A ‘En el café de la juventud perdida’, l’escriptor francès Patrick Modiano recrea el París de quan era jove, als anys seixanta, i ho fa al voltant d’un enigmàtic i fascinant personatge, la Louki, autèntica prestigiditadora d’identitats, el mirall deformat que atrau una bona colla de personatges, narradors alterns en la novel·la. No són només els carrers i els cafès els que han canviat… hi ha alguna altra cosa que ha desaparegut amb el pas dels anys en els carrerons de la ciutat neutra. La memòria ha esdevingut més imprecisa, però a la vegada més poderosa. La seva crida ha despertat un atàvic sentiment de tornar a enrera en el cap de diferents personatges, que conflueixen en la bella Louki. Modiano, amb un estil contingut, afinat i lleument poètic, ens regala una novel·la que ens torba delicadament, com ho fa, passats els anys, el record de la primera dona que vam estimar. 

Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.

Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.

M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre. 

La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.

“La meitat de la Harriet volia romandre infant; l’altra meitat volia créixer. Sovint es demanava: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. I solia preguntar als altres: ‘Què seràs quan siguis gran?’ Sempre era ella qui començava aquestes converses que no agradaven a ningú més, llevat de la Victòria, que era massa petita per saber qui era, fins i tot ara”. Aquest deliciós fragment retrata molt bé el pas de la infància a la joventut i es pot trobar a ‘El riu’, de Rumer Godden, un llibre evocador i sensible, però gens tou, gens caduc. En català, l’ha editat esplèndidament el Cercle de Viena, amb una musical traducció de Marcel Riera. ‘El riu’, publicat l’any 1946, és la primera obra que es tradueix de Godden a la nostra llengua. Les reflexions de la Harriett em desperten unes preguntes que, de fet, no he deixat mai de fer-me: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. No estic segur que fer-me aquestes preguntes als 37 anys sigui una mala senyal.

“Josep Pla diu en el seu llibre: jo de tal ciutat o del pasiatge he vist això i això… i les coses que ell veu són personalíssimes; de vegades vol ser objectiu, tan impersonal com pot, però es traeix cada dos per tres, i aquestes traïcions són la gràcia i la força que aguanten les seves planes”. Josep Maria de Sagarra sobre Josep Pla. Vet aquí dos monstres de la nostra llengua. Aquesta cita és de l’article ‘El Baedecker i Josep Pla’, inclòs en el llibre ‘Cafè, copa i puro’, en una edició de l’any 1965 de l’editorial A.C. que corria per casa els pares.

Inventat en català, escrit per la periodista Maria Josep Picó, és el segon volum de la col·lecció ‘Els llibres de l’Òmnium’, que publica l’editorial Mina. És una aproximació clarament divulgativa, tot i que també molt incencionada -molt ben intencionada, s’entén- a les vides i a les consecucions d’alguns científics i científiques dels Països Catalans. Hi veiem present la gran història protagonitzada per aquestes figures, però també les seves vides concretes, allò que queda fora del cercle del focus: les petites i les grans renúncies, els riscos aventurats, els fracassos patits, les incomprensions escupides, les alegries viscudes… i algun secret. En el llibre hi ha una mirada molt interessant ja que l’autora se sent còmoda aproximant-se als personatges des de la complexitat que ofereixen totes les vides quotidianes. La Picó ha sabut traslladar al text la passió que acostuma a dipositar a la seva feina. Els científics del llibre, tan compromesos amb el país!, allarguen l’ombra en el present. Picó ens explica coses del passat que no sabíem i ens les presenta de forma amena i rigorosa; però també ens vol fer pensar, com qui no vol la cosa, tot divertint-nos: quin és el paper del científic en la societat? Ha d’estar compromès amb el moment? Com pot participar en els mitjans? El llibre no respon a aquestes preguntes, però d’alguna manera fa més ben informat el debat.  El necessari debat. És per això que és un llibre (ben)intencionat. Benintencionat a fer-nos pensar.

L’última novel·la de Martin Amis, Casa de Trobades, sembla un ajust de comptes. L’àcid escriptor britànic retrata el gulag amb una prosa brutal, que ben sovint posa el lector en un compromís. El novel·lista ens recorda que Stalin va ser un dels grans criminals del segle passat i ho fa amb una contundència que admet pocs matisos. Amis és un gran escriptor i sap convertir el que d’altra manera podria ser un relat morbós, quasi pornogràfic i fins i tot potser pamfletari, en una narració que troba el seu lloc, bé que de forma dolorosa i incòmoda, en el cor del lector. La història d’aquests dos germans empresonats per Stalin va més enllà d’un retrat dels horrors del comunisme –tot i que també és això, amb tota justícia–. Què és aquest ‘més enllà’? Tractant-se d’un escriptor tan notable com Martin Amis és un més enllà que enllaça la gran història –l’èpica d’aquesta tortura d’estat que retrata la novel·la– amb la petita història dels seus protagonistes. Els personatges estan tan ben dibuixats com és habitual i com també és habitual surten d’entre les pàgines els obscurs temes de la narrativa de l’anglès: l’amor, la vellesa, la violència, les dones.

La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.

Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.