Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l’Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de ‘pendents’
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia ‘tots els colors del verd’ però que es mantenia
desafiant des d’una vanguarda amb olor de terra mullada. L’Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l’interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d’ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d’un ocell, amb la força d’un martell.

D’altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l’anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s’ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
Actualització: Televisió de Catalunya ha respost a la meva queixa amb aquest correu.

No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.

L’entusiasme és poc científic, d’acord. Sé que al llarg de l’any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l’any diferent. Tinc cinquanta ‘3 millors discos de la història’ i una desena de ‘millors concerts de la meva vida’. No m’agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d’aquest esport, d’aquells que cada temporada nomenen dos ‘partits del segle’, sinó més. L’emoció ens empeny a l’hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l’associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock’n’roll, Ritme&Club, presenta al Teatre Zorrilla de Badalona el debut al nostre país de Mark Olson i Gary Louris, les dues ànimes de The Jayhawks. Els Jayhawks són autors d’un dels meus cinc discos preferits, Tomorrow the green grass (1995, American Recordings). Que no us ho creieu? El teatre ja està a la ratlla del ‘sold out’. Allà vosaltres.

M’agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d’on van sortir Calexico, per cert), en l’entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d’aquest mes. “Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas… sólo si vienen a mi.” (…) “El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta”.

“El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català.” Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d’aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l’últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s’ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure’ls descrits com una novetat, una ‘proposta refrescant’. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l’Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l’explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert. 

Foto: Pau Dabón va posar les coses al límit amb Wah Yeah, moment que intenta reproduir aquesta foto.

“La poesia no és parlar de… la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de… sinó arribar. S’arriba tot caminant, cada passa és un vers.” Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d’un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé ‘Alguns moments bons’, editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.

El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d’un públic rendit, a l’Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l’endemà de la victòria d’Obama amb un irònic ‘els ocells cantaran i tots serem feliços’, revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d’Illinois, tot defensant activament al ‘silenciat’ candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L’altra: DiFranco va introduir la paraula “por” al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d’Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: “ja veureu, tots aquests fans de l’Obama, l’òstia que us fotreu, tan si perd… com si guanya.” En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics. 

Des del primer pis de l’Auditori, diumenge a la nit. Foto: O.L.

“Sigui quin sigui el vostre problema… em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després… i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se”. En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l’any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. ‘Levi Stubbs Tears’ és una cançó sobre el trencament d’una parella?, sobre un maltractament?, o és l’enèssima cançó dedicada al poder curador del rock’n’roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d’una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l’any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d’alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels ‘soulman’. Bona feina, germà.