Author Archives: oriolllado
Sant Jordi 2012, gràcies Òmnium Badalona
Temps durs i remoguts, als mitjans locals. Qui sap que en quedarà en els ‘diaris’ de demà, del nostre present? Deixeu-me dir, per si de cas, –i perdoneu-me, que sóc part interessada, aquí–, que aquest Sant Jordi 2012, Òmnium Cultural de Badalona ha ofert a la ciutat una programació ambiciosa, compromesa i molt interessant, d’un nivell conceptual, executiu i comunicacional digne de la capital, digne d’una organització professional (enteingui’s retribuïda). Que consti a les hemeroteques, així doncs, la feina d’un equip efervescent, creatiu, cohesionat en la seva diversitat i que sap treballar amb lideratges compartits (un reconeixement públic, però, al seu president, Marcel Mauri). Gràcies Òmnium Badalona, gràcies Òmnium Jove per demostrar un sentit de ciutat avui més necessari (i escàs) que mai… #perdoneuperòalgúhohaviadedir. + info:
Nines Russes? sense veu

La gestió d’un mitjà de comunicació no és només una qüestió de quadrar números i, tanmateix, durant massa setmanes a Badalona hem fet veure que la clau de volta per a salvar la seva ràdio i televisió locals era si la cosa es quedava en 20 o en 30 persones menys a la plantilla. Finalment, Badalona Comunicació prescindirà de 21 persones, alguns dels quals aprecio personalment i professionament des de fa temps.
Poca, gens, informació sobre els criteris seguits per prendre la decisió. La falta de transparència és un motiu més que alimenta el recel i el neguit creixents amb la que cada vegada més una part significativa de la societat civil de la ciutat (significativa, sí, però no majoritària, crec) es mira l’acció de govern del PP.
Una de les víctimes de la llista d”acomiadats’ té, si se’m permet, una especial significació. És un programa, en realitat. Es tracta de Nines Russes, amb Cristina Pitarque, Carlotta Santos, Núria Fanñanàs…, el qual, des de fa més de 3 anys, ofereix un altaveu (mai més ben dit) a les diferents veus de la ciutat. És incòmoda, segur, aquesta mirada complexa i atenta a Badalona, que tantes complicitats ha sabut generar i que ha rebut diferents premis arreu del país. Ho explica molt bé, això, la Dolors Sabater al seu blog.
Ara quedem orfes d’un mitjà que ens ajudava a explicar als altres perquè primer ens ajudava a explicar-nos a nosaltres mateixos, tan diversos, de tants colors i parles. I avui els veïns d’aquesta ciutat restem una mica com les nines russes d’aquesta fotografia feta fa una estoneta, a casa: cegues, inexpressives, engolides per una negra nit, més llarga del que molts havíem imaginat.
Feines canviants
Segona lliçó: A un periodista difícilment se’l pot jutjar per una peça concreta, -al capdavall depèn de tantes variables i tantes persones-, sinó per una trajectòria llarga, per la suma de moltes peces, doncs. Algunes d’aquestes peces poden ser fins i tot les peces d’altres, algunes d’aquestes peces no semblen ni tan sols peces. Embolica que fa fort. O no. La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. [ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT EL MARÇ DE 2012]
Benvinguts siguin, fan falta. Amb més canals que mai, hi ha periodistes que estan aprenent a escriure en marcs realment sorprenents, impensables fa tan sols uns pocs anys (mesos, en algun cas).
Com s’escriu una crítica musical que es visualitzarà no en el diari de diumenge sinó a través d’una app de l’Spotify? S’escriu igual? Segur? De quina manera hem de plantejar una infografia? Ha de ser sempre un suport d’acompanyament? O pot tenir sentit en solitari? Hi ha una manera d’escriure per a gràfics? Com podem aprofitar nous canals com Pinterest en el qual proliferen aquesta mena de tractaments? Quina informació s’ha de donar en un ‘tip’ per a Foursquare? Per cert, se’n pot fer un aprofitament periodístic, d’aquesta xarxa social de geolocalització? Quina és la manera més eficient de presentar una conversa social a Storify? Pots programar la teva televisió a través de youtube? Hi ha molts exemples arreu i, cada cop més, també, al nostre país.
Grans professionals, alguns gent ben jove, comencen a fer bullir la xarxa amb bones iniciatives, bé que no sempre amb un model de negoci apropiat, un context normatiu i fiscal ajustat i/o un entorn empresarial suficientment sanejat, emprenedor i visionari. Això, però, haurà de ser objecte d’un altre article.
Els apunts més llegits el mes de març
- No és només aconseguir un sí
- Alícia perduda en el país d’Òmnium
- El carro de l’opisició
- Demà no és un dia més
- Voltas, gràcies per enriquir el debat nacional
- Sant Roc, les coses no passen per sorpresa
- Hemeroteca d’un debat viu: “en castellà també…”
- Retalls sobre la independència
- 20 anys de l’espai El Medi Ambient, a TV3
- En Joan Argenté no ha perdut la poesia
Demà no és un dia més
Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d’endreçar i compartir alguns pensaments amb l’excusa d’un tema de molta actualitat (vaja, que d’això és del que es tracta en un blog, no?).
La cosa va per aquí:
Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m’incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d’una part de l’anomenada ‘esquerra’. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del ‘sí o sí’ de l’ortodòxia política i econòmica d’avui.
Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.
Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.
No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d’aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.
Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d’un cantó i d’un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d’aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.
No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.
… faré vaga, demà.
20 anys de El Medi Ambient a TV3
Dic felicitar-los i m’adono que és més apropiat dir ‘felicitar-nos’.
- Pel tenaç i gens ingenu optimisme demostrat
- Per voler/saber explicar-nos la transformació en clau de present
- Pel rigor
- Pel compromís
- Per la professionalitat
- Per haver esquivat dos temibles ‘ismes’: el victimisme i el catastrofisme
- Per una enraonada visió sistèmica en la selecció dels temes
- Per la diversitat en el tractament de les notícies
- Per la diversitat de les localitzacions
- Per la diversitat de les veus recollides
- Per l’amabilitat exigent
- Per ser pioners en parlar de les oportunitats d’una nova economia
- Per ser dels primers en parlar d’internacionalització
- Per fer una acurada atenció a la ciència i a la investigació
- Per haver vist que calia reconèixer la tasca de tants ajuntaments
- Per haver entès el més evident que no tot és verd, sinó gris, blau, vermell…
- Per haver-nos presentat tanta gent que fa coses i tan bé
- Per saber escoltar
- Per saber explicar
- Per ser allà
El carro de l'oposició
Comparteixo algunes coses.
Per exemple:
1) “El PP ha demostrat que té moltes mancances per governar”: tot i que jo subratllaria que més greu que això és la seva agenda política, basada en una ciutat injusta, desconfiada, empobrida culturalment i cívicament, que un i altre concepte sempre van lligats.
2) “Criticar qui governa és molt fàcil, contribuir a la governabilitat, no tant”: jo afegiria, de fet en el text és implícit, que una i altra cosa forma part de la feina del polític a l’oposició (dins i fora del ple municipal). Contribuir a la governabilitat sense una visió pròpia, i per tant crítica, de perquè fas el que fas és absurd (i frívol), però pensar que la teva feina és només situar-te rera una pancarta, per cuidar només el teu votant més fidel és senzillament irresponsable.
3) “A Badalona, aquesta és una pràctica habitual, i és el que ha impedit que la ciutat avancés al ritme que necessitava, perquè la visió política ha estat tàctica, a curt termini, i no estratègica, de llarg recorregut.” L’estratègia a llarg recorregut passa –i aquí ja no sé si coincidim tant amb l’Andreu–, més que no donar oxigen al (des)govern de Garcia Albiol, a conduir-ne l’acció de govern amb un treball tenaç, exigent, discret i madur (que pot passar o no per la moció de censura). Aquest ‘treball’ l’han de liderar plegats els tres partits que conformen l’oposició al consistori (i que tants punts d’acord tenen, per cert; malgrat haver diferit notòriament sobre si calia o no investir l’actual alcalde).
En definitiva, el tema no és qui crida més (això ja li va bé, al Garcia Albiol, que sap treure rèdit a tots els batibulls) sinó qui incideix amb més responsabilitat i visió en les polítiques públiques. Aquestes polítiques (amb responsabilitats diferents, no cal dir-ho) són cosa del govern i també de l’oposició, com bé diu l’Andreu Mas.
Dit això, repesco un parell de fragments de dos apunts meus al blog, escrits aquests darrers mesos i que crec que lliguen. “PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d’una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l’acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l’oposició avui al consistori.” A Sant Roc, les coses no passen per sorpresa (21.1.2012)
“Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l’oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost.” A Mitjans a Badalona, nota no tant al marge (29.12.2011)
Hemeroteca d'un debat viu: "en castellà també…"
Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).
Podeu accedir a l’storify en qüestió a través d’aquest enllaç.
No és només aconseguir un 'sí'
Tanmateix, apunto un parell d’idees gens al marge a l’entusiasta apunt meu d’aleshores. Venen a tomb de l’interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d’Eduard Voltas.
La primera idea: l’Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, –malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants–, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d’una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l’actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d’acció i l’eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l’Arenas, però també de Voltas).
Ara bé, — segona consideració–, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l’article de Voltas era especialment suggeridor.
Més enllà (que no pas ‘enlloc de’) de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l’agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.
¿Com reconèixer la Catalunya d’avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l’anar fent a l’acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem.
Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l’independentisme, 2) la construcció del país no acaba l’endemà de la independència, 3) l’argument de venda basat només en l’economia és massa volàtil i poc sòlid a l’hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d’aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l’objectiu d’incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.
Que com diu avui Toni Soler a l’ARA, es tracta d'”entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.”
* Fragment d’un cartell de 2009 d’Òmnium Badalona.