Del políticament correcte

Ahir em vaig referir a l’article Empadronament i immigració de Ferran Falcó. El primer tinent d’alcalde de Badalona dedica un article en el seu blog a la polèmica de l’empadronament de Vic. Vaig compartir-lo al meu mur de FB i al meu Twitter, tot subratllant que “hi matisaria coses”. Em semblava –em sembla encara– un article aclaridor, valent i raonable. Què hi matisaria?

Que passa per alt que la immigració és un fenòmen molt complex, no només un problema policial o administratiu. Que la immigració ens ha fet com som, als catalans d’avui; i que la immigració ja ens està fent, avui, d’alguna manera diferent als catalans de demà. En Ferran n’és ben conscient, però en l’article hi passa una mica de puntetes i crec que això és un error estratègic.

Parlar del paper positiu de la immigració no és ‘ingenu’ és de justícia, i cal reivindicar-ho. Això ho trobo a faltar en el debat d’aquests dies… em dóna la sensació que els del PP i la PxC estan aconseguint imposar el seu ‘marc’: que la immigració és, bàsicament, un problema. I hi ha problemes, naturalment: molts i molt importants, com els que l’Ajuntament de Vic ha posat damunt la taula i als quals es refereix en Ferran Falcó i als quals, sí, cal aproximar-nos sense demagògies. Però la immigració no és un problema en sí mateixa. Hi hem d’insistir com ‘ells’ insisteixen en el contrari.

En un dels últims paràgrafs diu: “Vull una societat on no hi hagi immigrants il•legals perquè, d’una banda, no tinguin la necessitat de venir a terres més riques a causa de la situació de misèria als seus països, i de l’altra, perquè tinguin molt més difícil l’entrada. ”

Difícil? Com si fos una invasió incòmoda? Un mal que hem de suportar estoïcament? En aquest punt m’agués agradat més llegir… “i de l’altra, perquè es trobin amb una llei justa que reguli i atengui adequadament l’arribada de nous ciutadans”. Perquè aquests nous ciutadans són actors protagonistes (que fan rutllar l’economia, que enriqueixen la nostra cultura, la nostra mirada) i no convidats a qui ‘concedim’ el permís d’estar entre nosaltres. En Ferran ho sap i crec que ho comparteix, això. M’hagués agradat que hi dediqués unes línies, en l’article.

Algú pot pensar que la meva argumentació pateix del ‘mal’ del ‘políticament correcte’… crec que no. El llenguatge és important. Als EUA ho tenen claríssim (Lakof). I nosaltres?

El vaixell fantasma

El Centro Virtual Cervantes, així com diversos i solvents atles d’arquitectura, la seleccionen com un dels edificis més interessants de l’àrea metropolitana. És la discoteca Gran Velvet (més informació, aquí), d’Alfred Arribas. La discoteca està abandonada des de fa uns anys i avui és com un gran vaixell fantasma. L’encara espectacular estructura resta condemnada a l’espera de qui sap quina operació urbanística al barri de Montigalà, a Badalona. De brillant catedral de la nit –Gran Velvet havia de redefinir l’oci nocturn, quan va ser inaugurada– a ferralla pendent de subhasta.

Si el nom fa la cosa, anem arreglats!

g4g5

Dos dels parcs més grans de Badalona no tenen nom. O sí. Els presento: es diuen G-4 i G-5. No són dos prototips d’ordinador, ni el nom d’una exclusiva reunió de líders mundials. És el nom tècnic que un desganat enginyer els va posar fa uns pocs anys, uns mesos abans de la seva inauguració, l’any 2003. I així s’han quedat, pobres, trist esborrany del que havien de ser, tocats (i enfonsats) per la ironia de la burocràcia administrativa i la indiferència militant de molts badalonins per la seva pròpia ciutat.

El cas és que els dos espais sumen una superfície notable, de quasi deu hectàries. I si les sumem a les del Parc de Montigalà, amb el qual limiten, resulta que tenim una de les principals taques verdes de la ciutat. El que compta és la realitat del verd, no pas el nom amb el qual el coneixem, diran alguns. D’acord… D’acord? D’acord a mitges.

Què ha passat amb el G-4 i el G-5? Ens n’hem oblidat? O és que no ens importen gens? Aquest debat no és menor ni és un debat de perepunyetes. És un debat pertinent.

El nom de les coses és important, perquè el procés de posar-nos d’acord en la forma com ens referim a allò que ens envolta és també (i principalment) un procés per reconèixer i reconèixer-nos. Els dos parcs sense nom reflecteixen una ciutat que no es troba, quan es mira en el mirall.

No parlem de nomenclator, aquí. Tampoc parlàvem de nomenclator quan demanavem la plaça Pompeu Fabra o Alcalde Xifré. El debat, menystingut per alguns, era, i és encara, sobre com s’explica la ciutat: com es veu Badalona a sí mateixa i com es presenta fora del seu terme.

En realitat, Badalona deia moltes coses quan no ‘deia res’ de Fabra, el seu ciutadà més il·lustre; o de Xifré, l’alcalde afusellat pels feixistes. Allà on altres ciutats s’haguéssin espavilat a reivindicar i reconèixer les dues figures, nosaltres ens vam mostrar desmemoriats, desagraïts, insegurs de qui som (i que volem ser).

Malgrat el paternalista mig somriure dels opinadors de sempre i la volàtil visió estratègica d’alguns dels nostres polítics vam aconseguir remoure algunes coses: avui hi ha un compromís municipal per donar el nom de l’estació de metro al mestre Fabra i el de la plaça a l’alcalde Xifré.

Després de Fabra i Xifré (veurem com acaba la cosa, per cert), tocarà parlar del G-4 i el G-5. No us sembla?

Un grec, un groc i un negre (de Joan Argenté)

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

—

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació.

Els 69 del ‘no’ a Tiana

Recompte de vots a Tiana.

Són les vuit passades. És l’hora H del dia D. Els representants de la comissió organitzadora de la Consulta del 13-D de Tiana s’apleguen al voltant d’una taula. És el moment de donar compte dels resultats. Hi ha emoció, cansament i un sentiment compartit que és rar i és car, el de ser protagonistes. 1.496 vots per la independència, 69 en contra, 27 en blanc, 1 de nul. M’agradaria dedicar aquest article als 69 de Tiana, als 69 que van votar no. Explico els meus arguments, pels que ja han aixecat la cella:

A la ‘catequística’, seu principal de la consulta al municipi maresmenc, es van escoltar alguns (pocs, molt pocs) xiulets quan el portaveu de la comissió va repassar els vots negatius. Ben aviat van ser superats per un aplaudiment sincer. Bé, bé. Al capdavall, els que van votar que ‘no’ es van sentir interpel·lats en l’enunciat “està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la UE?”. Van dir que no a la independència de Catalunya, d’acord; però en anar a votar es van reconèixer en un país que es vol autodeterminar, en un país que vol decidir per ell mateix, vaja.

Els aplaudiments eren ben pertinents, per tant. Al capdavall, l’important del 13D no és tant el resultat concret de la consulta com la invitació a respondre a la pregunta: com t’imagines el teu país? Els 69 de Tiana se l’imaginen dins d’Espanya, però se l’imaginen com una unitat sobirana. Sobirana pel ‘no’, sobirana pel ‘sí’.

No es tracta tan de convèncer de la conveniència de la independència –això, crec, serà la conseqüència de tot plegat– com de compartir i ampliar l’espai de debat sobre el país i el seu futur.

Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.

Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no.

A Badalona –arreu del país, de fet; però a Badalona i altres ciutats metropolitanes especialment– la ‘lluita’ ha de ser la ‘conversa’. És a dir: cal abordar el diàleg pendent amb les diferents ciutats dins la ciutat amb vista a construir conjuntament una idea de país de tots. El repte és enorme, i irrenunciable. Com ho podem fer? M’agradaria discutir d’això mateix, a partir d’avui.

Tanmateix, aquest és un debat potentíssim i d’una gran complexitat (més i tot que l’organització d’una consulta puntual). Per sort, tenim espais on articular aquesta discussió –el moviment Badalona som tots, la Taula de Cultura…– i diferents projectes interessants i ben encaminats –el programa Quedem, la Festa Major Alternativa…– Aprofitem-los per construir la catalanitat d’avui.

I ara què?

A l’àrea metropolitana almenys… és hora de teixir complicitats entre les diferents formes de veure i viure el país. No pas de fer referèndums. Aquesta, crec jo, serà la nostra contribució al procés de normalització nacional. Si hi som a temps i trobem la manera de fer-ho bé.

L’omnipresència de la còpia

El barri badaloní del Progrés, escenari de les novel·les de Julià de Jòdar, va mudant la pell cada dia. Un anunci d’un centre d’estètica reflecteix uns velles parets mitjeres, al carrer Indústria. La força del que és únic –la vella finca, avui ja anècdota entre els nous blocs– ho té difícil davant l’omnipresència de la còpia –aquest anunci barat però amb un poder indiscutiblement multiplicador. La capacitat de reinventar-se caracteritza totes les ciutats. Però la capacitat de reinventar-se a partir de la singularitat és només pròpia de les grans; de les grans ciutats.

Rebel·lem-nos contra el temps

M’agrada, aquesta foto. Diferents graffits han convertit aquesta paret en un collage incomprensible. És difícil resseguir la petja del que és nou, o del que és vell. És com un assaig. Vegem un possible títol: "L’Oblit, a la ciutat". Així, en majúscules. Què representaven aquelles pintades? quins missatges contenien? Aquestes mostres d’art urbà de fa uns anys se sumen a l’art de l’ofici que s’aventura en aquesta argolla, més antiga encara, més oblidada. La ciutat aplica la seva llei implacable. L’asfalt i les petges perdudes. M’agrada, aquesta foto, deia. Es rebel·la contra el temps. Com totes les fotografies.

Panellets ‘made in hollywood’

14336_1291901577109_1217361174_30886581_6874235_nVet aquí uns panellets a l’americana. A ca l’Almera, una pastisseria d’aquelles de tota la vida, al carrer de Mar de Badalona, han solucionat dolçament l’extenuant dialèctica castanyada versus halloween, tot convertint alguns dels principals personatges de la festivitat nordamericana en panellets! És una sortida intel·ligent, perquè és elegant i és simpàtica (així són sempre les millors sortides) però també perquè ens recorda que les nostres receptes són plenes d’ingredients que algú ha tastat per primera vegada. Que la cultura és com la cuina, vaja (o la cuina és com la cultura, val el mateix invertint els termes). En aquest cas no hem incorporat un ingredient comestible, sinó una cara, una icona; és el signe dels temps. Han traïcionat la forma pura, els pastissers de l’Almera? O s’han atrevit a mirar-se al mirall? La cultura és la manera com gestionem el que és ‘nostre’, però cada cop més, també la forma com gestionem els prèstecs d’una realitat brutalment i engrescadorament imparable. Benaventurada la cultura que sap fer això amb humor i astúcia, buscant les noves cares a Hollywood, al Sahara o al Punjab: una cultura dèbil? ai, no! més aviat una cultura dinàmica, real… com els panellets d’aquesta castanyada… amb el gust d’abans, i també el gust d’ara.

Foto: Maria Lladó, amb el seu iphone.

Una estació de metro dedicada a Fabra

Mjg4OTU2OV82ODk1LTI=_101674_5593_2

pompeufabrabadalona.cat

“Com que Pompeu Fabra vivia a Badalona, molts el creien badaloní. Però no era aquest el motiu que ell tenia per a viure en un lloc tan apartat de la metròpolis, on havia d’anar gairebé cada dia. Durant els anys de la seva actuació com a professor, a l’Escola d’enginyers de Bilbao, havia tingut el domicili a Begoña, poble pintoresc de muntanya, on les seves filles podien esbargir-se. En tornar a Barcelona no li semblà bé d’encabir-les en un pis i, cercant un lloc adequat, amb aire i llum, li va plaure Badalona, on a més de llum i d’aire hi havia mar, i va instal·lar-s’hi. El mar ja li agradava abans de residir a Badalona, baldament fos un nedador mediocre. És a Badalona on començaà a agafar el gust a la natació. Romania hores i hores a l’aigua com en el propi element. Les seves filles compartien el gust per aquest esport i, de vegades, l’esglaiaven de tan temeràries.” Aquest fragment està extret d’un llibret que corria per casa els pares. És el volum 14 de la col·lecció de biografies populars editada als anys seixanta per l’editorial Alcides i, en aquest cas, està escrit per Domènec Guansé.

M’ha semblat oportú recuperar-lo aquesta setmana, que l’ajuntament de Badalona ha demanat formalment que l’última estació de la línia lila (L2) del metro dugui el nom del mestre Fabra i el de la ciutat que el va acollir durant prop de 30 anys i on hagués mort, molt probablement, si no hagués hagut d’enfilar l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes.

Sempre hi ha una història rera qualsevol nom. M’agrada pensar en aquesta, la de Fabra surant entre lletres, llegint en l’aigua del mediterrani, veí d’una ciutat amb tot l’aire i la llum. Badalona és avui una ciutat ben diferent: hi ha el mar, clar; però l’aire i la llum són avui un pèl menys llaminers. Això sí, encara recorda el seu ciutadà més important.

Espero que l’Autoritat del Transport Metropolità en prengui bona nota.