És més fàcil robar un milió que no pas cent dòlars. Aquesta és la premisa inicial de ‘The informant’ (traduïda aquí com El soplón), la nova joguina de Steven Soderbergh. El film es pot veure aquests dies de comptabilitats escandaloses als cinemes de la ciutat, ben oportunament. El director nordamericà disfressa un film de ‘tesi’ amb el seu virtuós embolcall habitual. L’exquisit i acolorit cartell, la vellutada banda sonora perpetrada per Marvin Hamlisch i, en general, la ironia que traspua tot el disseny de producció proven el bon gust, marca de la casa. Però aquesta és una pel·lícula seriosa, d’urgent actualitat, més a prop del Soderbergh del Che que de la triologia d’Ocean’s. The informant és una comèdia freda i trista (ep, i no sempre reeixida) que aborda les trampes financeres de les grans companyies servint-se del cas real d’un alt executiu d’una empresa agroalimentària (suggerent la recreació de l’Amèrica de principis dels noranta en la qual té lloc l’acció). Aquest emprenedor, brillant interpretació de Matt Damon, combina malaltissament el frau sistemàtic amb la seva col·laboració amb l’FBI delatant les irregularitats de la seva pròpia empresa. La trama es desplega amb tota la intenció, sabent que l’espectador lligarà la història amb els titulars del diari del dia, de Bernard Madoff a Fèlix Millet. The informant no es conforma a explicar-nos la picaresca rera un delicte de guant blanc, sinó que intenta aproximar-se als mecanismes psicològics que operen a la rerabotiga del capitalisme. La pel·lícula obvia l’anàlisi econòmica complexa (res de lluita de classes) i opta per extreure tot el simbolisme d’un personatge concret, que, clar, en són molts a la vegada. L’originalitat d’aquesta pel·lícula, basada en un llibre de Kurt Eichenwald, és que fa un retrat crític d’un sistema que fa aigües… a partir de la candidesa i la ingenuïtat dels seus gestors. Demolidora fotografia de la gran “Casa de barrets S.A”.