva, però. Instagr.am incideix en la línia que ja van obrir les càmeres digitals… la de la invitació a experimentar. Cada minut, la fabulosa trama de fotografies creix i creix tot evidenciant l’enorme influència que avui tenen els fotògrafs accidentals.
“Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba!” Descobreixo fent una cerca sobre l’Estiuet de Sant Martí, el blog de Ramon Erra, a Vilaweb/Enderrock, del qual he capturat aquestes breus línies. La foto és meva, això sí, feta el dissabte a la tarda, camí de casa. Demà comença el fred de veritat (ho he llegit al twitter).
Recupero aquest apunt del juliol de l’any passat, avui que corre per internet la consigna (el meme) de capturar ‘estones de cel’, com en la cançó de Lluís Gavaldà i companyia. Podeu donar un cop d’ull al corrent principal de #fotoscel a Twitter (a proposta de Trina Milan) o donar un cop d’ull al grup de flickr creat per l’ocasió per en Miquel Pellicer.
“Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora –un pèl pessimista–, d’una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l’estiu ja és aquí, la veritat.” [Publicat el 8 de juliol al blog de mesvilaweb.cat]
Està bé quan un paisatge et recorda una cançó. Em va passar l’altre dia, en baixar del vehicle per fer aquesta foto. De Prades a Montblanc, sobre quatre rodes. A la dreta de la imatge s’aventura el monestir de Poblet, però a mi m’interessaven més les vinyes sense fi, i la suggerent sinuositat de la carretera: l’addictiva curiositat de l’observador d’horitzons. Click, i vet aquí un apunt per una cançó de Sanjosex. En Carles Sanjosé ha convertit l’evocació d’un país petit –el seu Empordanet, tan lluny de la Conca!– en l’escenari d’un dietari íntim, en el qual recels i esperances s’emirallen en un territori canviant. Una metàfora feridora per a un arquitecte; “aquest terra que sembla dur / Demà serà tot de sorra”. Sí: el país, com les persones, es fa gran tot conjurant els paradisos perduts que sempre voldrem encalçar… en general, sense gaire èxit. Està bé quan un paisatge et recorda una cançó, deia. Al marge d’un camí, un moment de lucidesa. “Em miro i em pregunto fins on vull arribar / sense perdre el nord, sense perdre el nord.” Click.
El públic i els artistes semblen voler convergir en un sol punt, en aquesta imatge. Hi ajuda el modest gran angular d’una càmera senzilla i el bon pols del fotògraf. Però aquí hi ha també alguna cosa màgica, que converteix en sobrer tot detall tècnic. Me la miro i remiro, la foto. És com si volgués dir alguna cosa: que aquí no s’ha capturat cap moment; que el moment, de fet, palpita encara, desafiant la física, la matemàtica, el sentit comú: com una cançó, connexió invisible, communió. Que hi ha més aventura que ordre, malgrat tot (i per sort!). Mishima ahir a la Sala Apolo. Hi presentaven el seu nou disc, Ordre i Aventura.
* Per cert, aquí hi ha un vídeo del primer bis del concert, amb l’aparició per sorpresa dels Manel al complet.
M’agrada la funcionalitat de vídeo de Flickr perquè no és una opció que convidi a fer ‘més’, sinó que, de fet, ens convida a fer ‘menys’. I em sembla, aquesta, una invitació molt refrescant. En un moment en el qual la majoria d’aplicacions esborren límits i ofereixen infinites opcions, la gent de Flickr va apostar fa un parell d’anys per una mena d’exercici de classe massiu: una modesta funcionalitat permetia publicar vídeos a la gran plataforma de fotos, el permís es presentava en forma de joc. La durada dels vídeos tindria una limitació de 90 segons. Aquesta condició no s’explica per criteris tecnològics (com és el cas del vídeo en l’Iphone) sinó, principalment, conceptuals. Res de sobreproduccions, res d’inacabables muntatges. 90 segons. Una pel·lícula? Més aviat una foto amb moviment. L’anunci va despertar un encès debat entre els membres d’aquesta comunitat, una de les més sòlides i ‘veteranes’ entre les xarxes socials. Tanmateix, i contra el que temien molts usuaris, Flickr no amenaçava la fotografia sinó que, de fet, oferia als seus usuaris una nova manera de veure-les, una nova manera de fer-les, les fotografies.
Ah, per cert, finalment la majoria de fotos-vídeo que hi he penjat a penes han passat els 40 segons…