Category Archives: Llibres que llegeixo
I els regals inútils?
“Bosses de gominoles de molts colors en forma de ninots i una bandera plegada i un nas postís i una gorra de tramviaire i una màquina que picava els bitllets i feia dringar una campana; mai una catapulta; una vegada, per una equivocació que ningú no va poder explicar, una destraleta; i un ànec de cel·luloide que, quan el premies, feia un soroll que no s’assemblava de res als ànecs, un muu miolador digne d’algun gat ambiciós desitjós de ser vaca; i un bloc de dibuix en què podia pintar l’herba, els arbres el mar i els animals del color que jo volgués, de manera que les enlluernadores ovelles de color blau cel encara pasturen al camp vermell sota ocells d’un verd pèsol amb becs irisats”. Aquest és un fragment d’“El Nadal d’un nen a Gal·les”, de Dylan Thomas, que la gent del Cercle de Viena ha editat aquest aquest desembre amb tota l’exquisitesa a la qual ens tenen tan malacostumats. El llibre conté unes il·lustracions precioses, a càrrec de Pep Montserrat, i s’acompanya del text original en anglès. El traductor de l’obra, el també poeta Francesc Parcerisas, aconsegueix una cosa difícil: mantenir el batec deliciosament atropellat de la prosa de Thomas, amb tots els seus racons i olors, amb la desesperada cerca de la memòria petita, la que cap en una petita caixa de cartró amb olor de caramels i terra mullada. Hom podria recitar aquesta prosa poètica en veu ben alta, alçant una copa d’un vi ben vellutat, davant de la taula més ben parada, ja que diria que és així com li hagués agradat al poeta britànic, ell mateix un rapsoda de gran anomenada.
Una taca digna de consideració, per Robert Frost
Us aterra el full en blanc? Començar un nou article us provoca aquell vertígen? Vet aquí una petita empenta d’ànim, en la forma d’un poema de Robert Frost, traduït per Josep Maria Jaumà, i publicat per Quaderns Crema dins el molt recomanable volum ‘Gebre i sol’. Diu el poeta: “Una taqueta, invisible als meus ulls si aquell paper no hagués estat tan blanc, començà a travessar el que havia escrit. Jo havia alat la ploma, desvagat, per deturar-la amb un puntet de tinta, quan una cosa estranya em feu pensar: no era cap gra de pols del meu alè, sinó indubtablement, un ésser viu amb instints que en podia dir ben seus. S’aturà, recelant la meva ploma, i es posà a córrer frenèticament cap on la tinta no era encara seca, i s’aturà altre cop: flairà o begué… de mala gana, car tornà a fugir. Me les havia amb algú intel·ligent. Els peus, no s’entenia on li cabien, però devia haver-ne un joc complet per deixar clar que no volia morir. Corria amb por i avançava amb astúcia, el vaig veure dubtar i tentinejar i, de sobte, al bell mig del full obert, encongir-se, acceptant amb desesper el fat que jo li hagués adjudicat. No sóc gens partidari de l’amor col·lectivista, a-veure-qui-és-més-tendre, que ha envaït totalment el món modern. Però un pobre organisme microscòpic, de qui jo no podia dir cap mal, vaig deixar-lo tranquil, que s’adormís. La meva intel·ligència en reconeix una altra, quan la troba, sigui on sigui; i no sabeu com em fa de content trobar-ne un mínim en un full de paper.”
En el cafè de la memòria imprecisa
A ‘En el café de la juventud perdida’, l’escriptor francès Patrick Modiano recrea el París de quan era jove, als anys seixanta, i ho fa al voltant d’un enigmàtic i fascinant personatge, la Louki, autèntica prestigiditadora d’identitats, el mirall deformat que atrau una bona colla de personatges, narradors alterns en la novel·la. No són només els carrers i els cafès els que han canviat… hi ha alguna altra cosa que ha desaparegut amb el pas dels anys en els carrerons de la ciutat neutra. La memòria ha esdevingut més imprecisa, però a la vegada més poderosa. La seva crida ha despertat un atàvic sentiment de tornar a enrera en el cap de diferents personatges, que conflueixen en la bella Louki. Modiano, amb un estil contingut, afinat i lleument poètic, ens regala una novel·la que ens torba delicadament, com ho fa, passats els anys, el record de la primera dona que vam estimar.
Graciosa tristesa, tristesa graciosa
Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.
Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.
Alícia al país de Murakami
M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre.
Addicta a la vida dels altres
La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.
Què seré quan sigui gran?
“La meitat de la Harriet volia romandre infant; l’altra meitat volia créixer. Sovint es demanava: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. I solia preguntar als altres: ‘Què seràs quan siguis gran?’ Sempre era ella qui començava aquestes converses que no agradaven a ningú més, llevat de la Victòria, que era massa petita per saber qui era, fins i tot ara”. Aquest deliciós fragment retrata molt bé el pas de la infància a la joventut i es pot trobar a ‘El riu’, de Rumer Godden, un llibre evocador i sensible, però gens tou, gens caduc. En català, l’ha editat esplèndidament el Cercle de Viena, amb una musical traducció de Marcel Riera. ‘El riu’, publicat l’any 1946, és la primera obra que es tradueix de Godden a la nostra llengua. Les reflexions de la Harriett em desperten unes preguntes que, de fet, no he deixat mai de fer-me: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. No estic segur que fer-me aquestes preguntes als 37 anys sigui una mala senyal.
Aquestes traïcions són la gràcia
“Josep Pla diu en el seu llibre: jo de tal ciutat o del pasiatge he vist això i això… i les coses que ell veu són personalíssimes; de vegades vol ser objectiu, tan impersonal com pot, però es traeix cada dos per tres, i aquestes traïcions són la gràcia i la força que aguanten les seves planes”. Josep Maria de Sagarra sobre Josep Pla. Vet aquí dos monstres de la nostra llengua. Aquesta cita és de l’article ‘El Baedecker i Josep Pla’, inclòs en el llibre ‘Cafè, copa i puro’, en una edició de l’any 1965 de l’editorial A.C. que corria per casa els pares.
Inventat a Catalunya, el necessari debat
Inventat en català, escrit per la periodista Maria Josep Picó, és el segon volum de la col·lecció ‘Els llibres de l’Òmnium’, que publica l’editorial Mina. És una aproximació clarament divulgativa, tot i que també molt incencionada -molt ben intencionada, s’entén- a les vides i a les consecucions d’alguns científics i científiques dels Països Catalans. Hi veiem present la gran història protagonitzada per aquestes figures, però també les seves vides concretes, allò que queda fora del cercle del focus: les petites i les grans renúncies, els riscos aventurats, els fracassos patits, les incomprensions escupides, les alegries viscudes… i algun secret. En el llibre hi ha una mirada molt interessant ja que l’autora se sent còmoda aproximant-se als personatges des de la complexitat que ofereixen totes les vides quotidianes. La Picó ha sabut traslladar al text la passió que acostuma a dipositar a la seva feina. Els científics del llibre, tan compromesos amb el país!, allarguen l’ombra en el present. Picó ens explica coses del passat que no sabíem i ens les presenta de forma amena i rigorosa; però també ens vol fer pensar, com qui no vol la cosa, tot divertint-nos: quin és el paper del científic en la societat? Ha d’estar compromès amb el moment? Com pot participar en els mitjans? El llibre no respon a aquestes preguntes, però d’alguna manera fa més ben informat el debat. El necessari debat. És per això que és un llibre (ben)intencionat. Benintencionat a fer-nos pensar.