Fa vuit anys d’aquest article…

“Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…

“Però en el fons, no plantejar-se aquestes preguntes és donar un vot per a Le Pen i la gent com ell. L’únic que ens ajudarà per afrontar el repte que ens genera aquesta nova immigració en les nostres ciutats és la valentia per dir les coses pel seu nom. (…) El problema no és el color de la pell, però, no és temptador pensar que sí, oi? Hem de parlar, doncs, de ciutats més equilibrades, de sistemes educatius més flexibles i amb més recursos, d’urbanismes més humans, de polítiques econò­miques menys hipòcrites, de lleis més justes i menys cíniques. Però cal fer aquest discurs a peu pla, sense negar els conflictes que existeixen, sense passar de puntetes damunt de les faltes dels uns i els altres. El bisbe Carrera i Alain Tourain, també demanaven un discurs social menys grandiloqüent i més concret, més constructiu.”

Escrivia això en un article publicat al meu apartat La crònica urbana a El Punt. Era el maig de 2002. Fa més de vuit anys, per tant! Bona part dels plantejaments de l’article continuen sent vigents. Amb dos agreujants: que el repte plantejat per la nova immigració és avui, en context de crisi, molt més (… continuar llegint a Línia Badalona, on es va publicar el dijous 18 de novembre).

D’això del flamenc

Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns… [continueu llegint, aquí]

Preguntes incòmodes

A qui votarà aquest senyor el 28N? Pregunta (segurament) incòmoda a partir d’una foto de Xavier Miserachs. “Immigrant venint de l’Estació de França”. 1962. Vist al Museu Abelló de Mollet, dins l’exposició “Nova Avantguarda, fotografia catalana dels anys 50 i 60”.

* Fa uns dies, El Temps va publicar un esplèndid reportatge sobre l’ofensiva del PP a Catalunya, utilitzant Badalona. Conté una entrevista amb Enric Juliana. La podeu descarregar aquí.

Natura morta?

La neu que es desfà, als peus de l’esquimal; un got de plàstic a les mans i la mirada, suspesa en una nostàlgia immòbil. Un soroll infernal, a pocs metres passen rabent milers de vehicles. L’inuït i el got de cocacola, lectura irònica de la ‘natura morta’, i també prec per a l’acció. Ens interpel·la, aquest graffit, sobre el repte del sobreescalfament al planeta. Asseguts còmodament al cotxe, entenem que, en realitat, som víctimes i culpables, al mateix temps.

* Aquest graffit sobre el canvi climàtic és obra de l’artista urbà Marcos Navarro i es pot veure des de fa uns mesos al lateral de l’autopista del Maresme, a Badalona, direcció Montgat. Per cert, que la confluència de la via ràpida amb el Passeig Sant Joan, a la intersecció de Coll i Pujol, Raval, Nova Lloreda i Sant Crist és, avui, una autèntica galeria a l’aire lliure.

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.

+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

“Ens agrada Badalona”

“Ens agrada Badalona” perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l’abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se –diuen– a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D’altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d’anys d’història.

I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d’un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.

D’acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l’ombra en el temps. Però “Ens agrada Badalona”, una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d’explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències.

  • Dijous es presenta el manifest “Ens agrada Badalona”. Ja l’has llegit? I de passada, ja t’has adherit a “Badalona som tots i totes”?
  • Badalona decideix cada dia

    La setmana passada, Andreu Mas denunciava, en un article a El Punt, que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, conclou.

    Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. I més ara, que hi ha una altra via en marxa, la de la IP, per a la qual caldrà posar en línia moltes energies.

    El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social.

    Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?

    La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fer bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat –però volàtil– patriotisme. Perquè el castell que construim no volem que sigui de sorra. No ens ho podem permetre. I, ja em permetreu la broma: ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’.

    Identitat(s): aquí, ara

    Extret de identitatsbadalona.wordpress.com

    Identitat(s) és un projecte de cinc intervencions urbanes que té lloc durant el mes de juny de 2010 a Badalona. El programa inclou una exposició fotogràfica d’Albert Jódar (34 retrats); un mural de l’artista cubà/novaiorquès Jorge Rodríguez Gerada, al carrer de Cuba; un gran mural del col·lectiu Barri Groc, al carrer Santa Madrona i Carrer Iris; diferents tallers organitzats per Difusor, amb la col·laboració del Col·legi Lestonnac, Dones i Barri en xarxa, la Rotllana i Mussara; i un enorme mural de Sixeart –ep, que és un dels nostres artistes més internacionals!– els espectaculars colors del qual ja es poden disfrutar en una gran paret mitgera de la Salut, visible des de l’autopista.

    Aquest conjunt d’exposicions se serveixen de la forma –atractiva, moderna, cool, si voleu– per reivindicar un discurs seriós, pertinent i gens frívol sobre el canvi i la transformació, tan necessari en les ciutats d’aquesta entrada de segle. Ho recordava, amb encert, el pregoner d’aquest any, l’Enric Juliana. “Mobilis in mobili”, en moviment dins el moviment.

    És interessant, aquesta empresa, perquè estira el fil d’una Badalona que s’explica en clau de present i en la qual no surten ni els llocs (ni les cares!) de sempre. No hi ha romans, aquí, ni Baró de Maldà. O potser millor: no només hi ha romans, aquí, ni només Baró de Maldà. Hi ha una invitació a tornar a mirar els espais, a sorprendre’s amb històries petites, a confrontar-se, com a ciutadà davant del gran patrimoni de Badalona, la seva gent. Més que mirar al mirall, del que es tracta és de mirar finestra enllà.

    És valenta la reivindicació d’aquesta ‘perifèria’, feta en clau de centralitat. Feta de tu a tu, sense l’enyor del blanc i negre de la Badalona d’abans. “El món sencer, avui, es pot explicar des de Badalona.”, es pot llegir, des d’un desvergonyiment refrescant, en la presentació del projecte impulsat per la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i el col·lectiu Kognitiff.

    El projecte Identitat(s) agafa el relleu d’altres iniciatives com les accions dels col·lectius Drac Arts, Pont del Petroli, Rebelió Urbana, Joves Conspiradors i tants altres… No fixa res: cap resposta, cap conclusió. No és d’això del que es tracta. No és en punt i final, sinó en interrogant, que acaba aquesta iniciativa. I l’interrogant, convida la resposta, i la resposta a la conversa.

    No només es va suspendre un concert

    “El concert del grup Els Amics de les Arts previst per ahir diumenge, 9 de maig, a les 21 hores, a la plaça de Font i Cussó, es va haver de suspendre a causa de la pluja” deia aquest matí; fa només unes poques hores; el web de l’Ajuntament de Badalona. Bé, gràcies per l’avís, però ahir el Facebook i el Twitter de molts badalonins n’anava ple, d’això. Què s’ha suspès? Ja ho sabíem! La pregunta és d’una obvietat desarmadora: ¿Quin sentit té informar en passat i no pas en present d’una notícia així, en una societat avançada com la nostra?

    Per sort, la informació va circular ràpid i bé a través de les xarxes socials: i van passar coses interessants, tot i que no exactament noves o sorprenents. De nou, la font és la pròpia ciutadania, més o menys organitzada: el twitter de Vilaweb Badalona i l’abassegadora energia de Roger Melcior, un dels impulsors, gens casualment!, de rodalia.info. Dues d’aquestes fonts, de fet, van anar a buscar la notícia directament: un va parar l’orella al que deien els músics, l’altre al que deia el regidor. Les persones que es preguntaven si el concert s’havia suspès o no (en un moment donat van córrer molts rumors contradictoris), només podien confiar en aquestes actualitzacions ‘no oficials’. Ni l’Ajuntament, ni la pàgina oficial de les festes (bé, de fet aquesta, aviat farà 24 hores, encara no té la pàgina actualitzada!) ni la pàgina de Facebook en deien res. Res.

    No és que l’amateur superi el professional, o que la ciutadania guanyi a l’administració (aquests són, en el fons, esquemes antics). És que la comunicació avui va més ràpid, és més fiable (perquè és més fàcil contrastar-la) i és més rica (perquè és més fàcil esdevenir font): i sí, també més complexa. I en aquest nou marc hi ha nous referents que ja no podem encapsular tan fàcilment: públic/privat, oficial/no oficial, car/barat, ràpid/lent, amateur/professional…

    El que va passar ahir no és una anècdota, és un símptoma, un símtoma més, que ens cal incorporar totes les veus (i per tant totes les experteses i habilitats) en els processos estratègics de ciutat. I això és, precisament, el que intenta la Taula de Cultura.

    El discurs de la proposta

    Un any de feina discreta, però diligent; petita, potser, però perdurable, segur. Més de cent entitats i moltíssimes persones avalen el projecte de “Badalona som tots i totes”. Fa uns pocs dies, a Sant Roc, l’Ateneu, amb la Fira d’Artesania i Entitats, ajudava a fer aflorar una Badalona exigent, compromesa i realista, que aborda cada dia els reptes i les dificultats, que sap que això, com la vida mateixa, ‘no són flors i violes’, però també sap que això, i també com la vida mateixa, no s’arregla jugant a ‘polis i lladres’.

    “Badalona som tots i totes” va aconseguir el seus 5 minuts de glòria aquesta setmana passada. La polèmica amb el fulletó racista del PP ha fet que molts mitjans aprofitessin per demanar l’opinió del centenar d’entitats que treballen enxarxades per la cohesió social. No ho va tenir fàcil, la Dolors Sabater, erigida en portaveu de Badalona som tots. Ella ho resumia bé: fa més soroll un arbre caient que un bosc quan creix. Però és molt més, que això. I aquest ‘molt més’ ja no té tants micròfons.

    L’incident amb el fulletó racista del PP badaloní posa a prova una idea de ciutat, no és només una picabaralla (una picabaralla política més). Per què tota idea de ciutat està lligada amb un relat, que conforma la manera com ens expliquem i la manera com som. ¿Com informem d’una ciutat complexa com la nostra, on hi ha moltes coses que no funcionen però que té en marxa projectes i iniciatives que valen la pena, que transformen coses? Com combinem l’exigència per solucionar allò que grinyola amb l’audàcia i la intel·ligència per detectar els petits brots verds d’un futur millor?

    El pitjor de la política frívola i irresponsable del PP és que ‘segresta’ el relat de què és Badalona i contamina per sorpresa moltes anàlisis, fins i tot algunes que són plenes de bona intenció. Que és massa fàcil criticar el PP, però sobretot per què, al cap del dia, serveix de ben poc.

    No és això el que ens toca, avui. Cal, naturalment!, un treball més afinat i més ben dotat (tot i que en aquest mandat s’ha avançat, i molt). Ens calen més polítiques públiques, un compromís a llarg termini. Però no parlem només de polítiques.

    La tasca que tenim davant és, potser, més complicada; perquè requereix moltes complicitats i ens interpel·la a tots i totes. Desafia la manera com mirem les coses. Som vulnerables als atacs del simplisme perquè hem bastit la nostra estratègia en la defensa, i no pas en la proposta. Això és el que Badalona som tots i totes està intentant reconduir. Adhereix-te al manifest! Encara hi ets a temps!