L’última novel·la de Martin Amis, Casa de Trobades, sembla un ajust de comptes. L’àcid escriptor britànic retrata el gulag amb una prosa brutal, que ben sovint posa el lector en un compromís. El novel·lista ens recorda que Stalin va ser un dels grans criminals del segle passat i ho fa amb una contundència que admet pocs matisos. Amis és un gran escriptor i sap convertir el que d’altra manera podria ser un relat morbós, quasi pornogràfic i fins i tot potser pamfletari, en una narració que troba el seu lloc, bé que de forma dolorosa i incòmoda, en el cor del lector. La història d’aquests dos germans empresonats per Stalin va més enllà d’un retrat dels horrors del comunisme –tot i que també és això, amb tota justícia–. Què és aquest ‘més enllà’? Tractant-se d’un escriptor tan notable com Martin Amis és un més enllà que enllaça la gran història –l’èpica d’aquesta tortura d’estat que retrata la novel·la– amb la petita història dels seus protagonistes. Els personatges estan tan ben dibuixats com és habitual i com també és habitual surten d’entre les pàgines els obscurs temes de la narrativa de l’anglès: l’amor, la vellesa, la violència, les dones.
Category Archives: Llibres que llegeixo
El cinquè en joc
La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.
Fresc del desconcert
Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.
Personatges oblidats
Hi ha llibres que arriben amb una mena d’aureola que vindria a dir: aquest és un dels que cal llegir. No saps com, però te’n parla la teva mare, un amic (que, a la seva vegada, li va regalar la seva mare per Sant Jordi), una amiga (que se’l va llegir fa temps) i algú especial que un dia et diu: “mira que t’he regalat! Oi que te’l llegiràs?” Tu no saps gaire que dir, més que res perquè sents una prudent prevenció (a vegades un resistent esnobisme) que et fa defugir amb estudiada indiferència d’aquesta mena de llibres, els que ‘cal llegir’. Però un regal és un regal, i decideixes fer-li un forat en l’agenda de llibres a llegir a l’estiu. Estic parlant de l’Elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, l’últim capritx exportat per la sempre espavilada indústria cultural francesa, versió ‘baixa en calories’. El llibre vol explicar massa coses, i massa sovint fins i tot sembla que vulgui sentar càtedra, a la manera de manual Taschen: l’art, la violència juvenil, la literatura, la gastronomia… A mesura que avança es va oblidant dels personatges, que van esdevenint més i més esquemàtics, fins a acabar amb la infantil caricatura del senyor Kakuro Ozu, el personatge que desnua les existències de les dues protagonistes: una portera amb afeccions intel·lectuals i una preadolescent sublimadora i… suïcida.
Ara em diuen que en volen fer una pel·lícula. I penso que, en el fons, i malgrat tot l’empatx d’erudició que conté i la pretesa complexitat formal de la seva narració creuada, l'”Elegància de l’eriçó” és una bona història per a presentar en 35mm. Sempre que el director no caigui en el mateix error que l’escriptora, la qual sembla que hagi preferit escoltar embadalida les pròpies teories abans que tenir cura dels protagonistes de la seva història.
I no és soldat, i no és desconegut
Els Déus de pedra van al supermercat
Winterson, per cert, té una pàgina web exemplar, on aprofita molt bé els recursos d’internet 2.0. Es poden llegir molts dels seus articles (per a l’Observer, el Guardian o el Times) i saber d’algunes notícies interessants. L’escriptora va invertir part dels seus beneficis en ‘Verde’s’, un supermercat singular, a prop del mercat d’Spitalfields, a Londres, on es poden trobar productes ben fets, sans i… ecològics. No és tan anecdòtic com podria semblar. L’opció de la novel·lista s’assembla força a les que acaben prenent els protagonistes de la seva novel·la: “My shop isn’t going to worry Tesco, and I won’t change the eating habits of Britain, though I’d like to try. What I am doing is using the opportunities available to me to make a difference, however small, and to put my money where my mouth is.”
Viatge al futur, la Califòrnia dels 50
Feia temps que volia llegir John Fante. M’he iniciat en l’obra de l’escriptor i guionista de Los Angeles nascut el 1909 amb ‘Llenos de Vida’ (Full of life). Llegeixo a la contraportada del volum publicat per Anagrama, –que ha anat editant la seva obra en els últims temps–, que es tracta de la novel·la menys representativa de Fante. Vaja, em dic per mi mateix, ja a casa. Torno el llibre? Me’l guardo per quan ja m’hagi iniciat amb alguna altra novel·la? Però com volent reivindicar el temps en què hom començava un llibre perquè si, sense donar-hi tantes voltes, llegeixo les primeres línies de la novel·la. L’escriptor m’atrapa des de la pàgina 1. ‘Llenos de Vida’ és la història d’una parella de classe mitja alta a la Califòrnia dels 50; tan plena de vida, en efecte; a l’espera del seu primer fill. Aquella terra promesa de cel·luloide s’assembla molt a la nostra terra donada, avui. També els seus habitants s’assemblen a nosaltres: desorientats en el que s’espera d’ells, insegurs, sobreinformats, aclaparats per la dictadura de les coses -és prou gran, casa meva? I el meu cotxe?-, amb una relació amb els pares distant i a la vegada dependent. M’impressiona, això. La forma com Estats Units mostrava fa més de seixanta anys la forma com seríem nosaltres. Entre la farsa i la íntima i crua confessió, ‘Llenos de vida’ és la crònica d’un naixement. L’acte més vell del món… i també, sempre, necessàriament, el més nou.
Woody Allen fa crònica local
Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors ‘revistes locals’ del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l’Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d’obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d’obres a la ciutat, de l’inquietant augment dels negocis ‘new age’, etc. Les històries d’Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d’Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d’un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.
PUBLICAT EL 25 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Fer un titular d'una novel·la
Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l’editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l’argument del volum ha inspirat l’últim film d’èxit a Hollywood o la darrera ‘delicatessen’ del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l’any o de la dècada. Sóc dels que s’hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d’‘Un mal propi del país’, el llibre de l’escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m’ha vingut al cap una d’aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l’11-S en clau d’humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. ‘Un mal propi del país’ és víctima d’aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir ‘Un mal propi del país’ a un titular. Kalfus s’arma d’un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L’autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l’atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l’autor declina tancar el cercle. ‘Un mal propi del país’ novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.
PUBLICAT EL 24 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Llibres al llimb
[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l’edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim ‘El bol de cristall tallat’, que obra l’edició d’Edhasa]
PUBLICAT EL 21 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.