García Albiol, el bastó i la pastanaga, en expressió de Francesc Valls a El País, ha tornat a tenir els focus de l’actualitat nacional en les darreres setmanes. No ha estat el tardeo –exhibició de fast cultura per a les multituds marca de la casa– ni l’enèsima andanada contra l’immigrant pobre –amb què salpebra les seves xarxes socials–, sinó les entrevistes que va oferir a les dues ràdios públiques del país i en què, entre moltes altres qüestions, va reconèixer que el català mereix protecció perquè està en una situació complicada, i que ell està a favor de mesures per promocionar-lo. Es tracta d’un posicionament calculat? D’un error comunicatiu? D’una cínica frivolitat? (continua)

No és fàcil destriar el gra de la palla en el cas que ens ocupa. De fet, en un polític amb tanta comunicació i tantes capes de significats com García Albiol, què és una cosa i què és l’altra?

En realitat, no és una disjuntiva; és una juxtaposició. Gra i palla formen part del projecte i necessiten conviure simultàniament.

El gra és l’estigmatització, la duresa i la falta d’empatia en l’assenyalament del pobre i l’immigrant. En això hi ha poques sorpreses i estudiades sortides de guió. És el cor de la idea. El que segurament descriu la societat que busca. El que connecta amb el projecte de fons.

La palla, en canvi, és l’assaig d’un personatge més ambivalent, que exhibeix caràcter propi i que es permet picades d’ull com la del català o la d’Open Arms, a qui, malgrat alguns cínics peròs, ha defensat públicament. La palla té més a veure amb la tàctica, i segurament té un valor més instrumental. A la palla guanyen molt pes un to i un registre més suaus i dialogants, i li és útil, també, per no caure immobilitzat per les males vibracions de les guerres culturals de torn (i on sembla embarrancat el PP a l’àmbit estatal).

Sobren veus per assenyalar d’esma les febleses de l’alcalde i falten mans per construir les fortaleses de la futura alternança

El que singularitza l’alcalde de Badalona és precisament l’hàbil explotació comunicativa de l’epidermis del seu projecte polític. García Albiol desborda sigles i, per tant, requereix propostes polítiques que es puguin emetre alhora en freqüències diferents, sense autogenerar-se interferències i sense morir en l’intent, com quan surt de guió defensant el català o elogiant la feina que fa l’ONG dirigida per Òscar Camps.

L’oposició li critica la falta de consistència i el cinisme (són arguments de pes) i com, sovint, acaba caient (també en el cas del català) en l’autoesmena.

Però diria que això forma part del joc… Que no només no l’erosiona, sinó que li dona la flexibilitat que necessita… I, a la vegada, obliga els seus adversaris polítics a practicar el monocultiu de la crítica a les seves propostes, fet que els acaba donant més notorietat i consolidant el marc, del qual ha tret i continua traient tant profit, del ‘tots contra mi’.

Bastó i pastanaga, gra i palla… En definitiva, una estratègia política i comunicativa que li ha servit per aconseguir 18 dels 27 regidors del ple i que sembla que manté en excel·lent estat de salut passat el meridià del seu mandat.

En política sempre hi ha una alternativa. Arribats a aquest punt, quina és l’alternativa? I què s’està fent per construir-la? Del que es tracta és de generar una conversa pròpia, menys dependent del personatge en qüestió, i articular el projecte propi defugint la confrontació fàcil (i estèril, com s’ha vist). Sembla clar que sobren veus per assenyalar d’esma les febleses de l’alcalde i que falten mans per construir les fortaleses de la futura alternança.