Bones tanques fan bons veïns?

Recupero aquest apunt del blog del passat 25 de juliol. M’ha semblat oportú. Avui fa 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín.

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62.

La presumida ombra de la “S”

Moltes coses es conjuren en aquesta fotografia: una càmera atenta, el sol baix d’un diumenge indolent a la ciutat, l’emocionada elegància d’una tipografia ben escollida. Hi ha una delicadesa que fuig com la llum i que es mostra, només uns instants, en l’ombra presumida d’aquesta ‘S’. Als Banys Sant Sebastià, a la Barceloneta.

El joc de les caixetes

L’edifici d’habitatges de l’Illa de la Llum, a la confluència del Passeig Garcia Faria i el carrer Selva de Mar, dels arquitectes Clotet i Paricio (més info, aquí) és el meu preferit del nou front marítim de Barcelona. És una obra enigmàtica, aquesta, i canviant. M’agrada que aquest conjunt arquitectònic pugui inspirar-nos tan un gran esquelet com les formes esquives d’un ésser viu. La seva grisor devastada és enganyosa: en realitat, és com un joc, el joc de les caixetes. El ‘trilero’, en aquest cas, es guarda per si mateix uns habitacles plens de claror, suspesos davant d’un mar inacabable. I quan ens n’adonem, ja ni tan sols el podem veure en el retrovisor. Ja som a la Vila Olímpica o la Rambla Prim. I ja és massa tard.

El compromís amb l’entorn és la inspiració

Il·lustració Riki Blanco.

Il·lustració Riki Blanco.

“En les dues darreres dècades, s’ha practicat una arquitectura cara, poc eficient i que sovint no generava confort en els que hi havien de viure. Eren temps en què els diners i els recursos semblaven no acabar-se i on l’aparença ho era tot. És possible mantenir aquesta actitud?” Són paraules de l’arquitecte Joan Sabaté en l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes per a ‘Tasques connectades’ la meva secció a la revista d’Òmnium Cultural. Podeu llegir l’entrevista completa aquí.