Artista en busca de públic

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.

La fórmula Bankrobber fa 10 anys

Era la primavera de l’any 2005. En Marçal Lladó compaginava aleshores la feina a La Malla com a periodista especialitzat en medi ambient amb la direcció compartida d’un petit segell de música. Bankrobber, es deia. Amb en Marçal no som família (que sapiguem, almenys) però erem col·legues i tractavem sovint. Amb la feina ens posavem d’acord ràpidament. Quedava prou estona per parlar de música i per intercanviar recomanacions. “Escolta això, és el Viva! de Sanjosex i l’Esgarrapada de Mazoni… t’agradaran”. Acabaven de sortir, de fet. Els editava Bankrobber.

Ahir a la sala Apolo de Barcelona, la discogràfica, ja beneïda com un dels actors protagonistes del bon moment de la música del país, celebrava els 10 anys de vida. Dalt de l’escenari, la fórmula es mostrava en perfecte estat de salut. A la discogràfica, per cert, són militants del ‘com si’, com si fossim un país com els altres, s’entén. En la veu dels músics de l’escuderia, tres llengües convivint amb normalitat i ganes de sorpresa, ambició i risc; al capdavall, una colla d’intèrprets compromesos tot celebrant plegats la més vella/bella idea: la música com a viatge imprevisible.

Tants paisatges per descobrir encara. Felicitats, Bankrobber!

* * *

A continuació, alguns vídeos d’artistes i activitats de la discogràfica que he anat enregistrant i publicant al meu canal de Youtube al llarg d’aquest temps:

  • Mientras duermes tranquilo d’Espaldamaceta. 20.3.11. Sargantana.
  • Busca i captura d’El Petit de Cal Eril. 16.1.11. Sargantana.
  • Temps i rellotge Sanjosex dins El Retaule. 12.9.10. Altaveu. Sant Boi de Llobregat.
  • Perduts en la boira Mazoni. 23.3.2010. Sargantana.
  • … i les figues d’El Petit de Cal Eril. 9.7.2009. Presentació de Les Sargantanes al sol, editat per Bankrobber.
  • Oda a Francesc Pujols amb Roger Mas i Eduard Canimas, dins el cicle Concerts de sobretaula, organitzats per Bankrobber. 21.1.2009. Apolo.
  • Al mar… amb Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Dins el cicle Concert de sobretaula. 7.1.2009. Apolo.
  • Música de ball? Espectacle sobre la Sardana coordinat per Guillamino. Al vídeo, tema interpretat per la Cobla Bisbal Jove i Linn Youki Project el 21 de setembre de 2007, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dins les Festes de la Mercè.
  • Se’m moren les plantes amb Mazoni a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat. 8.7.2007.

Homenatge (i reivindicació) d’A Casa Portuguesa, a Gràcia.

Llegeixo aquest article; de Jaume V. Aroca a La Vanguardia d’avui. “A casa portuguesa, cerrada por precinto”.  Recupero, com un homenatge, i també una reivindicació, aquest apunt al blog, escrit el 17 de juliol de 2009:

“M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden; tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, prudentment dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.”

Londres, alguns itineraris (més)


Hi ha, és clar, el Hyde Park, el bulliciós Soho, la basílica de Saint Paul’s que encara aprèn a mirar el riu; també Westminister i el Big Ben, que sempre és més petit del que recordaves… Piccadilly Circus te la trobes encara que no vulguis, i el Coven Garden es debat encara, i amb habilitat ajorna la decisió, entre el que encara és genuí i l’extés poder de la franquícia. Hi ha, doncs, el Londres de sempre i cinquanta Londres més, sempre inabastables.

A continuació, alguns consells recopil·lats després d’uns dies a la capital anglesa: el mapa que il·lustra aquest apunt resumeix la nostra estada, que també podeu repassar aquí, en forma d’àlbum fotogràfic.

HAMPSTEAD HEATH. Consulteu la previsió meteorològica i reserveu el matí més net de núvols. Planteu-vos a Camden amb la Northern. Passeu dels estables i de l’engany d’una fira que ja fa anys que va deixar de ser interessant. Recupereu-vos de l’ensurt fent un bon te al cafè del Roundhouse Center, a Chalk Farm, una de les millors sales de concerts de la ciutat. Agafeu un autobús direcció Hampstead Heath per (re)descobrir el parc més gran de Londres. Llacs, boscos impenetrables i el Parlament Hill, que si el dia acompanya, regala unes fabuloses vistes a la ciutat. Londres com no l’has vist mai. El parc us reclamarà un parell d’hores, com a mínim. Us podreu refer a Hampstead, el barri dels escriptors amb més solera i avui perfecte oasi bo-bo.

ISLINGTON CANALS. Passejant per Angel, a sobre la City, és fàcil pensar: jo si visqués a Londres viuria aquí, com en Nick Hornby. És cèntric i tranquil i, penses, tampoc no deu ser tan car (sí, un perfecte cas d’autoengany terapèutic). Allà a tocar hi ha una zona de canals preciosa, anant cap a Islington (aquí, concretament). Val la pena invertir-hi un parell d’hores. Ah, sí… potser tot el que podríem pagar és un lloguer en alguna de les barcasses que hi suren confiades. Però tampoc estaria gens malament, la veritat.

SAINT PANCRAS STATION. Saint Pancras l’estació internacional de Londres és espectacular, tot just acabada de rehabilitar. Molt a prop hi ha la seu de The Guardian, amb una sala d’exposicions temporals oberta al públic. A tocar, King’s Cross espera el final de les obres. Aquesta serà un espai emergent, segur, en poc temps. Tota la gasiveria dels anglesos en el seu ‘tube’ –petit i incòmode, el metro– la corregeixen explotant la grandesa de les seves estacions de ferrocarril. Pel cas, també us podria valdre la Liverpool Street Station o la sempre convenient Victoria.

HOLBORN. La zona de High Holborn (Russell Sq direcció Saint Paul’s) val un passeig, amb el seu aire de fals barri residencial. Aquí cada porteta dóna pas a un bufet d’advocats o a un hermètic despatx de lobbistes. Fa unes dècades el lleter deixava l’ampolla blanca al portal, ara s’hi apilen els exemplars dels principals diaris internacionals. El poder que s’amaga amb discreció és el poder de veritat. Imprescindibles els Gray’s Inn Gardens, per cert.

BRICK LANE. El mercat de Brick Lane (estació Liverpool Street o Storedich Station), i en especial la zona de la Truman Brewery, els diumenges, és molt millor que l’ara excessivament higeneïtzat Spitalfields. Allà hi té una inacabable sucursal Rough Trade, paradís de l’indie britànic, i a tocar, el food hall de la Boilerhouse ofereix a preus d’escàndol el millor menjar ètnic de la ciutat.

Més consells solts:

    • Te al setè pis de la Tate Modern, un dia a la tarda, just quan es comença a fer fosc. Més informació sobre menús i horaris, aquí.
    • Picnic al parc (una oportunitat per arribar-se fins als Kensington Gardens?) amb productes comprats a la planta baixa de Harrod’s, contra tot pronòstic de preu assumible. Saliveu amb aquesta selecció de fotos.
    • Canton Arm’s, a (177 South Lambeth), a la riba Sud. Un pub que recupera receptes antigues angleses. Relació qualitat preu imbatible. “A hugely attractive type of food: rustic, solid, big flavours, no ingredient frottage. That is exactly what you get. To see it spread to this quieter corner of town is a marvellous thing.” Ep, que ho diu el Guardian!
    • Les llibreries de Charing Cross Road (en especial la Koenig, de fotografia i disseny) i Fopp’s, és clar, i els seus cedés a preu de saldo en perfecte estat de revista.
    • Sandwich (i molt més) amb classe a A. Gold, al 42 Brushfield Street. Fantàstic per fer un mos al migdia (compte amb les cues, la gent reserva per internet l’entrepà que es vol endur).

La llum d’un matí de desembre

M’agrada viure en una ciutat en què un pont entra al mar per no arribar enlloc i en què l’antic pantalà d’una companyia petrolera dóna nom a una col·lecció de poesia. M’agrada caminar cap a la llum d’un matí de desembre sense pensar en gaire res, i tornar refent els meus passos tot prenent de nou el fil de totes les preguntes davant la vista desordenada de les façanes i les teulades d’una Badalona que es nova i és vella, que és bonica i és lletja i que, com una cruel endevinalla, és esperança i desfeta a la vegada…

20 anys de la Roig: els presents segrestats

Recupero aquesta fotografia del 2007 com la meva contribució a l’homenatge blocaire a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort.

L’acompanya aquest oportú text de Carme Riera, publicat al número 1 (1995) de Lectora: revista de dones i textualitat “Roig va deixar en morir el projecte d’una novel·la en la qual un seguit de dones havien d’observar Barcelona des de l’Edat Mitjana fins avui. I a l’última part de ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, que es tanca amb el títol de ‘Finestres, balcons i galeries’ repassa les finestres de la ciutat de Barcelona –de la finestra gòtica, la finestra coronella, fins la ‘tribuna’ del segle XX– i en elles observa: un ull que mira a través d’un ull fet per mirar. Retina i infestra tenen el mateix angle de focalització. Des d’aquestes finestres altres dones miren la seva ciutat: “vaig començar a imaginar-me” –escriu Montserrat Roig– “totes aquelles mirades de dones, la percepció visual de les quals a penes si ens ha deixat algun rastre. D’alguna manera, les ciutats prenen part de la seva història, de la seva memòria”.

La dona immòbil de la foto ens interpel·la, tot incomodant-nos una mica; la seva mirada indesxifrable és, potser, la de tants altres presents segrestats. Avui, encara.

La gent, la terra i el mar: adéu a ETA

“És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.”

Fragment d’El País Basc, de Raimon. Oportú, un cop més, arran del Cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, anunciat ahir dijous, 20 d’octubre.

Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit.

A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d’un tret al clatell el 21 de setembre de l’any 2000; uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l’atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l’arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.

I ara, temps per la política. Per fi.