Identitat(s): aquí, ara

Extret de identitatsbadalona.wordpress.com

Identitat(s) és un projecte de cinc intervencions urbanes que té lloc durant el mes de juny de 2010 a Badalona. El programa inclou una exposició fotogràfica d’Albert Jódar (34 retrats); un mural de l’artista cubà/novaiorquès Jorge Rodríguez Gerada, al carrer de Cuba; un gran mural del col·lectiu Barri Groc, al carrer Santa Madrona i Carrer Iris; diferents tallers organitzats per Difusor, amb la col·laboració del Col·legi Lestonnac, Dones i Barri en xarxa, la Rotllana i Mussara; i un enorme mural de Sixeart –ep, que és un dels nostres artistes més internacionals!– els espectaculars colors del qual ja es poden disfrutar en una gran paret mitgera de la Salut, visible des de l’autopista.

Aquest conjunt d’exposicions se serveixen de la forma –atractiva, moderna, cool, si voleu– per reivindicar un discurs seriós, pertinent i gens frívol sobre el canvi i la transformació, tan necessari en les ciutats d’aquesta entrada de segle. Ho recordava, amb encert, el pregoner d’aquest any, l’Enric Juliana. “Mobilis in mobili”, en moviment dins el moviment.

És interessant, aquesta empresa, perquè estira el fil d’una Badalona que s’explica en clau de present i en la qual no surten ni els llocs (ni les cares!) de sempre. No hi ha romans, aquí, ni Baró de Maldà. O potser millor: no només hi ha romans, aquí, ni només Baró de Maldà. Hi ha una invitació a tornar a mirar els espais, a sorprendre’s amb històries petites, a confrontar-se, com a ciutadà davant del gran patrimoni de Badalona, la seva gent. Més que mirar al mirall, del que es tracta és de mirar finestra enllà.

És valenta la reivindicació d’aquesta ‘perifèria’, feta en clau de centralitat. Feta de tu a tu, sense l’enyor del blanc i negre de la Badalona d’abans. “El món sencer, avui, es pot explicar des de Badalona.”, es pot llegir, des d’un desvergonyiment refrescant, en la presentació del projecte impulsat per la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i el col·lectiu Kognitiff.

El projecte Identitat(s) agafa el relleu d’altres iniciatives com les accions dels col·lectius Drac Arts, Pont del Petroli, Rebelió Urbana, Joves Conspiradors i tants altres… No fixa res: cap resposta, cap conclusió. No és d’això del que es tracta. No és en punt i final, sinó en interrogant, que acaba aquesta iniciativa. I l’interrogant, convida la resposta, i la resposta a la conversa.

Animals urbans

És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.

Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.

La Toscana rera un ‘tag’

Curiós aquest grafit a la frontera entre Sants i l’Eixample. Rera aquesta intrincada caligrafia s’amaga un paisatge imprevist, que té molt de la Toscana (podria ser el Palazzo Vechio de Florència, el Palio de Siena…). Sorprèn aquest diàleg entre la ciutat somiada –l’urbanisme com a forma de civilització– i la ciutat possible, la ciutat del present –amb l’urbanisme com a subjecte a discutir, i, finalment a transgredir.

Reflexions al voltant del Dr. Hofmann

La figura petita d’un artista urbà és observada amb gravetat per l’enigmàtic rostre de Dr. Hofmann. El graffitt dins el propi graffitt, un nou afegit –aquesta personeta enxampada amb l’esprai a la mà– ens obliga a fer una relectura sobre allò que ja semblava dit. La mirada del Dr Hoffman amenaça o protegeix? Els artistes urbans es mouen amb comoditat en el caràcter efímer de les seves propostes, que enriqueixen a partir de l’acumulació de capes de significats. Un mural és una obra col·lectiva que, en el fons, ni comença ni acaba. El missatge, aquí, no es fixa mai, sinó que es construeix de forma orgànica i suggerent –bé que també de manera esquiva i confusa– a partir de les aportacions i les visions de molts. L’art urbà com a metàfora del desdibuixament de les identitats.

Barcelona és bona si la bossa sona?

Bé, ho dubten molt la gent de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Ho expressen amb un grafisme potent i tenebrós en aquest mural del passatge de Conradí, a tocar del carrer de Sicília. El paisatge urbà convertit en un immens bitllet de dòlar. És, aquesta, una anàlisi política amb un esprai de traç gruixut. L’endemà de la borratxera financera la realitat arma de raons els menys entusiastes; i el que era caricatura interessada en el moment de ser estampada a la paret, va esdevenint, a cop erràtic de decisió econòmica, lúcida crònica del present. La ironia és suculenta, però també indigesta, en aquest cas. Perquè la crisi estén les urpes i gela els somriures. Ara no és l’hora de la broma ni del ‘ja t’ho deia’, però potser si de preguntar-nos pels motius pels quals ens vam deixar embriagar per aquella infantil i còmoda alegria (ep, compartida per bona part dels tertulians i ‘experts’ més mediàtics). Que durant massa temps, ens va semblar que del que es tractava era només de fer sonar la bossa.

Diga’m alguna cosa i l’oblidaré

El candidat 'Nadie'

“Diga’m alguna cosa i la oblidaré, fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.” He robat aquesta cita de Confuci del timeline de Natalia Touzón, que aquest cap de setmana passat va estar tuitejant en directe retalls del seminari sobre comunicació institucional Propaganda que va tenir lloc a Roses, a l’Alt Empordà.

I tot plegat em va fer pensar en la feina del graffitter Nadie i la cara somrient i muda del seu ‘candidat’. Nadie, l’artista urbà i el candidat’, van fer campanya l’any 2008 a la demarcació de Barcelona. En algunes parts de Badalona, com a Coll i Pujol, encara se’n poden veure alguns exemples (com els de la imatge). El candidat ‘nadie’ es presenta com la quintaessència del candidat perfectament intercanviable, i per tant perfectament prescindible; el candidat que, finalment, no és ‘ningú’. Al candidat Nadie ja només li queda el seu somriure. De tan que ha parlat, ha oblidat les paraules. Vet aquí l’antídot a la mala política: “… fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.”

Una nova veïna al barri

Nineta versus Kid Acne

Fa uns mesos eren les guerreres de Kid Acne. Avui són les gràcils figuretes de Nineta, l’artista urbana de Barcelona, que ha tornat a fer una bona repassada al Raval amb els seus stickers en blanc i negre. Les característiques ‘ninetes’ de l’artista han desplegat els seus encants en diferents carrers i es presenten com una de les excitants novetats en el bulliciós panorama graffiter del barri. L’art urbà és efímer per definició. No badeu.

Mulitsenyalètica

senyalsalaciutat

La ciutat és un jeroglífic? Més aviat direm que la ciutat és un gran joc, un gran joc global. Hi ha un artista urbà que es reclama invasor de l’espai, i un altre que marca amb una fletxa els camins que no duen enlloc. Fan ‘gires mundials’ en secret, omplint escollides ciutats d’una senyalètica que només es revela a uns quants. És un art que felicita i reconeix els ‘escollits’, un art que conquereix l’espai públic per reivindicar els significats privats (que no vol dir únics). El joc d’uns quants que, tanmateix, amb el seu calculat i suggerent hermetisme, acaba esdevenint una perfecta invitació per a tots. Res és evident, aquí, i potser tampoc fàcil. Però d’això es tracta.

Spray existencialista

"No estoy" diu el torturat street artist al Torrent de la Font de Badalona. És curiós com a vegades un necessita deixar escrit que no, que no hi és. No pas com una resposta a una pregunta, sinó com una afirmació prèvia que s’avança, de fet, a la pregunta. L’spray del graffiter fixa el missatge en la paret, tot i que no sabem si és un advertiment desesperat o existencialista. A la banda del lector hi queden els interrogants. Deu ser això… la ciutat literària.

“Hello, I’m Johnny Cash”

Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.