(Re)voltes en la Catalunya del punt i seguit

[ARTICLE PUBLICAT AL DIARI LÍNIA EL 20.12.2021]

“En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. (…) Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. (…) Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

“(…) No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir…

“Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit.(…) Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

  • Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització.
  • Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts.
  • Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la Continue reading

Calidoscopi de lluites compartides

A favor sempre de les #lluitescompartides. En els darrers dies han coincidit diferents articles sobre la qüestió a diferents mitjans i a les xarxes. Per si voleu estirar el fil:

  1. “L’alternativa és la paràlisi dels blocs enfrontats i incomunicats, que és precisament on es troben còmodes els i les que aquests dies blasmaven les lluites compartides.” Article de Jordi Muñoz.
  2. Interessant com es complementava (dialoguen, d’alguna manera, malgrat, segur, alguns punts de discrepància) l’article del Jordi Muñoz a l’ARA amb aquest altre del Marc Andreu a El País.
  3. Un article que suscitava un breu fil de resposta del Jordi Lon.
  4. “Acceptar la diversitat, buscar objectius que puguin ser desitjats per diferents tipus de perfils i col·lectius, construir la lluita de manera inclusiva i democràtica…” Interessant contrapunt de Jordi Mir al Nació Digital.
  5. Un article meu de principis de 2013, que apuntava ja la idea de les lluites compartides, des d’una perspectiva metropolitana.

Continue reading

Aquells badalonins ‘desafiants’

“La festa literària de la Nit de Santa Llúcia –la diada més important de les lletres catalanes– es celebrarà enguany a la ciutat de Badalona. I es celebrarà a Badalona per dos motius fontamentals: perquè fa cinquanta anys aquí es fundaren les Edicions Proa –de tant bona memòria– i perquè els badalonins d’avui han estat capaços d’organitzar aquesta festa a casa nostra.”

“(…) Cal que la festa d’aquesta nit no sigui una celebració figissera. Cal que Badalona, avui, es plantegi de nou si vol tornar a ser aquell centre de cultura viva, popular, catalana, que fou; la ciutat capdavantera que sabia fer revistes com ‘Gent Nova’ o ‘Joia’, entre tantes d’altres mostres de vitalitat. Aquells badalonins que fa cinquanta anys iniciaven la singladura arriscada de les Edicions Proa, desafien, cordialment, els badalonins d’avui a seguir lluitant per a assolir una ciutat més viva, més culta i més lliure.”

Aquest text de Josep Maria Ainaud de Lasarte obria l’especial que la Revista de Badalona dedicava a aquest esdeveniment nacional el desembre de 1978. A continuació, l’exemplar escanejat d’aquella publicació, original facilitat per Joan Soler i Amigó i que aquesta setmana ha tornat a l’actualitat el Joc de Badalona.

[slideshare id=34896312&doc=revistadebadalona-santallucia1978-140520052629-phpapp01&type=d]

 

Per cert, l’any 2004 Badalona va tornar a acollir l’esdeveniment, que vaig viure molt directament com a president d’Òmnium Badalona.

Reinventar-se, l’obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

El compromís amb l’entorn és la inspiració

Il·lustració Riki Blanco.

Il·lustració Riki Blanco.

“En les dues darreres dècades, s’ha practicat una arquitectura cara, poc eficient i que sovint no generava confort en els que hi havien de viure. Eren temps en què els diners i els recursos semblaven no acabar-se i on l’aparença ho era tot. És possible mantenir aquesta actitud?” Són paraules de l’arquitecte Joan Sabaté en l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes per a ‘Tasques connectades’ la meva secció a la revista d’Òmnium Cultural. Podeu llegir l’entrevista completa aquí.