M’agraden les parets mitgeres. Són les plaques tectòniques d’una ciutat, el lloc on les peces d’asfalt i ciment es concedeixen un descans temporal, sempre expectants al següent moviment. Les ciutats es van fent així: imparables, incontrolables, bellament imperfectes.
Aquesta paret mitjera, sobrevinguda per l’enderroc d’una finca, es troba a Portbou i ha estat beneïda per una intervenció d’alt voltatge artístic, a càrrec d’un equip de graffiteres ben actives a Barcelona. Les Btoy i Sakristan. Les seves reconeixibles figures s’apareixen per interpel·lar-nos: les pedres de la ciutat són sempre pedres humanes. Ens contenen, ens expliquen. Allò que vam construir i allò que vam destruir.
Més informació, aquí.
