[ Article publicat al diari Línia el 4 de juny ]
Sant Roc és un dels barris de Badalona més coneguts fora del terme municipal. Amb la Mina, Sant Cosme o Can Anglada forma part del club de l’estigma urbà a Catalunya. Són, certament, barris d’altíssima complexitat, que és la freda manera de dir que la gent que hi viu ho passa malament per arribar a final de mes; llocs on s’arrosseguen problemes de salut, atur o fracàs escolar, arrelats de fa anys.
Però en els seus carrers i places trobem també exemples de resistència (i resiliència) comunitària, i casos d’èxit, malgrat tot. La història d’aquest article és una història d’èxit, o més ben expressat. Una història d’èxit… a mig fer.
Construït a correcuita entre els seixanta i els setanta per reallotjar veïns del barraquisme metropolità i de la construcció de la C31, que el parteix en dos, (continua)
Sant Roc és el producte d’una urgència i d’una construcció de mínims que no trigaria a mostrar els dèficits estructurals. Els 154 blocs i 3.395 pisos aixecats per l’Obra Sindical del Hogar, principalment, tornen a l’actualitat als anys noranta amb l’ensorrament d’un bloc al Turó de la Peira, a Barcelona, afectat per una patologia estructural que en aquell moment salta a totes les portades, l’aluminosi. El polígon badaloní és un dels que es va construir amb aquest ciment, i un dels que, potencialment, presenta un major risc. És per això que en aquell moment el govern del país anuncia, l’any 1994, un procés de remodelació molt ambiciós. Els primers enderrocs comencen a finals dels noranta i d’aleshores fins avui s’han invertit més de 100 milions d’euros per fer 935 habitatges i urbanitzar l’entorn.
No és veritat, per tant, que a Sant Roc no s’hi hagi invertit o que hagi estat oblidat. Però sí que és cert que la inversió ha estat parcial —centrada principalment en els aspectes constructius—, discontinuada, sense referents clars (amb un Consorci de gestió promogut, després frívolament abandonat i finalment, sembla, tornat a recuperar), i finalment incompleta —no ha abastat tot el barri—.
És aquella història d’èxit, a mitges, que comentava unes línies més amunt.
Més de mig segle després del seu naixement, al barri hi conviuen dues realitats urbanes: la del nou Sant Roc, nascut de la renovació urbanística iniciada fa més de vint-i-cinc anys, i la del vell Sant Roc, que concentra precarietats acumulades i absències estructurals i on de fet, els problemes s’han anat concentrant i agreujant.
Molts dels pisos d’aquesta zona han acabat convertits en mercaderia de (baixos) fons d’inversió, tal com denuncien la gent de Sant Roc Som Badalona, l’entitat que lidera la denúncia de la pobresa residencial a la zona sud de Badalona. Fa uns dies, TV3 emetia un reportatge en què denunciava que en aquesta zona proliferen els lloguers per habitació i sense garanties legals, en pisos de menys de 50 m² on conviuen fins a quinze persones. Una parella del Perú, entrevistada en la notícia, relatava la seva experiència: comparteixen pis amb dues famílies més, en condicions d’amuntegament i insalubritat. “La cuina està plena de paneroles. Malauradament, mengem a l’habitació perquè la sala s’ha convertit en una altra habitació”, explicaven, amb la veu distorsionada i el rostre amagat per por a represàlies dels especuladors que els cobren 550 euros al mes. És un cas entre molts de possibles.
A banda de la crisi immobiliària, hi ha també el col·lapse comunitari. Finques sense president, escales sense neteja, plantacions de marihuana que buiden els blocs i que generen talls de llum constants i accentuen la pobresa energètica. Les ocupacions —al capdavall, conseqüència d’un sistema fallit— són només la punta de l’iceberg d’una cadena de precarietat que té en el desnonament el seu desenllaç més cruel. La majoria de les incidències es donen en la part vella del barri, mentre a la nova, diferents indicadors mostren des de fa anys que les coses comencen, objectivament, a millorar.
En Carles Sagués, una de les persones que lidera Sant Roc som Badalona, reclamava als mitjans el que sembla obvi. Si va funcionar amb el nou Sant Roc i la seva ambiciosa transformació urbana, per què no continuar amb el vell Sant Roc?
Fa uns mesos, les administracions impulsaven un protocol per repensar com tancar el projecte de rehabilitació iniciat a finals dels noranta, però deixaven a l’aire la seva continuïtat, més enllà d’apuntar algunes actuacions vagues, puntuals i del tot insuficients.
Aquí hi ha dues lliçons.
La primera: la zona antiga del barri necessita una transformació radical com la que es va produir des de l’any 2000 a l’altre sector del polígon, no n’hi ha prou amb arreglar façanes i instal·lar ascensors. La degradació de l’espai públic i dels edificis arriba a uns nivells que cal veure-ho per creure-ho.
La segona: cal una intervenció integral, Sant Roc té un problema urbanístic i arquitectònic, però també de tipus social. Catalunya té bona experiència en polítiques urbanes que lliguen diferents perspectives gràcies als plans Urban dels noranta i principalment gràcies a la llei de Barris del primer tripartit.
La intervenció integral (urbana + ambiental + social) en els barris és clau i hi ha feina d’actualització important a tenir en compte amb el pla pilot Barris amb Futur impulsat pel govern Aragonès. L’Eix Besòs concentra la majoria dels barris amb els indicadors de vulnerabilitat més extrems de l’àrea metropolitana. A la nova Llei de Barris (llargament esperada) se li acumula la feina! A la ciutat hi destaca Sant Roc i altres barris del sud del municipi, i la Serra d’en Mena, a tocar de Santa Coloma.
Aquesta setmana ha estat notícia que el Govern ha decidit activar el pla de barris, amb 1.000 milions d’euros en cinc anys destinats a zones més vulnerables. La mesura, vinculada a l’aprovació dels pressupostos de 2026, preveu cinc convocatòries de 200 milions d’euros, a les quals es podran presentar els ajuntaments. Ho farà el de Badalona?
Sant Roc, Artigues, la Salut Alta i els altres barris de la Serra d’en Mena no són excepcions dins del model urbà català, sinó símptomes d’un problema estructural: la segregació urbana i la fractura social dins la ciutat metropolitana.
Per això caldrà un lideratge fort per part del Govern de la Generalitat, que ha d’aconseguir els acords parlamentaris perquè el pla de barris no sigui un altre anunci a l’aire. I caldrà, i això crec que ja és més complicat, que el govern de Badalona sàpiga anar més enllà dels ‘tuits’ incendiaris i simplificadors i entengui que el temps és escàs en zones com Sant Roc. I que governar requereix alguna cosa més que ‘habilitats comunicatives’ per dir el que la gent vol escoltar.
En tot cas, el nou Sant Roc ens recorda que les transformacions són possibles. El vell Sant Roc ens exigeix acabar-les. Amb mirada llarga, amb compromís real, amb coratge polític. Que aquesta història d’èxit no es quedi a mig camí. Cal acabar la feina.
- Sobre el problema de l’habitatge a Badalona Sud en parlava aquest informe de la Comunalitat Badalona Sud, en el qual vaig col·laborar.
- ERC Badalona feia arribar aquest informe a una delegació d’eurodiputats de visita a Catalunya sobre la situació de l’habitatge a la nostra ciutat.
Altres apunts sobre habitatge: