És una  d’aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d’alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l’Amy Rigby, cantautora rockera de l’escena de NY dels vuitanta. “Bé saps que jo t’estimo –diu–, o almenys, diguem-ho així, que t’estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú”. “Saps també” –continua– “que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres… o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú”. La tonada de la cançó és com un lament resignat, una ‘acceptació’ agredolça: “I és que en aquest món ple de dubtes,  jo ja he perdut tota esperança d’entendre res”, reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l’Amy concedeix que “al capdavall, tu no estàs malment del tot” i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: “cínicament, tota teva”. La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d’un impossible contracte legal. “Jo, la teva estimada –espai en blanc–, et prenc a tu –posa el teu nom aquí, si et plau–; … atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t’agradava el meu culet… i tot això, d’alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar”. Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: “Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l’altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment”. “I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç… però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot… so I’m cynically yours“.

Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).

Dan Zanes amb Sonia de los Santos. Foto: O.L.

L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.

“Aquest disco representava un intent desesperat de trobar un sentit al Rock and roll. En el fons del nostre cor, sabíem que l’intent estava condemnat al fracàs. Però tot i així, la pregunta manté el sentit: perquè ho vam intentar?” Aquest petit comentari s’inclou a les notes interiors de ‘Beat crazy‘, el disc que Joe Jackson va publicar l’any 1980. Tots sabem que el rock ha mort, que ja no té sentit i no sé quantes més… i en canvi continuem comprant i escoltant discos, emocionant-nos amb un crit, un solo o un redoble de bateria. No arribarem a trobar el sentit al rock’n’roll, d’acord; o potser, ben mirat, el sentit és la cerca, l’intent, l’assaig… allò que feia en Joe Jackson fa quasi tres dècades (i que avui continuen fent tants altres, sortosament!).