En la família dels Alliaceae; de la qual són parents les cebes, els alls i els porros (allium ampeloprasum), com els de la foto; desenes de capes protegeixen un puntet minúscul. Tot ‘cor’ necessita protecció, sí. Però cal administrar-la bé. Les oportunitats sempre se’ns presenten disfressades d’incertesa. La sobreprotecció, per natural que sigui, no sempre és el millor aliat.
Category Archives: Retalls
Gina a les curses…

Persones impossibles, figures deformades amb una elegància segura i altiva; una bellesa brumosa. Vegem-ho: cossos esvelts, rostres angulosos, el nas ben amunt i els ulls que fereixen amb mut desinterés. Unes veus llunyanes van xiuxiuejant: Tu no ets dels nostres, tu no ets dels nostres, tu no ets dels nostres.
És curiós com aquest quadre de Jean-Gabriel Domergue, Gina aux courses, avança l’esnobisme desesperançat (però ben acolorit) que, dècades després de la mort del pintor del ‘chic’ París, ompliria Barcelona i mig món amb les ‘vinyetes’ de Jordi Labanda. Domergue imaginava una dona que no existia –aquests físics cantelluts devien sobtar en les dècades de les carns generoses!–; però Labanda va de tornada, amb els seus dibuixos. Domergue pintava el misteri inaccessible dels rics, Labanda dibuixa la buidor de la ‘beautiful people’. Allà on Domergue veia una ‘mussa’, l’il·lustrador barceloní, sempre tan lúcid, veu un número de sèrie.
“Pàgines viscudes”
“Venc el meu piset, on fa molt de temps vaig ser feliç, tot i que segurament no ho sabia.” Amb aquesta concisió l’Eva Santana descriu què és fer-se gran: embrutar-se els dits amb la tinta de les ‘pàgines viscudes’, la sempre incerta aventura de mirar enrera i despertar aquelles preguntes que, amb sort, només seran lleument incòmodes. Vaig fer bé? Era feliç, aleshores?
El blog il·lustrat de l’Eva Santana s’ha de dir en forma d’exclamació, Casum la mar salada!, però es disfruta com la conversa amb una amiga o un amic.
L’Eva forma part del col·lectiu d’il·lustradors Tropicalment Soviètics. Fins al 30 d’abril es pot veure l’exposició “Vet aquí una vegada”, on diferents autors, entre les quals l’Eva, il·lustren contes tradicionals.
Spray existencialista
"No estoy" diu el torturat street artist al Torrent de la Font de Badalona. És curiós com a vegades un necessita deixar escrit que no, que no hi és. No pas com una resposta a una pregunta, sinó com una afirmació prèvia que s’avança, de fet, a la pregunta. L’spray del graffiter fixa el missatge en la paret, tot i que no sabem si és un advertiment desesperat o existencialista. A la banda del lector hi queden els interrogants. Deu ser això… la ciutat literària.
Les guies que et fas tu mateix…
… són Moleskine, clar. Llapis nou per al vell París. Marcàvem el camí de les nostres passes en els oportuns post-it transparents que acompanyen aquesta singular eina, endinsant-nos a Montparnasse, l’historic barri de la ‘rive gauche’ imperdonablement oblidat pels turistes de cap de setmana. Omplíem les pàgines en blanc del petit llibret amb els noms de cafès, restaurants i botigues interessants amb els quals ens topavem en el nostre recorregut. Viatjar és descobrir, sí, però també ordenar. Són, aquestes, les guies que et serveixen per ‘tornar’ a la ciutat. Les guies dels que repeteixen, dels que es resisteixen a posar la bandereta de conquesta a les ciutats visitades. Perquè les ciutats no es coneixen mai del tot. Fins i tot la teva ciutat, no la coneixes mai del tot.
Un museu amb moltes capes
Impressionant vista exterior de la Fundació Cartier per a l’Art Contemporani, a París. Aquest edifici, situat al cor de Montparnasse, i per tant protegit de les riuades de turistes, és obra de Jean Nouvel. L’arquitecte francès, autor de la Torre Agbar i del Parc del Poblenou, a Barcelona, excel·leix aquí en plantejar-nos un espai de fronteres difuses, ric en la juxtaposició de realitats. Aquesta imatge, de fet, mostra diferents capes: la sala del museu, les pintures de Takeshi Kitano, a qui aquestes setmanes es dedica una retrospectiva, el jardí posterior, el reflex dels edificis del Boulevard Raspail… La discreció i l’elegància brillen, no sé si accidentalment, en el disseny d’aquest museu d’ego més suportable.
Tour(ist) Eiffel
Obres a l’emblemàtica torre de París… Els turistes som una plaga. Ni ha quatre que han desafiat les lleis de la física més elemental i han quedat immobilitzats, víctimes de l’encanteri low cost, en la gran fotografia que embelleix un dels barracons habilitats per als treballadors que aquests dies estan restaurant la gran estructura de ferro.
Je suis venu te dire que je m’en vais
“Je suis venu te dire que je m’en vais.” Un petó enganxat per sempre damunt d’aquesta foto emmarcada i disposada en la tomba de Serge Gainsbourg, un dels grans autors del pop europeu, al cementiri de Montparnasse.
Els retalls més llegits al març
La paradoxa de París
” Aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer” va deixar escrit Juli Verne a “París en el siglo XX.” La frase és de l’any 1863 i prediu com podria ser la capital de França l’any 1960. 50 o 147 anys després… avui comencem unes minivacances al que les guies turístiques descriuen des de fa dècades com la ciutat de la llum. La paradoxa de París –“aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer”– també val avui per la meva ciutat. Cada vegada viatgem més, però, diria, tot tendeix a ser més semblant. Restarem amb els ulls ben oberts! Ens llegim a la tornada. Bones vacances!






