Pinta’t una cadira. Pintada poètico-reivindicativa a Dalt de la Vila, una perifèria amb regust mediaval, a Badalona.
Estàs cansat?
Reply
Tag Archives: fotografia
La presumida ombra de la “S”
Moltes coses es conjuren en aquesta fotografia: una càmera atenta, el sol baix d’un diumenge indolent a la ciutat, l’emocionada elegància d’una tipografia ben escollida. Hi ha una delicadesa que fuig com la llum i que es mostra, només uns instants, en l’ombra presumida d’aquesta ‘S’. Als Banys Sant Sebastià, a la Barceloneta.
La fàbrica de les petites ampolletes
Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.
El joc de les caixetes
L’edifici d’habitatges de l’Illa de la Llum, a la confluència del Passeig Garcia Faria i el carrer Selva de Mar, dels arquitectes Clotet i Paricio (més info, aquí) és el meu preferit del nou front marítim de Barcelona. És una obra enigmàtica, aquesta, i canviant. M’agrada que aquest conjunt arquitectònic pugui inspirar-nos tan un gran esquelet com les formes esquives d’un ésser viu. La seva grisor devastada és enganyosa: en realitat, és com un joc, el joc de les caixetes. El ‘trilero’, en aquest cas, es guarda per si mateix uns habitacles plens de claror, suspesos davant d’un mar inacabable. I quan ens n’adonem, ja ni tan sols el podem veure en el retrovisor. Ja som a la Vila Olímpica o la Rambla Prim. I ja és massa tard.
Els temps que corren
Ens mira i no ens veu; ens acompanya, però no es mou; la seva mirada és absent per naturalesa i, tanmateix, ens inquieta. És un maniquí que des de fa anys observa el tràfec de persones entre el carrer d’en Duran i Bas i el carrer de les Magdalenes, a tocar del Portal de l’Àngel. És la versió ‘low cost’ d’una estatua com cal. En Kavafis potser n’hagués fet un poema… però ara, ai!, més aviat ens venen ganes de trucar a l’Institut de Paisatge Urbà i denunciar la senyoreta en qüestió, incòmode ombra en la postal turística a l’ús.
Vegeu-la també al google street view, aquí
El cel de les sabates
Enigmes d’asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés –no està específicament senyalitzat– hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats… perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).