Roger Melcior i Pimpampum.net, l’empresa d’Anna Fuster i Daniel Julià, van posar en marxa Rodalia.info el passat mes de març. Des d’aleshores, s’han fet un fart de sortir a mitjans i, fins i tot, de participar en congressos. La seva pensada és una plataforma web que permet als passatgers dels trens metropolitans que disposen de mòbils amb connexió informar, via Twitter, de qualsevol incidència a la resta d’usuaris de la mateixa línia. Per cert, que aquesta entrevista també es va fer utilitzant Twitter (hi podeu accedir a twitter.com/tasquesomnium/favorites). L’article, tal i com l’ha publicat la revista d’Òmnium, el podeu llegir aquí.
Category Archives: Retalls
Literatura 1, Filosofia 0
“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”
Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.
Hi ha felicitats femenines?

Robert Altman ho va intentar amb el Dr. T i las Mujeres, un dels films més infravalorats dels últims temps; P.J Hogan se’n va sortir millor amb La boda de mi mejor amigo. ¿Què conforma la felicitat d’una dona? O millor (en aquests dos casos)… què conforma la felicitat d’una dona, en els ulls d’un home?
Altman apuntava una reflexió demolidora sobre la falsa i dependent felicitat que niua en el cor de la dòcil princesa, aquella inoblidable Farrah Fawcett perduda entre els luxes dels suburbs de Dallas, Texas. Hogan, per la seva banda, s’interessava pels ulls vius i exigents d’una guerrera, a la Costa Est –tot regalant, per cert, el paper de la seva vida a la Roberts–. La conclusió dels dos films era sorprenent, amb dos dels millors finals de la comèdia nordamericana de les últimes dècades. Altman feia acabar el seu film amb un sagnant pla d’una vagina (¿metàfora del naixement d’un nou ordre femení?) i Hogan ens enlluernava amb el ja clàssic diàleg antiromàntic entre la Roberts i el gran Rupert Everett (“Maybe there won’t be marriage… maybe there won’t be sex… but, by God, there’ll be dancing.”)
En la repesca de pel·lícules vistes i no comentades al blog que vaig iniciar el juliol passat en recupero cinc que, d’alguna manera, continuen preguntant-se (certament, sense tanta ambició) sobre això que no sé si en podem dir “la felicitat femenina”…
Sunshine Cleaning segueix l’estela de mi Pequeña Miss Sunshine, però és més mandrosa i es desinfla ràpid. Tanmateix, és una història de dones que es reinventen i que aprenen superar homes ‘infantilitzats’, a les antípodes del model ‘caçador’. La vida privada de Pipa Lee és la història d’una altra reinvenció o el conte, precàriament versemblant (tot i que això ja és una altra història), d’una dona que aprèn a parlar per si mateixa… a la cinquantena! A Backup Plan, la Jenniffer López ens desordena la narrativa de la història de sempre, una certa valentia per portar al ‘mainstream’ tendències com l’agricultura ecològica o els parts naturals… El resultat final és només vàlid (i encara) pel mercat del dvd. An Education és un intent per analitzar els primers capítols d’un itinerari sentimental, plantejat amb encert, ofici i un pèl d’avorriment per Nick Hornby; i Mujeres del Cairo un singular recordatori de les diferents velocitats que viu el desenvolupament humà de les dones al món.
Us presentem… la Foodtopia!
Enlloc com als EUA per polsar les coses que venen. No tant per què siguin els primers a inventar-se-les (malgrat que és així, sovint) sinó perquè són els millors explicant-les. En tot cas, es comença a estendre al país germà (no cal dir que és el gran, de germà) allò que ells defineixen seductorament com a foodtopia. Una manera d’entendre l’alimentació que arrela en els plantejaments ecologistes, però que els acaba sobrepassant. L’accent està en el que és petit i proper; el producte no és tant l’objecte com l’agent, l’economia es vincula no tant amb el consum, sinó amb la transformació. Salut, paisatge, bon ambient de treball, recuperació de la història, innovació, compromís amb la comunitat de persones… i amb l’entorn, està clar. La proximitat d’allò que mengem permet estar al cas de les històries que val la pena escoltar i permet una gestió més responsable i eficient de la trama econòmica, formada per les nostres accions, tan interdependents, tan imprevisibles. Asheville, a Carolina del Nord, encapçala aquest moviment a la costa est. A casa nostra, per sort, podem reprendre el fil de la foodtopia amb més facilitat que als EUA. Conservem en el record proper dels avis alguns bons hàbits i, de fa anys, són molts els catalans que impulsen projectes diversos de consum responsable. Un dels quals, molt proper, és el de Cal Fideuer, dins la iniciativa cooperativa de la Sargantana, a Badalona. En continuarem parlant. La revolució dels petits gestos, fa temps que ha deixat de ser un eslògan.
El manifest de Jennifer Aniston
Jennifer Aniston, soltera i sense fills, s’explica a través del seu últim film The Switch (Un pequeño cambio). Vet aquí una altra història en la qual l’amor arriba passada la trentena i la maternitat s’exerceix fora del marc definit per la família convencional. Hollywood sempre ha disposat d’un bon termòmetre i ara està aprenent a explicar les relacions sentimentals d’una altra manera (això sí –que Hollywood és molt Hollywood–, sense retocar massa la sintaxi). M’ha estat impossible veure aquesta desigual comèdia sense entreveure la mirada un pèl desorientada de la Rachel –de fet, la productora d’Aniston ha invertit en el film. Abans les històries d’amor al cine apel·laven al somni del príncep blau, avui aposten per l’empatia del ‘essay and error’. La generació que s’havia de menjar el món sense sortir del Central Perk es mira al mirall i presenta com a targeta un gran interrogant, sofisticat i exigent. Joves a la quarantena; en Peter Pan intentant entendre perquè és més difícil tocar de peus a terra que volar rera la pols de la campaneta. Un amor més analític, una mica més poruc. No és estrany: ha de competir en una balança personal més complexa: amistat, feina, desenvolupament personal… a les antípodes de l’amour fou i el hago chas y aparezco a tu lado. Potser The Switch no és més que una pel·lícula simpàtica (malgrat Alan Bateman se surt i hi ha un parell d’escenes ben reeixides)… però en tot cas aconsegueix el que –diria– volia l’Aniston per a ella mateixa escoltar, mitjançant uns quants fotogrames, unes paraules que podrien ser aquestes: “tranquil·la, hi ha temps, tot sortirà bé.”
Mística manufacturada
POSTALS DELS EUA 2010 (4) Hi ha motels que semblen un port: els cotxes embarquen davant de l’habitació, que és, en realitat, una prolongació convenient del cotxe, la concessió que obligadament ha de fer el conductor si vol descansar unes hores. En una nit inquieta, l’hoste només cal que aparti una mica la cortineta (a voltes ni això) i veure que el cotxe és allà; barqueta quieta, cavall immòbil. A prop, el brogit d’una ‘interstate’ pròxima i un cel que el neó que a aquestes hores encara indica ‘vacancy’ ha deixat sense estrelles. Podria ser Georgia, Tennessee, Dakota o Oregon. Només cal saltar del llit, agafar la bossa d’una revolada i girar les claus. El motel representa l’essència del viatge en la mística dels EUA de Keruak, però avui és el paisatge produït en cadena (també una forma de paisatge); un decorat segur i confiadament avorrit. Més que un ‘no-lloc’, una ‘comodity’ més en la línia inacabable del gran supermercat nacional. No és la persona que va als llocs (la descoberta és, per definició, imprevisible), sinó que aquí és el lloc que va a les persones amb la promesa d’una experiència manufacturada, sense sorpreses.
Imperfecte, màgic… el Retaule

“Durante el proceso de grabación, hay un campo de energía presente en el estudio, una presencia a la que manipular y optimizar. Enfocar la peculiar ‘armonía del momento’ es el trabajo del productor. La música posee un espíritu más allá de las notas y el ritmo. Adoptar ese espíritu y precipitar el florecimiento de ese espíritu, capturarlo en su punto álgido, es la tarea del productor.” Són les paraules de Jim Dickinson, session man, productor, enginyer, musicòleg, intèrpret i institució del rock ‘surenyo’, recopil·lades amb encert per Jaime Gonzalo en el número 236 de març de 2007 de la revista Ruta 66. El dissabte passat, el festival Altaveu i la discogràfica Bankrobber estrenaven “El Retaule”, a Cal Ninyo, a Sant Boi. Un ‘who is who’ excitant i sorprenent del rock d’aquí, avui. Damunt l’escenari, Jaume Pla (Mazoni), Joan Pons (El Petit de Ca L’Eril), Le Petit Ramon, Isaac Ulam, José Domingo, Ferran Palau (Anímic), Maria Coma, Joan Colomo, Pere Agramunt (la Brigada), Carles Sanjosé (Sanjosex), Maria Rodés, Bikimel i Josep Pedrals van reivindicar un viatge a la impredectibilitat de la música, una mena d’homenatge nostrat a les basement tapes del Dylan i The Band. Vet aquí, dalt l’escenari, dissabte, l’espai on tot semblava possible i on brillava la bellesa més cara… la bellesa de l’error, que a vegades les notes més boniques són les equivocades, perquè són notes sense trampa. Finalment, el Retaule, l’espectacle, imperfecte i màgic, va caminar sense productor (perquè Pedrals era un ‘músic’ més, dalt de l’escenari). En Dickinson, i tots els bons afeccionats al rock, sabem que això a vegades passa. Però que no és gaire habitual.
Ah, per cert, en Xavi Mercadé es preguntava amb encert: “qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.”
Imaginem un país… i el farem realitat
Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…
En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.
I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.
Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.
PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.
De la condició de ciutat
POSTALS DELS EUA 2010 (3) Els mall són els centres comercials que els americans tan bé han exportat (malauradament) en les nostres ciutats, desafiant amb lletres de neó les nostres places, mercats i medinas. Als EUA te’ls trobes invariablement a l’entrada de totes les ciutats mitjanes, fent-les inquietantment intercanviables. Són, aquests centres, el reflex del que nosaltres definiríem com una ciutat de veritat: peatonal, segura, reconeixible. Però en són el simulacre. Els mall representen un assaig del control impossible, la fracassada substitució de l’espai cívic –la ciutat– per l’espai de consum –la botiga–. Expliquen bé els EUA que viatgen sobre quatre rodes exigint sempre –sigui a New Mexico, a Oregon o a Nova Anglaterra– el mateix paisatge conegut.
I nosaltres… que ens entestem a recórrer el ‘centre’ desert d’aquestes poblacions i que és amb prou feines un ‘main street’ amb quatre botigues d’antiquari, un xino, una bugaderia i un dinner polsós. Els ciutadans –ara seran conductors, consumidors, propietaris– han renunciat a la seva condició, convertint la ciutat en mer decorat.
Això no obstant, a Asheville (principalment) i Chapel Hill, a North Carolina; i també en menor mesura a Charlottesville (Virginia); –tres belles excepcions en els southern states–; vam descobrir un significatiu batec per reinventar els ‘downtown’. Hi vam trobar tot un refrescant pols per promoure el comerç local, practicar l’slow food (quin repte, això, en un país que el cafè es pren a la marxa), intercanviar productes, recuperar el patrimoni … Un moviment incipient o anecdòtic? En tot cas, un plaer passejar per ciutats genuines i que ja no són la imitació de res.
La bústia de les pregàries
POSTALS DELS EUA 2010 (2) Una bústia oberta Charlottesville (Virginia) ens convida a suggerir pregàries per al sermó de diumenge. “Prayer box: gather here for weekly prayer, or place prayer requests in the box.” Un missatge dinàmic i enfocat als resultats… ben propi d’aquesta gran nació de crèduls, que és els Estats Units d’Amèrica. Recorrem els estats d’un sud noble, agrari i elegantment despoblat, –la Virginia que va donar tants presidents i North Carolina, la més coqueta de les Carolines–, i ens descomptem al quilòmetre 1 amb tantes esglésies com veiem. S’anuncien a peu de carretera i mostren els horaris d’atenció, els seus serveis i, en alguns casos, conjuren promeses i amenaces en el mateix tipus de cartell que uns quilòmetres enllà serveixen per anunciar ‘burritos’ i ‘chicken wings’. L’eslògan és prova de fe, aquí. Edificis de fusta, acabats de pintar, entre flors i gespa vellutada: l’església guarda l’ordre a cop d’oració. Somriem amb una condescendència ja gastada (i previsible). “Quina innocència, aquests yankees.” Som els perfectes embaixadors del del continent més cínic, la vella Europa. Tanmateix, en la credulitat dels nordamericans rau una força sorprenent, que continua desconcertant-nos… mai tanta ‘bona fe’ havia fet tant de mal. Que aquí els esperits s’eleven amb la mateixa facilitat amb que s’arrasen països sencers.



