Tres primaveres plujoses, la d’aquest any la més exasperant. Aquesta rosella aconseguia els seus cinc minuts de glòria fa uns pocs dies en un mur de Badalona. El sol, tan car aquests mesos, la convertia en joia per un moment; efímera bellesa capturada providencialment. Sort que a mi m’agrada badar i que quasi sempre porto una petita càmera al damunt, i que quan no la duc, com a mínim porto l’Iphone…
La ciutat és un jeroglífic? Més aviat direm que la ciutat és un gran joc, un gran joc global. Hi ha un artista urbà que es reclama invasor de l’espai, i un altre que marca amb una fletxa els camins que no duen enlloc. Fan ‘gires mundials’ en secret, omplint escollides ciutats d’una senyalètica que només es revela a uns quants. És un art que felicita i reconeix els ‘escollits’, un art que conquereix l’espai públic per reivindicar els significats privats (que no vol dir únics). El joc d’uns quants que, tanmateix, amb el seu calculat i suggerent hermetisme, acaba esdevenint una perfecta invitació per a tots. Res és evident, aquí, i potser tampoc fàcil. Però d’això es tracta.
… a la paret del cementiri vell de Badalona descobreixo unes estranyes impressions en les totxanes. Que no hi ha coses avorrides; ni tan sols, ja ho veuen, és avorrida aquesta paret ‘pelada’. El que hi ha són mirades avorrides o potser, millor dit, el que hi ha són mirades mal entrenades.
Obres a l’emblemàtica torre de París… Els turistes som una plaga. Ni ha quatre que han desafiat les lleis de la física més elemental i han quedat immobilitzats, víctimes de l’encanteri low cost, en la gran fotografia que embelleix un dels barracons habilitats per als treballadors que aquests dies estan restaurant la gran estructura de ferro.
Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.
Les fotografies de la maqueta d’un poble inexistent han captivat milers d’internautes. El New York Times dedica un article a Michael Paul Smith i el seu paradís immòbil, Elgin Town, una ciutat que no existeix enlloc més que en la memòria de la memòria (permeteu-me el joc) i que el seu creador ha aturat a l’any 1964. Més de 20 milions de visites a la pàgina de flickr d’aquest eclèctic resident a Winchester, Massachussetts. Ni una sola figureta humana, en cap de les fotografies. Una omissió deliberada, està clar. Brillen el cotxes, i les finestres de les ‘stores’, ‘dinners’ i ‘theatres’ projecten l’escalfor a través de la llum incandescent. Amèrica sense els americans, Amèrica a través de les seves coses, el país reflectit en les llantes natíssimes d’aquests cotxes enormes. M’agrada la mirada d’aquest fotògraf. M’hi reconec. Al capdavall, jo també he ‘recorregut’ aquests carrers sense trepitjar-los: a través de novel·les i cançons.
El cel, al mar; i el mar, al cel. Reflexos primer incomprensibles, finalment reveladors. Una foto quasi casual que esdevé un depurat haiku. Visca la fotografia (de butxaca).
“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
M’agrada, aquesta foto. Diferents graffits han convertit aquesta paret en un collage incomprensible. És difícil resseguir la petja del que és nou, o del que és vell. És com un assaig. Vegem un possible títol: "L’Oblit, a la ciutat". Així, en majúscules. Què representaven aquelles pintades? quins missatges contenien? Aquestes mostres d’art urbà de fa uns anys se sumen a l’art de l’ofici que s’aventura en aquesta argolla, més antiga encara, més oblidada. La ciutat aplica la seva llei implacable. L’asfalt i les petges perdudes. M’agrada, aquesta foto, deia. Es rebel·la contra el temps. Com totes les fotografies.
L’edifici del Liceu mostra les habitacions de l’hostal MareNostrum, gràcies a aquest delicat reflex, de regust coreogràfic. Vet aquí, les dues Barcelones que conviuen a ciutat vella mirant-se amb recel. La lírica dels vestits llargs i les corbates al costat de la prosa de les xancletes i les gerres de cervesa.