“L’aquarel·la, és una tècnica pictòrica sobre paper o cartulina amb colors diluïts en aigua.”, diu la Viquipèdia. Aquesta imatge té la delicadesa d’una aqüarel·la i l’ironia del pop-art: en la quasi transparència de la fotografia es descontextualitza l’objecte qüotidià; el color potent de l’icona fa de contrapunt sorprenent. Un detall molt pictòric del port de Sant Adrià de Besòs, dimarts passat al migdia.
Dia d’hivern a la galeria. Un racó deliciós a la confluència de Bruc amb Diputació. Foto ‘robada’ amb el permís de l’incaut propietari i de les diverses lleis vigents de protecció de la intimitat
L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)
M’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.
Una de les vistes més boniques que ofereix Barcelona la regala un centre comercial. Hi ha una delicada ironia, aquí: la façana principal del Maremagnum no ens convida a mirar dins… ens convida a mirar fora. És com si l’arquitecte, d’esquenes als interessos del client, hagués decidit enviar un missatge en clau inspirat per un naïf civisme: has vist el que et perds?, sembla dir-nos l’impressionant joc de miralls i el seu reflex sobre el port vell… Aprofita el dia, fes mitja volta. Allunya’t de les botigues. Encara hi ets a temps.
El Centro Virtual Cervantes, així com diversos i solvents atles d’arquitectura, la seleccionen com un dels edificis més interessants de l’àrea metropolitana. És la discoteca Gran Velvet (més informació, aquí), d’Alfred Arribas. La discoteca està abandonada des de fa uns anys i avui és com un gran vaixell fantasma. L’encara espectacular estructura resta condemnada a l’espera de qui sap quina operació urbanística al barri de Montigalà, a Badalona. De brillant catedral de la nit –Gran Velvet havia de redefinir l’oci nocturn, quan va ser inaugurada– a ferralla pendent de subhasta.
Dos dels parcs més grans de Badalona no tenen nom. O sí. Els presento: es diuen G-4 i G-5. No són dos prototips d’ordinador, ni el nom d’una exclusiva reunió de líders mundials. És el nom tècnic que un desganat enginyer els va posar fa uns pocs anys, uns mesos abans de la seva inauguració, l’any 2003. I així s’han quedat, pobres, trist esborrany del que havien de ser, tocats (i enfonsats) per la ironia de la burocràcia administrativa i la indiferència militant de molts badalonins per la seva pròpia ciutat.
El cas és que els dos espais sumen una superfície notable, de quasi deu hectàries. I si les sumem a les del Parc de Montigalà, amb el qual limiten, resulta que tenim una de les principals taques verdes de la ciutat. El que compta és la realitat del verd, no pas el nom amb el qual el coneixem, diran alguns. D’acord… D’acord? D’acord a mitges.
Què ha passat amb el G-4 i el G-5? Ens n’hem oblidat? O és que no ens importen gens? Aquest debat no és menor ni és un debat de perepunyetes. És un debat pertinent.
El nom de les coses és important, perquè el procés de posar-nos d’acord en la forma com ens referim a allò que ens envolta és també (i principalment) un procés per reconèixer i reconèixer-nos. Els dos parcs sense nom reflecteixen una ciutat que no es troba, quan es mira en el mirall.
No parlem de nomenclator, aquí. Tampoc parlàvem de nomenclator quan demanavem la plaça Pompeu Fabra o Alcalde Xifré. El debat, menystingut per alguns, era, i és encara, sobre com s’explica la ciutat: com es veu Badalona a sí mateixa i com es presenta fora del seu terme.
En realitat, Badalona deia moltes coses quan no ‘deia res’ de Fabra, el seu ciutadà més il·lustre; o de Xifré, l’alcalde afusellat pels feixistes. Allà on altres ciutats s’haguéssin espavilat a reivindicar i reconèixer les dues figures, nosaltres ens vam mostrar desmemoriats, desagraïts, insegurs de qui som (i que volem ser).
Malgrat el paternalista mig somriure dels opinadors de sempre i la volàtil visió estratègica d’alguns dels nostres polítics vam aconseguir remoure algunes coses: avui hi ha un compromís municipal per donar el nom de l’estació de metro al mestre Fabra i el de la plaça a l’alcalde Xifré.
Després de Fabra i Xifré (veurem com acaba la cosa, per cert), tocarà parlar del G-4 i el G-5. No us sembla?
Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.
El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.
"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.
El barri badaloní del Progrés, escenari de les novel·les de Julià de Jòdar, va mudant la pell cada dia. Un anunci d’un centre d’estètica reflecteix uns velles parets mitjeres, al carrer Indústria. La força del que és únic –la vella finca, avui ja anècdota entre els nous blocs– ho té difícil davant l’omnipresència de la còpia –aquest anunci barat però amb un poder indiscutiblement multiplicador. La capacitat de reinventar-se caracteritza totes les ciutats. Però la capacitat de reinventar-se a partir de la singularitat és només pròpia de les grans; de les grans ciutats.