Bones tanques fan bons veïns?

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures fins aquest maig, i que avui fa un any. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62. Aquest apunt el vaig publicar el juliol passat. Avui el recupero perquè les entitats i persones signants del manifest han demanat la paraula al ple municipal d’aquest 27 d’abril.

Lletres que surten al carrer

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

Lletres que surten al carrer, que van a buscar els espais oberts, que es situen a prop de ponts i passeres, que són sempre llocs interessants, on passen coses. Es confonen en les passes i els sorolls de la ciutat, aquestes lletres. Les pots trobar a qualsevol lloc i fins les pots sostenir amb una mà. Lletres que ens conviden a preguntar-nos si va ser primer l’objecte o la idea, lletres que ens conviden a llegir per trobar les respostes, bé que a aquestes altures ja sabem que les ‘respostes’ són sempre, en el millor dels casos, res més que una veritat primeta i provisional.

Aquest any, la imatge gràfica de la festa de lletres que Òmnium Badalona ha organitzat per segon any a la Sargantana subratlla que la cultura viva ens ha d’interpel·lar, per sorpresa, en qualsevol lloc. Al carrer, a la platja, davant la fàbrica, al pont que mena al mar. Bon Sant Jordi!

Entre tots i perquè volem

“… Aquella ‘transversalitat’ que tan reclamem a la cultura l’hem tingut com a taller pràctic. I hem anat més enllà de les paraules. No és fàcil, el procés. No es tracta de substituir ningú, sinó, ben al contrari, de millorar les dinàmiques de treball, de reforçar-nos. Entre tots i perquè volem: com a gent que forma part d’entitats, com a persones, com a professionals, com a artistes. Volem ser millors. Ens calen noves eines per seguir transformant la ciutat.” [ Continua llegint l’article aquí ]

Spray existencialista

"No estoy" diu el torturat street artist al Torrent de la Font de Badalona. És curiós com a vegades un necessita deixar escrit que no, que no hi és. No pas com una resposta a una pregunta, sinó com una afirmació prèvia que s’avança, de fet, a la pregunta. L’spray del graffiter fixa el missatge en la paret, tot i que no sabem si és un advertiment desesperat o existencialista. A la banda del lector hi queden els interrogants. Deu ser això… la ciutat literària.

Blau imperfecte

La textura de les barres mostra com la decadència sempre comença amb un senyal discret. El temps és implacable; i necessita ben poc, en realitat. En té prou amb una petita esquerda, una mà de pintura mal aplicada, un calendari de manteniment negligent. Les marques de l’òxid espatllen el blau turquesa, promesa d’un mediterrani sommiat. Filosofia de saló al voltant del detall d’una tanca al passeig marítim de Badalona.

Capital al marge de la capital

Els Nens EutròficsAquest diumenge, 14 de març, Els Nens Eutròfics, la proposta musical del poeta Josep Pedrals, portarà els seus esquitxos ultralleugers a la Sargantana, a Badalona. En Pedrals capitaneja un ‘combo’ de vers i base pregravada, lluent de funky blanc, de sorneguer aire ‘garatge’; un pop amb moltes cares, com el bon pop, sense època ni país.  Un nom més, el seu, en el cartell de luxe que en els últims mesos ha ofert l’equipament cultural de Dalt de la Vila. Els Amics de les Arts, Sanjosex, Maria Coma, Le Petit Ramon, Bikimel han passat pel petit escenari, en ambient recollit i en horari de tarda, per no molestar cap veí. La proposta de la Sargantana s’ha d’entendre al costat del que aporten els concerts del Musica’t, el cicle de Teatre dels Genis, o a la singular i més especialitzada proposta de la gent de l’Estraperlo. Per no parlar de la feina feta de fa temps pels activistes del Casal Independentista, per l’Espai Jove de Converses Interculturals, per la gent dels Crypts o d’iniciatives valuoses com el cicle de documentals del Círcol. 

Hi ha coses que coincideixen, aquí. Prenguem-ne nota. La independència de les iniciatives, la seva vinculació a un esperit que combina el compromís amb la ciutat i un model de negoci privat (no en tots els casos, però) i la simptomàtica invisibilitat d’aquestes propostes en l’statu quo de la cultura a Badalona. 

No és només que no hi ha les cares de sempre, aquí –o no ‘només’ hi ha les cares de sempre, millor–. És que tot això està passant entre la indiferència bona part dels mitjans locals i sense que ni opinadors ni activistes hàgim incorporat aquest fenomen en les narracions del que passa a la ciutat i que massa sovint acaba sent, erròniament!, allò que passa als equipaments municipals (Zorrilla, Espai Betúlia, Museu…). 

Que a Badalona mai passa res? Que sempre som els mateixos? No serà que no ho mirem correctament, això? Hi ha una Badalona alternativa. No és nova, o no és nova, exactament. El que és nou és que la seva presència cada vegada és menys discreta. Que cada vegada hi ha menys excuses per obviar-la, per bé que aquesta Badalona no surt en cap ‘agenda oficial’ ni està representada en la programació de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (CCC2010).

Ah, i després d’en Pedrals, serà el torn de Mazoni i en Jaume Pla. Pst! No ho diguis a ningú: que potser som més ‘normals’ del que ens crèiem; que a vegades, fins i tot, semblem una ciutat com cal. 

Preguntes sobre la cultura

photo-1Com valorem una associació, pel número de socis o per la qualitat del seu projecte? Quan neix una entitat: ho determina el registre, o ho determinen les persones? Ens preguntem prou sovint quan fa que no repassem els ‘objectius’ que inspiren la nostra feina? És natural que la gent no participi? I si és natural, vol dir que ens hi hem de resignar? Com hem de començar les nostres cartes: benvolgut soci? benvolgut usuari? o benvolgut activista? Quina és la nostra tasca: substituir o inventar? La ciutat és el decorat o és l’actor? I nosaltres, què som? De ciutadà n’és qui en vol ser, d’acord; però i la gent que no en pot ser? Un nouvingut pot venir del Senegal… un nouvingut pot venir de Molins de Rei? [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]