Vista espectacular del golf de Roses des de l’Escala, a principis d’agost: ja es veu, la ‘vie en rose’, quan era “vida”, i quan era “rosa”. La foto és desafiadorament oportuna per a un dia intens i un pèl atropellat. La tardor comença a conspirar en el brmmm del motor dels cotxes i el riiing del telèfon, que ja ha recuperat la impertinència. Resulta que aquest matí, m’ha semblat veure un tros de setembre que s’amagava rera un fanal.
[POSTALS ESTIU 09] A continuació, la sèrie completa de frases –que durant uns dies he anat penjant al meu twitter— i que he titulat no gaire imaginativament ‘a la platja’:
* L’àlbum de retalls es va estrenar a Vilaweb el 30 de juliol de 2008 després del seu pas per can blogspot. Aquests són els apunts més llegits dels últims 12 mesos.
Sèrie completa dels twits que durant el mes de juliol vaig anar penjant al meu twitter amb el lema: la cançó de l’estiu.
“Préparese en vaso mezclador:
Hielo
1/3 Vemouth rojo
1/3 Vodka
1/3 Ron blanco
Una gota de Angostura
Mézclese y sírvase en copa de cocktail.”
La cocteleria és una forma de bruixeria. Recepta del combinat ‘Recuérdame’, segons s’explica en el llibre ‘Boadas Cocktail Bar 1933-1983’, editat l’any 1983 pel mateix establiment de la Rambla i amb dipòsit legal B.42148-1983.
Durant uns dies, al meu microblogg (twitter) he anat desgranant la història d’un nàufrag. Aquí teniu el conte, versió completa:
Hem estat com la gent que mira el mar: la gran temptació que a poc a poc desferma les voluntats ardides per la silent i avara rutina. Hem estat com la gent que un dia diu prou i, com d’una revolada, inicia la cerca de les terres daurades, enllà de les tenerbres profundes i onejants, la infinita mar deserta. Davant del seu esguard, ells, amb els seus records, els seus déus i els seus cants. Hem estat, així, com la gent que mira el mar. Els aventurers errants que naveguen per trobar illes amb ports fidels, consol breu, aquest: cap dolçor de la terra iguala la seva ànsia. Sempre demanen una ruta nova als estels, la gent com nosaltres. I la nostra nau va avançant, empesa per la sonora lluita. És així la nostra vida, amor, un combat de destins.
* Versió lliure del poema de Carles Riba, ‘Hem estat com la gent…’, inclòs dins el Llibre primer d’estances (1913-1919), inclosa dins l’Antologia poètica, a cura d’Enric Sollà i publicada per Edicions 62 dins la col·lecció ‘Les millors obres de la literatura catalana’. Avui fa 50 anys que Riba va morir.
Postals des d’un lloc on no he estat mai, és una frase massa bona per no haver figurat ja en el títol d’una cançó, un llibre… o una pel·lícula. A qui li estranyaria que el nou guió amb el que està treballant la gent de Miss Wasabi, capitanejats per Isabel Coixet, dugués, precisament, aquest títol? Però és que la idea és suggerent. Em recorda una mica aquella genial cançó de Family (aquí hi ha un encantador ‘cover’ del tema a Youtube), ‘Viaje a los sueños polares’, quan diu allò que ‘dibujamos sobre un mapa imaginario autopistas de gran velocidad, nos invade una ilusión desconocida y nuestra única intención es avanzar’. El viatge és l’anticipació, aquella ‘ilusión desconocida’ de la cançó, l’estat mental amb el qual ens aproximem als nous llocs, aquell moment que tanquem els ulls i ens deixem portar. Perquè, de fet, ben sovint, el viatger és feliç quan tanca els ulls i s’abstreu de colors i olors; que a vegades un viatja per recordar després i que quasi sempre el lloc acaba sent el de menys. L’altre dia, al meu Facebook, es va produir un debat interessant a partir d’un estat meu: ¿Per què, si m’agrada viatjar tant, m’agrada tan poc estudiar-me les guies? En un moment determinat de la conversa vaig suggerir que si algú em volia recomanar llocs per visitar d’indrets inexistents… que ho fes lliurement. La Gina de Tera i l’Ester Tur van acceptar el repte del turista dadaista. El seu retrat és divertit i… sorprenent! Els seus paisatges idealitzats són inexistents, i a la vegada estan a tot arreu. Són absolutament únics, i a la vegada són clarament intercanviables. Formen part de la llibreta on tot bon viatger apunta les experiències viscudes, i estan en l’atles secret que aplega els nostres llocs pendents! El viatge de veritat, el fem dins nostre.
