* Afegiu-vos al manifest que les entitats de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Tradicional i Popular (COENBACU) han fet com a resposta a la supressió dels actes de la Festa Major d’Agost per part de l’ajuntament. Podeu signar-lo a través d’aquest enllaç. Ep, i feu-lo córrer. 

** ACTUALITZACIÓ: A facebook.com/ComissiofestesBDN podreu estar al corrent dels actes organitzats per les entitats dins la Festa Major d’Agost. Bona iniciativa, a la qual podeu donar suport de diverses maneres i també fent una aportació en aquest compte corrent 2100-3095-18-2101061315. Jo ja ho he fet!
 
—

A Badalona ens hem quedat sense Festa Major d’Agost: no hi ha diners, diu el govern municipal del PP, utilitzant com un ‘mantra’ l’excusa més previsible. L’esponsorització ha permès recentment ‘pagar’ pantalles gegants per veure el mundial de futbol o per inaugurar un tram del passeig marítim amb música i coets; però a la Festa Major d’Agost amb prou feina en tindrà per a quatre petards i un toc de cobla. 

La ciutat que fa unes dècades reconeixia en la festa una eina de cohesió i construcció col·lectiva –ep, i això passava en un context de crisi– la considera avui un luxe i una frivolitat, un esdeveniment que es pot suprimir, ni que sigui “a contra cor”. Tota una declaració de pobres intencions polítiques.

Viatgem a primers dels vuitanta, per entendre la trascendència de la suspensió de la Festa Major d’Agost a Badalona.

Just recuperada una precària i tentinejant democràcia, els nous equips polítics i tècnics que lideraven la major part dels ajuntaments del país van començar a treballar amb un encàrrec urgent i compartit. Es tractava de promoure noves tradicions (la història, sí, és una creació constant), posant al dia les velles celebracions vinculades al calendari religiós i les noves i encara dèbils propostes de l’emergent societat civil d’aleshores. Als ‘seguicis’ se’ls afegeixen ‘sardinades’ populars i correfocs; als balls, concerts de rock i pop; a les confradies parroquials, la il·lusionant competició entre blancs o blaus de Granollers.

Així van néixer les Festes de Maig, a Badalona; les Festes de Primavera o de Tardor en altres indrets… I així va començar a articular-se amb una gran intel·ligència (i en aquests temps de cremar-ho tot, va bé reconèixer coses com aquesta) una proposta de país que per primera vegada era una invitació sincera i massiva a entendre les ciutats –i al fet de viure-hi, una invitació a ser-ne ciutadà d’una altra manera.

Poca broma. No es tractava de programar quatre artistes o de reservar dies al calendari, sinó que la tasca anava molt més enllà: era la d’escriure un ‘relat’ d’una societat millor, més justa, més divertida, més saludable. Aquells equips humans que poblaven les primeres regidories de cultura de la democràcia recuperada tenien l’arrel en desenes de taules i assemblees que des de mitjans dels setanta havien començat a vertebrar un país que es treia de sobre el llast de la dictadura. Complicitat i molta entesa en un projecte molt potent que trobava miralls i reforços en molts altres àmbits, el de la creació, el de l’educació del lleure, el de les tradicions populars.

Passats uns anys, algunes d’aquelles noves festes majors s’anirien encarcarant, fins a perdre el sentit; alguns d’aquells equips van mantenir la capacitat tècnica però van perdre la connexió amb la gent… en alguns municipis van sorgir propostes alternatives de vida incerta i irregular (no a Badalona, per cert, on ja fa una colla d’anys que es manté la FMA).

Tanmateix, el reconeixement de la feina feta aleshores no ens ha de fer passar per alt allà on ens vam equivocar. Perquè resulta que sí, que ens vam equivocar, en especial en el cas que conec més, el de la meva ciutat.

Si els governs municipals precedents haguéssin entés que, consolidat el model, calia reformular la Festa de nou, incorporant les ganes de dir i fer de la societat civil a través d’una comissió de festes avui hagués estat més difícil eliminar d’un cop de ploma tota una senyora festa major. Un sistema de funcionament més transversal i participatiu, enfortit per anys de pràctica i intercanvi, hagués permès avui activar l’alarma amb el temps suficent per trobar una solució i entre tots definir un model de festa (evidentment, només faltaria!) adaptat a les limitacions pressupostàries però receptiu a les enormes i infrautilitzades potencialitats cíviques de la ciutat. 

Que una festa major no és una festa més, que una festa major és construcció de projecte comú, és camí, és futur.

I a Badalona, així anem… 

Tres suggeriments personals per no quedar-se assegut al sofà:

• [Afegit a principis d’agost] * A facebook.com/ComissiofestesBDN podreu estar al corrent dels actes organitzats per les entitats dins la Festa Major d’Agost. Bona iniciativa, a la qual podeu donar suport de diverses maneres i també fent una aportació en aquest compte corrent 2100-3095-18-2101061315. Jo ja ho he fet! 
• [Afegit divendres, 20 de juliol] Afegiu-vos al manifest que les entitats de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Tradicional i Popular (COENBACU) han fet com a resposta a la supressió dels actes de la Festa Major d’Agost per part de l’ajuntament. Podeu signar-lo a través d’aquest enllaç. Ep, i feu-lo córrer. 
• Donar suport o participar directament en iniciatives com la de la Taula de Cultura, i el seu document 12 punts crítics amb la gestió de la cultura a Badalona…
• Fer-se soci d’Òmnium Cultural de Badalona (o participar en el seu programa de voluntariat).

* Foto dels focs de les Festes de Maig de 2010.

I tanmateix, entre aquests badalonins, en aquesta plaça i sota aquestes banderes, hi ha gent compromesa amb el país… gent que votaria “sí”, gent que votaria “no”, gent que, en tot cas, accepta majoritàriament que el futur del lloc on viuen s’ha de decidir entre tots… votant (vegeu enquesta del CEO). A molts no els deu preocupar gaire i s’abstindran, que és una forma de dir… ja em va bé, perquè tenen altre feina i creuen que això no va amb ells (s’equivoquen, però això és un altre tema). D’altres, és clar, hi són obertament contraris i votaran que no; uns pocs creuen que cal combatre no pas la resposta, sinó la pregunta. 

El cas és que entre els que fan onejar aquestes banderes a la plaça del Gran Sol, a Badalona, hi ha molts ciutadans que ja fa temps que va dir que “sí”: majoritàriament, sí al català a l’escola; sí a un territori amb més recursos i autonomia; sí a un país singular… I potser no tan majoritàriament, però amb un suport no menor: sí a un Barça que no amaga la seva identitat; sí a les grans audiències de TV3 o Rac 105; sí a parlar en català als fills…

I és clar que jo també em miro amb incomoditat aquesta ‘rojigualda’, avui símbol portador d’un model d’estat excloent, i no sé massa on mirar davant de determinats càntics (però també sé que el futbol és una ‘festa’ i que els petards són petards i no paperetes electorals). No se m’escapa, finalment, les raons que hi ha rera l’aposta de l’estat (el del PP i el del PSOE) per aquesta ‘roja’ que només parla una llengua, i que per existir requereix la inexistència d’altres seleccions…

I tanmateix…

“Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons”, escrivia en aquest blog el juliol de 2010, fa dos anys, quan la selecció espanyola aconseguia un altre triomf esportiu. “Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar”, assenyalava en un altre apunt el mateix mes del mateix any.

I avui torno al tema, ja ho veuen. Perquè em sembla que encara tenim feina a entendre qui som avui en la complexitat d’un món global i accelerat; perquè em sembla que no sempre ens en sortim a evitar la temptació estèril dels fronts, estratègia que serveix per animar a la tribu, però no per a bastir un projecte polític de futur. 

Felicito els milers de veïns de la ciutat que van celebrar el triomf d’Espanya dimecres però m’indigno amb l’estructura del poder que arrela en la història i que té por de la democràcia.

No em conformo amb la idea que l'”enemic” són aquests xavals que fan tocar el clàxon quan guanyen els de Del Bosque, o la família que s’asseu a fer unes braves amb la samarreta vermella mentre esperen que comenci el partit. L’enemic? Ells formen part del projecte nacional pel qual treballo i són molt més que el resultat d’una gran manipulació de la FAES, o de l’oportunista i frívola pensada del nostre alcalde (ràpid amb el futbol, indiferent als reptes de fons de la ciutat). És obvi, o potser no tant.

Els països es fan sumant, assumint amb il·lusió el vertíngen de la transformació; no pas comptant-nos com si fossim a l’hora del pati: tu ets d’aquests, tu ets dels altres.

Repesco finalment aquest paràgraf d’un altre apunt meu de fa dos anys: “Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades. Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.”

La foto que il·lustra aquest apunt, extreta del portal Badanotis, ens convida, tot provocant-nos, tot desafiant-nos, a explicar una d’aquestes noves històries. Que sigui engrescadora, que ens permeti sumar… és la feina que ens toca avui… i ens interpel·la a nous, vells i mig “convençuts”. Ho intentem?

[Amb carinyo, a l’amic i còmplice Josep Palau]

El Jutjat d’Instrucció número 2 de Badalona ha arxivat aquesta setmana les diligències obertes contra l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, pel repartiment, l’any 2010, d’uns polèmics fulletons on es podia associar immigració i delinqüència. Trista informació, que coincideix galdosament amb l’aniversari de la seva proclamació com a alcalde.

Al voltant de la notícia s’ha escoltat alguna veu que tret el vell mantra del ‘bonisme’, presentat com a únic culpable del el creixement de l’agenda política representada per Garcia Albiol (i que per cert, sembla que guanya pes i influència en el PP català). 

El -dit- bonisme ha fet mal, en efecte, perquè ens ha convidat a quedar-nos només en l’estètica de les paraules boniques. I durant un temps això ens va fer confondre desitjos i realitat; ens vam convèncer, d’alguna manera, que n’hi havia prou amb no parlar-ne o parlar-ne amb eufemismes, com si tot plegat fos exclusivament una qüestió de llenguatge.

I això ha fet que una pila de gent mobilitzada (veïns, polítics, activistes, gent d’entitats…) pequessim d’ingenus i que d’això se’n ressentissin més que les polítiques relacionades amb la qualitat de vida a la nostra ciutat; la comunicació i explicació de les mateixes (aspecte clau, aquest, perquè va obrir una escletxa fatal, mot ben aprofitada pel PP).

Però si parlem d’ingenuïtats crec que n’hi ha una de pitjor: la de pensar que amb la criminalització de col·lectius, la restricció de drets i la mà dura els problemes es solucionen màgicament. I ja s’ha vist que no, ni a Badalona, ni a Londres, ni a les banlieus de París. I no cal dir que aquesta ingenuïtat és gravíssima, perquè porta a un agreujament no només dels símptomes, sinó de les causes del deteriorament de la convivència en alguns barris de la ciutat.

Ara toca revisar enfocaments i està bé que, de nou, tornem a això del bonisme, un debat que en realitat fa temps que ha mutat a una altra cosa. Si el ‘bonisme’ no ha funcionat… provem el ‘frontisme’?, proposen alguns. Avui que la política ha esdevingut sobretot confrontació de pancartes o hashtags, sembla que tot ens empenyi al xoc, “que quedi clar”, “que per aquí no passarem”, etc. Té força adeptes, aquest enfocament. I tanmateix, crec que cal reivindicar una mirada més serena, autocrítica i informada, que es projecti amb força sobre la ciutat del futur.

Precisament, penso que una de les conseqüències més tristes i descoratjadores de la política del Garcia Albiol té a veure amb la manera com ha ‘contaminat’ el debat ciutadà tot convertint-lo en un quadrilàter de boxa. I en el “tots contra un”, del qual ell sempre treu un bon rèdit, hem perdut algun llençol important. I hem oblidat, de passada, que la nostra feina ha de ser pensar en clau de ciutat i que ha de tenir per objectiu proposar un projecte alternatiu, ampli, complet i valent, que vagi més enllà de les bones paraules (bonisme) i que abordi amb veu pròpia tots els temes que avui s’han de considerar quan parlem de polítiques socials.

Molts estarem d’acord que cal prioritzar l’educació, l’assistència, el reconeixement; però el grau de consens es farà més petit quan es aproximem als capítols espinosos, però importantíssims (ja s’ha vist), com el de la seguretat, la inspecció d’activitats, l’ús de l’espai públic o la regulació administrativa. Tenim discurs progressista, sobre aquests temes? Crec que encara no, o que en tot cas encara no està prou consensuat per partits polítics i entitats. Cal que ens hi posem, i que ho fem ràpid, d’una manera prou convincent i generosa (perquè això funcioni, hem de saber sumar totes les sensibilitats, de CiU a EUiA).

Dir que la situació és extraordinàriament complicada i que necessita de respostes complexes no és bonista (és realista); perquè dir que la situació requereix rigor, tenacitat, complicitats i molta generositat entre tots els partits no és sommiar truites (és l’única manera de fer transformacions de fons); perquè dir que tot això és entretingut no és una excusa per no fer res sinó una invitació a entendre i a treballar amb el ritme dels canvis socials, sempre més lents i confusos del que voldríem i necessitaríem.

Per això és tan important que no defallim ara… I que no perdem de vista què és el cal ara: bastir el projecte del Sí.

+ En aquest enllaç podeu accedir a l’article de Marcel Mauri sobre la temàtica publicat a El Tot.
+ Dissabte vinent, 16 de juny, Badalona Som Tots i Totes fa una jornada oberta de debat a l’Ateneu de Sant Roc. Més informació, aquí. 

Fa uns pocs dies moria als 66 anys l’Enric Giralt i Paulí, periodista de Badalona. D’ell, l’Enric Juliana, un altre Enric badaloní i periodista, escrivia a la Vanguardia de dissabte un article de record que era, com ha de ser un bon obituari, alguna cosa més que una peça informativa: més que una glossa d’un món que s’acaba (també, en part), la reivindicació d’un ofici que ha de renovar els vots.

“Giralt –escriu Juliana– va destacar com un dels millors corresponsals locals de la premsa de Barcelona durant el temps de la transició. (…) Un temps en el que la crònica local encapçalava la renovació del periodisme barceloní i els diaris s’esforçava en captar el neguit d’una ciutadania que prenia consciència dels seus problemes. (…) Era un periodisme genuí, voluntariós, tenaç, crític amb el poder. Les ciutats es despertaven i la informació local els donava veu.”

L’ara director adjunt de La Vanguardia sap bé de què escriu (en va ser testimoni i protagonista) i subratlla crec que ben intencionadament el paper d’aquells periodistes que, en els anys de la dita transició, van saber conjugar ofici i complicitat amb l’efervescent procés de (re)construcció d’aleshores. Tot un contrast amb el procés actual de (de)construcció; tot un contrast, igualment, amb l’aturdiment amb el qual la professió es mira el gran desmantellament, fins i tot quan el pateix en primera persona.

L’Enric Giralt es va significar políticament: mai va amagar les seves simpaties pel Partit dels Socialistes de Catalunya i, de fet, en aquells convulsos setantes fins i tot va arribar a ser una des les persones claus en la gènesi del nucli local de Badalona. Va aconseguir, amb el temps, una cosa que té un gran mèrit: portar els dos ‘carnets’ amb honradesa i dignitat. Hi va ajudar el seu gran sentit del deure i el seu insubornable compromís cívic, però també una lleu ironia, ben seva, i una murrieria que, quan convenia, era el complement perfecte al seu olfacte i ofici.

Després d’exercir de corresponsal, va entrar a treballar a Televisió Espanyola a Catalunya, cadena de la qual va ser cap de comunicació i on va desenvolupar el gruix de la seva carrera. Tanmateix, va mantenir el lligam amb Badalona seguint-ne l’actualitat amb ull crític i mà estesa. Va exercir també un mestratge cert, però no molt conegut, sobre molts periodistes de la ciutat que tot just començaven en la professió.

Jo el recordo en la fase final de la seva trajectòria professional. Vam coincidir en el consell assessor de Badalona Comunicació, òrgan creat pel govern local i que havia de contribuir a millorar la qualitat dels mitjans públics de la ciutat. Només vam durar uns pocs mesos: ben aviat, vam descobrir que havíem estat escollits com a operació d’imatge i que els nostres suggeriments i sol·licituds eren ateses amb un somriure per quedar bé i res més. Vam decidir plegar i vam fer-ho públicament: educació, claredat i ganes de tornar a la feina si trobàvem la manera de donar sentit al consell. Suau en les formes, dur en el fons. Jo hagués tirat pel dret, amb l’impetu propi d’una major joventut, però hi havia tota una lliçó en el que l’Enric ens va convidar a fer. Les coses que t’importen no es responen amb un estirabot, quin sentit té trencar les cartes d’una partida que és important continuar jugant?

Com trobarem a faltar, penso jo, en aquest temps tensionats per uns i altres, la mirada tranquil·la i exigent de gent com l’Enric…

Per cert, que un dels darrers actes al qual va assistir va ser la concentració dels treballadors en protesta per l’ERO a Badalona Comunicació (TV, Ràdio i revista municipal), fa unes poques setmanes! Ja estava molt dèbil, però no prou com per passar de puntetes davant de l’amenaça que suposaven els plans del govern de Xavier Garcia Albiol al paper dels mitjans en una societat crítica i activa. No ho sabíem en aquell moment, però l’assistència a aquella manifestació va ser el punt i final oportú, eloquent i finalment incontestable, d’una carrera sempre compromesa amb la ciutadania.

D’alguna manera, em sembla oportú dedicar el meu article mensual a Media.cat a l’Enric i a la trajectòria professional d’aquells periodistes dels setanta alguns dels quals (no tots, és clar) amb les seves paraules, però sobretot amb els seus ‘fets’, poden orientar-nos avui per ser millors periodistes i millors ciutadans, que una cosa i altra forma part del mateix compromís.

> Publicat el 18 maig 2012 a Media.cat.