… t’assalta d’imprevist, només sortir de casa. Un globus terraqui desinflat a la vorera de l’avinguda Morera, a Badalona.
Tag Archives: crisi
… An age of indiference
Billy Bragg sap dir molt amb molt poc. “Polemical tunes in an age of indiference”. Aquest és el petit text que es pot llegir en la portada del seu nou disc, Fight Songs, a decade of downloads. Bragg llença el seu puny a la càmera mentre fita la seva mirada en nosaltres per dir-nos, sense que calgui dir res, que encara hi ha camí. “I keep faith”, cantava, convertit en el nostre ‘crooner’ amb programa, en el tema que obria el seu Mr. Love & Justice, el seu reivindicable disc de 2008. No hi ha moltes recopil·lacions oportunes (sí que n’hi ha, i massa, d’oportunistes) per això em sembla que paga la pena fixar-nos en aquesta, que endreça amb naturalitat el cançoner més urgent de l’anglès, temes solts i que en molts casos només es van poder ‘descarregar’ del seu web.
Never buy the sun, Last flight to Abu Dhabi, Bush War Blues… Un altre cantant convertit en analista polític? No. Bragg no canta sobre els polítics. Canta sobre les persones. Ningú com ell pot convertir una diatriba en una cançó d’amor, i una cançó d’amor en una invitació a la revolució.
+ Aquí el podeu escoltar a Spotify.
+ Apunt publicat al blog de Vinil Connection.
Alícia, perduda (encara)
Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.
La gran Casa de Barrets S.A.
És més fàcil robar un milió que no pas cent dòlars. Aquesta és la premisa inicial de ‘The informant’ (traduïda aquí com El soplón), la nova joguina de Steven Soderbergh. El film es pot veure aquests dies de comptabilitats escandaloses als cinemes de la ciutat, ben oportunament. El director nordamericà disfressa un film de ‘tesi’ amb el seu virtuós embolcall habitual. L’exquisit i acolorit cartell, la vellutada banda sonora perpetrada per Marvin Hamlisch i, en general, la ironia que traspua tot el disseny de producció proven el bon gust, marca de la casa. Però aquesta és una pel·lícula seriosa, d’urgent actualitat, més a prop del Soderbergh del Che que de la triologia d’Ocean’s. The informant és una comèdia freda i trista (ep, i no sempre reeixida) que aborda les trampes financeres de les grans companyies servint-se del cas real d’un alt executiu d’una empresa agroalimentària (suggerent la recreació de l’Amèrica de principis dels noranta en la qual té lloc l’acció). Aquest emprenedor, brillant interpretació de Matt Damon, combina malaltissament el frau sistemàtic amb la seva col·laboració amb l’FBI delatant les irregularitats de la seva pròpia empresa. La trama es desplega amb tota la intenció, sabent que l’espectador lligarà la història amb els titulars del diari del dia, de Bernard Madoff a Fèlix Millet. The informant no es conforma a explicar-nos la picaresca rera un delicte de guant blanc, sinó que intenta aproximar-se als mecanismes psicològics que operen a la rerabotiga del capitalisme. La pel·lícula obvia l’anàlisi econòmica complexa (res de lluita de classes) i opta per extreure tot el simbolisme d’un personatge concret, que, clar, en són molts a la vegada. L’originalitat d’aquesta pel·lícula, basada en un llibre de Kurt Eichenwald, és que fa un retrat crític d’un sistema que fa aigües… a partir de la candidesa i la ingenuïtat dels seus gestors. Demolidora fotografia de la gran “Casa de barrets S.A”.