… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.
Category Archives: Retalls
Poblenou, sobrenatural
Una sola agenda
“Al capdavall, no hi ha una agenda internacional i una altra de local: és la mateixa agenda política, i en depèn el futur del planeta. L’agenda, per tant, és la mateixa: ens referim a les iniciatives d’economia verda als EUA o a la limitació dels 80 km/h, a casa nostra. Parlem de canvi climàtic al 2010, a les eleccions al nostre país; parlem de canvi climàtic al 2011, en les eleccions de les nostres ciutats. I si Greenpeace no penja pancartes aleshores, pengem-les nosaltres.” Llegir la resta de l’article, publicat a Sostenible.
Galeria a l’aire lliure
Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.
El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.
Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.
De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.
Els retalls més llegits al setembre
1. L’internauta, punt i seguit
2. Imperfecte, màgic, el retaule
3. Dialèctica, progrés i vaga
4. El manifest de Jennifer Aniston
5. Una comunitat que coopera
6. Frivolitat i trascendència en l’últim Woody Allen
7. Imaginem un país… i el farem realitat
8. És la més europea de les ciutats americanes
9. De la condició de ciutat
10. Milionaris a l’abocador
Dialèctica, progrés… i vaga
Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m’autoaplicaré uns ‘serveis’ que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.
Però no m’aturaré per donar suport als sindicats (per als quals sóc, sembla, l’eterna assignatura pendent), ni tan sols faré vaga en contra de la reforma laboral del govern estatal (al capdavall, el govern estatal aplica unes polítiques convingudes en un àmbit superior i preocupantment difús). Faré vaga perquè el nostre model econòmic i social està en discussió. I com que em sembla bé que el nostre model ecònomic i social estigui en discussió… vull dir-hi la meva. La dialèctica és el motor del progressisme, no? La vaga és la meva modesta contribució –una de moltes, atenció– a aquesta dialèctica i més quan, avui, hi ha temes fonamentals que no estan prou ben enfocats, al meu entendre: la sostenibiltat de l’economia, l’equitat social, el compromís amb el territori… No és perquè res canviï, que faré vaga; sinó precisament pel contrari. Perquè vull que canviïn més i, sobretot, millor. Podríem dir que la vaga és un assaig, de molts altres que caldran… en la línia del que deia el sociòleg Alain Tourain al País d’ahir: “Si no encontramos palabras que rompan el silencio y acciones que nos saquen de la parálisis, la crisis será el destino de Occidente. La pasividad y la resignación no son solo consecuencias, sino causas profundas”.
* Per cert, Media.cat ha presentat un informe interessant sobre la manera com els mitjans estan tractant les reformes econòmiques. Hi podeu accedir, aquí. D’altra banda, diferents veus alternatives han posat en marxa 29-s.net un espai web on compartir informació sobre el seguiment de l’aturada. Un complement necessari en un menú informatiu poc centrat.
Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’
Llegeixo en la caràtula interior del disc I love everybody de Lyle Lovett: “Guitar solo in ‘I’ve got the blues’ based on a Lightnin’ Hopkins guitar lick as played by Townes Van Zandt, as shown to Lyle Lovett by Eric Taylor in the back room of Anderson Fair Retail Restaurant, Houston, Texas, October 1979”. És molt seriós, l’intèrpret texà, quan decideix subratllar el prèstec d’aquests acords: en fer-ho, remarca que la música popular és precisament això, un intercanvi constant, una construcció en el territori sempre imprecís de l’autoria, una mateixa cançó cantada a moltes veus. Aquests quatre acords de Lightin’ Hopkins que el gran Townes tocava a la seva manera i que Eric Taylor va aprendre i que va acabar ensenyant a Lyle Lovett a l’habitació del darrera d’un dels temples dels ‘texan trobadours’ revelen una narració no només musical –també espiritual– que supera el disc com a objecte funcional. Aquí el que hi ha no és la ‘satisfacció’ d’una necessitat (escoltar música), sinó el retall d’una història que val la pena explicar, una invitació a connectar els punts, a crear un atlas personal, que segurament t’acompanyarà sempre.
No és només per un romanticisme resistent (i potser també snob) que continuo comprant discos que es poden tocar i llegir. És perquè el disc és un transmissor de cultura, no és només un suport per contenir música. L’LP, sigui en forma de cedé o de vinil, suma música, disseny gràfic i text com cap altre format, encara ara. La digitalització de les nostres discoteques és imparable, però és també poc madura: no ha trobat la manera de reproduir l’experiència complexa i rica que s’amaga rera l’audició d’un disc –diguem-ne– físic. Això canviarà, segur, i serà a millor, esperem (un bon exemple: la incorporació de les xarxes socials en la conformació de la pròpia discoteca). L’Itunes, de moment, et permet comprar ‘I’ve got the blues’ amb un sol click. I en dos minuts ja pots escoltar el tema. I punt, que així finalitzes el recorregut. Però amb el disc, tot just comences el viatge. És per això que encara compro discos.
Milionaris a l’abocador
Dos germans acumulen a casa seva milers de diaris vells, electrodomèstics esventrats, cafeteres inservibles, màquines d’escriure esmuixinades i incomptables desferres urbanes. Esdevenen atracció, amb el temps. Amb el temps, les andròmines a penes els deixaran moure’s pels passadissos. No és estranya, tanta expectació. Són fills d’una de les grans famílies novaiorqueses i ocupen una mansió al cor més exclusiu de la 5a avinguda. Són els milionaris més garrepes de la història dels EUA. Van començar sent dandis i van acabar estripats com dos homeless. Es diuen Homer i Langley i, més enllà de la llegenda urbana, són els personatges de l’última novel·la d’E.L. Doctorow.
En les pàgines d’aquest excepcional volum, l’escriptor nordamericà relata el procés de construcció d’un món singular. Al capdavall, res més, res menys, del que fem tots mirem de fer amb les nostres vides. Doctorow l’encerta perquè sap trobar el fil d’empatia que ens fa reflectir en la vida dels dos germans. Homer i Langley assagen la seva forma de ser, al món, i construeixen la seva excèntrica i finalment impossible proposta alternativa. Per fer-ho, deconstrueixen la moral i les convencions socials del seu temps. Només uns pocs porten aquest procés de ‘creació’ tan lluny com els protagonistes d’aquest llibre. I suposo que ja està bé, això, perquè la cosa no acaba entre violins. Però, i tanmateix, ser al món hauria de ser una mica això: discutir-ne els límits, desafiar-ne les normes, descobrir els territoris inexplorats. El llibre ens parla d’un fracàs. Un fracàs noble i necessari, malgrat tot.
Barcelona literària
Aparador de la llibreria Proa Espais, al carrer de Rosselló. Reflexos perfectes: les façanes de l’Eixample i les portades dialoguen civilitzadament, un matí tranquil de setembre. La llibreria perfecta és la que es confon amb la ciutat; per així poder seguir millor el consell del poeta: “aquí el poema es para perquè baixeu i sortiu a la llum del dia” (Joan Brossa a ‘El Viatge’, tercera edició d’El Saltamartí, dins Els llibres de l’Óssa Menor, 1984).
‘És la més europea de les ciutats americanes’

Georges Clooney és l’amic americà. Els europeus, en la seva cara hi veiem reflectida una elegància tranquil·la i homologable. El gust per la història que es projecta en el laberint de llambordes que són algunes de les nostres ciutats, plaer condensat en un petit espresso (nespresso, volia dir)… vaja, aquella idea més fàcil de sublimar que de realitzar: ser, senzillament; i deixar passar el riu de la gent, assegut en un racó discret de la plaça. L’actor, productor i director té de fa uns anys una magnífica mansió al nord d’Itàlia. I així és com ens agrada imaginar-lo, l’americà més europeu, caminant pels carrers que s’assemblen als nostres carrers. ‘És la més europea de les ciutats americanes’, diem nosaltres quan volem elogiar Nova York, o San Francisco.
Clooney, com a productor, torna a les cartelleres amb El Americano, un thriller existencialista (ejem) i que, és clar, promet més del que dóna. És una pel·lícula interessant, aquesta. En el ritme; en la manera com el director, Anton Corbijn, juga amb uns paisatges notables, que empetiteixen els personatges; i en la qual el nostre actor excel·leix –i això no era fàcil, perquè és la seva marca de fàbrica– sense regalar ni un sol dels seus somriures. Però el film s’encarcara un pèl per culpa d’una pomposa voluntat de trascendència.
Curiosament (o no), el retrat d’aquest assassí a sou en un cul-de-sac de la seva carrera té força a veure amb la darrera pel·lícula de Clooney com a actor, Up in the air, de Jason Reitman. Allà Clooney també interpretava un assassí a sou, en aquest cas un executiu especialitzat a ‘liquidar’ empreses i empleats per compte d’altri. També aquell personatge mirava de salvar-se en les corbes d’una dona, sense gaire èxit. Up in the air, més natural, més sincera, avança alguns dels temes que es recuperen després a El Americano: la duresa de les relacions laborals, la crueltat d’un sistema que ens converteix en peces, i de la nostra dificultat per a sortir-ne sense excessives rascades… Up in the air, amb la seva sintaxi made in Hollywood però sense renunciar a una fina intel·ligència, és més reeixida, potser perquè no li cal disfressar-se d’una cosa que no és… Los Angeles és una ciutat interessant i recomanable, i no s’assembla a cap de les nostres ciutats.




