El cementiri de les lletres

El post d’avui el fan cinc amics que en les últimes hores han respost la pregunta: “On van els estatus del Facebook que un escriuria però que, finalment, ell mateix decideix escriure?”. Vaig penjar aquesta qüestió al mur del meu Facebook ahir a la nit. La primera a respondre va ser la periodista Gina de Tera: “al mateix lloc que els propòsits de principi d’any”, deia. Graciós, ocurrent. Però no, diria. Al meu entendre, els estatus no són exactament propòsits; són petites postals, versos solts, promeses, secrets, codis en clau. Els propòsits un se’ls queda per un mateix, no? En Jordi Jubany, blocaire interessat en ensenyament 2.0 potser s’hi acostava més. El seu apunt arribava uns pocs minuts després: “al mateix lloc que les fotos que no es fan”, deixava escrit. Un ‘estatus’ –aquella frase que respon a la pregunta ‘què et passa pel cap’ i que els usuaris de FB coneixen tan bé– és una mica com una foto: busca la immediatesa, està a pocs clics de distància, i és un paisatge -vital, personal, íntim- capturat per a tots els altres. D’acord, doncs. Tanmateix, la Maria Lladó, reconeguda ‘estatutaire’ i l’Oriol Galgo, productor, crec que arribaven a la clau del que volia dir. El pudor, el secret desvetllat, el joc privat, la complicada tensió entre el que es mostra i el que no: “Al mateix lloc que tot allò que vols dir i mai t’atreveixes” (la Maria); “I els que escrius i borres immediatament?” (l’Oriol). Finalment, i ja passades unes bones hores, la Lídia Hervàs, també periodista, recordava amb la seva ironia i un (cert) coneixement de causa: “¿a dónde irán los besos que guardamos, que no damos?”. I aquí acaba aquesta breu nota. Recordatori modest que una conversa és, a la vegada, indestriablement, tot allò que mostra i tot allò que amaga. I que això tan val si estem davant d’una cerveseta, o davant del teclat d’un ordinador.

Doris Day a l'estació de França

Hi ha una parella que s’abraça ben a prop de l’enorme volta ferrada de l’estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i  uns núvols gegantins, que prometen pluja. L’estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l’estació se’ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. … I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s’hi comença a xiular la melodia d’aquest gran himne a l’incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será… whatever will be, will be.

Quan les coses eren senzilles (tràvelings al bus)

Assegut al bus, mirant finestra enllà; seguia una parella que caminava agafada de la mà. El gran vehicle es movia al seu pas esbufegant, queixós. La ciutat em regalava un esplèndid tràveling (els meus ulls, ja t’ho vaig dir, són com una càmera). En pocs segons, retrobava a la parella. Ja a la parada, els estudiava més tranquil·lament, en pla americà. Parlaven, molt a prop, i la mà d’ella apartava un ble de cabells d’ell, i la d’ell posava bé la camisa a ella. I aleshores han fet una passa endavant, cap a l’autobús, on encara anava pujant la gent. I els he tingut en un quasi primer pla. S’han besat llargament i generosament, amb aquella barreja d’urgència i indiferència que un només pot tocar per uns segons (i encara sort!) en l’adolescència. Tot el seu món era aquell petó: com si la resta de coses es pogués escolar aigüera avall… Viatjaven al centre de la terra amb les seves llengües, defugint totes les paraules, en un vertiginós pla circular. Quan l’autobús anava per reprendre la marxa, ella ha picat la porta i el conductor ha frenat per deixar-la pujar a dins. Elegància felina, la d’ella, la sobèrbia de la joventut; els llavis mullats i vermells, un somriure desorientat. S’han dit adéu amb el seu codi ocult (the way young lovers do, hagués dit Van Morrisson) mentre el bus anava girant la cantonada. I jo he tancat els ulls buscant una fosa en negre i he pensat en els petons sense agenda ni ‘tic-tac’; els petons perquè sí.

Ja veus que, aquest matí, dalt de l’autobús, he recordat quan les coses eren més senzilles… 

* Diria que tot el joc aquest dels plans de cinema s’inspira una mica en un anunci de fa uns anys de l’Escola de Cine, que passaven a l’Icaria. 
* Vegeu la foto original, aquí.

Et regalen un cd i…

Et regalen un cd. Però no és un cd qualsevol. És un cd que ha tingut algú, un cd usat.

És l’objecte viu, el testimoni lliurat en la llarga carrera, record compartit, record transformat. És un regal bonic perquè, clar, és molt més que l’objecte: la música que conté, el moment capturat en unes notes, uns versos i unes fotos… el salconduït a un lloc millor (existeixi o no).

Però a la vegada és l’objecte en sí mateix: el petit estrip en la caràtula, la imatge gastada, el disc que balla a dins, de tan treure’l i posar-lo, tot allò que apunta a una quotidianitat anterior, que no passada, i molt menys encara, oblidada.

Em fascina la mutació implícita en allò que és (aparentment) inanimat: de l’objecte ‘fabricat’ en les grans línies de producció de la cultura de masses a tresor secretament i imperceptiblement únic.

El missatge en l’ampolla continua arribant a les platges de tot el món, cada dia. A mi, aquest matí m’ha arribat per correu postal. 

Els retalls més llegits aquest maig

Les dones que fan cocktails

“En la història de la humanitat sortosament les dones fa temps que ens ha agafat per fer allò que no era habitual de fer, amb la qual cosa no hi hem guanyat sols nosaltres, les dones, sinó també la humanitat en pes. Això és una cosa que el senyor Boadas pare va comprendre perfectament i, a punt de morir, demanant la coctelera i no tenint ja forces per acabar una de les seves combinacions li passà a la Maria Dolors. És una coctelera que ella encara té entre les mans avui dia i per sort nostra, des d’aquella primera vegada que va agafar-la als set anys”. Aquest text de Marta Pessarrodona forma part del llibret que la cocteleria Boadas de la Rambla va editar l’any 1983 per celebrar el seu mig segle de vida. És un llibre preciós, de tapa dura, amb il·lustracions exquisites, i altres textos d’interés, com els signats per Àngel Zúñiga (“Los barceloneses andamos siempre en busca del tiempo perdido”), Josep Maria Carandell, Josep Maria Lladó o Fanny Todd Mitchell, del Gourmet Magazine de Nova York. Aquests darrers reblen el clau en la seva aportació: “cities are like women: the years and our memories embellish them”.

Coses que els homes que viuen sols han de saber

Que els líliums són la millor flor per tenir a casa, i que només cal anar tallant uns centímetres de la tija de tant en tant i canviar-los l’aigua cada dos dies, i tindràs flors per dues setmanes. Que quan un va a comprar embotit, és útil demanar que l’envasin al buit… que és un valor segur i un ajut en cas d’urgència: qualsevol pa torrat pot ser passable, però el pernil salat és poc amic de les improvisacions. Que el gel s’ha de comprar en bosses, a la gasolinera; i no s’ha de fer en les cubiteres de sèrie de la nevera. Que quan un prepara un gintònic i deixa la llimona sobre el marbre queden unes taques que delaten i evoquen a la vegada. Que ni els texans, ni les samarretes, ni les tovalloles ni els llençols es planxen… que en tot cas, les camises; però que si s’estenen amb cura o en un penjador ni tan sols cal. Que és mentida que no es pugui tenir la roba al tambor de la rentadora vuit hores i que en acceptar això s’obre un horitzó ben tranquil·litzador: ¿qui t’impedeix posar la rentadora abans d’anar a treballar i estendre-la (sempre en un lloc ben ventilat, atenció) en arribar? Que els draps nets poden tenir alguna taca (i no passa res). Que el “la setmana que ve m’apunto al gimnàs” ha estat substituït per “a les nou de la nit tancaré l’ordinador”, amb el mateix penós percentatge de seguiment. Que una de cada quatre llistes que fas per anar a comprar te l’has de deixar a casa perquè així segur que et deixes coses, però en portes d’altres. Que és millor que et truquin al mòbil que a casa, que al final al fix sempre és gent que et vol vendre no sé què però que no sap si et dius Lladó Oriol, Esteller Lladó, o Oriol Lladó. Que les millors espelmes no són les de l’Ikea, bé que són les més barates i pràctiques. Que no cal amagar que el lavabo pot ser una útil hemeroteca. Que hi ha discos prohibits quan arriba la nit. I cançons que curen, un diumenge al matí. Que convé tenir sucre a casa i llet, encara que un no prengui ni una cosa ni l’altra amb el cafè. Que les receptes orienten, però que no decideixen. Que el blau i el negre a vegades lliguen (és a dir, que tot lliga, si tu vols que lligui!). Que les pinces d’arrencar pèls, contra el que un sempre havia pogut defensar, són, sí!, imprescindibles en una casa. Que com a mínim cal tenir una bona ampolla de vi negre al prestatge i una de blanc a la nevera. Que de tant en tant cal netejar el cubell d’escombraries i els prestatges a la nevera, però que per poc que puguis no t’ho pensis dues vegades a l’hora de contractar algú unes hores per fer aquestes feines. Que el moble sabater és per alguna cosa, però que és ben normal oblidar-se’n. I que, ergo, amb els problemes que ja tens, no deixis que les sabates llençades de qualsevol manera a l’entrada de casa et facin sentir culpable. Que a vegades les plantes es moren, fins i tot si les has regat com tocava.